Educar adolescents. Alba Castellví Miquel
grans). En el cas dels nois i noies amb problemes de concentració i que es distreuen amb facilitat, encara és més necessari vetllar perquè mantinguin un cert ordre, perquè si perden el control del que hi ha al seu voltant els costa més focalitzar-se.
Ara: les coses són poques vegades blanques o negres, i també és veritat que per als adolescents l’habitació no és només el lloc on dormen, sinó que és també un lloc on descansar de la pressió de la resta de l’entorn. Si hi fem una intromissió massa intensa (pel que fa a entrades i sortides i a crítiques, per justificades que estiguin), ho senten com una ingerència que els incomoda molt. Per tant, permetre un cert caos alguns dies és una mostra de la nostra flexibilitat i de respecte a la seva necessitat (sempre que la situació no sigui antihigiènica del tot). Tampoc és la fi del món si de vegades l’habitació esta feta un nyap.
Per tant, com que en l’equilibri hi ha la virtut, és bo trobar la manera de garantir un mínim de neteja i d’endreça dins l’habitació de l’adolescent, dins un marge de flexibilitat. Quina pot ser la fórmula per aconseguir-ho?
La fórmula per mantenir l’habitació
en uns límits tolerables
Òbviament no s’hi val a fer nosaltres la feina. Si ho féssim, la nostra actitud servil consolidaria el «dret a l’ús indegut» dels fills, els donaria a entendre que poden viure com vulguin malgrat dependre dels seus pares i els permetria actuar com uns aristòcrates irresponsables.
Cal que sigui qui la fa servir qui mantingui l’habitació neta i endreçada. Els adults només n’han de fer la supervisió. El sistema que us proposo per aconseguir-ho va néixer gràcies a una mediació a la meva consulta on un adolescent i els seus pares van arribar a un acord que els va permetre resoldre el problema del desordre i la insalubritat de l’habitació del noi d’una vegada i per sempre.
Aquest va ser l’acord (us el cito textualment tal com el vam redactar al full d’acords que van signar pares i fill):
«Els pares revisarem l’habitació dos cops per setmana. Avisarem mitja hora abans de fer-ho. Si en fer la revisió l’habitació està neta i endreçada, aquella tarda el Miquel podrà sortir».
És simple i molt efectiu. El Miquel sap que té l’obligació de tenir l’habitació impol·luta si vol sortir. Els pares no entren en qualsevol moment a fer-ne el control, sinó només dues vegades cada setmana i sempre havent avisat mitja hora abans. En aquesta mitja hora el Miquel té temps de fer net i posar ordre. No el poden enganxar desprevingut, per tant. I l’altra cara de la moneda: els pares tampoc es disgustaran de trobar l’habitació en mal estat perquè només l’examinaran dues vegades cada setmana... i havent avisat amb anticipació.
I si ell diu que està la mar de bé... i no ho està?
—Ho veus? Tinc l’habitació neta i endreçada.
—D’això en dius neta? Hi ha pols als prestatges, sota el llit s’acumulen sabates i porqueria variada i el terra no s’ha ni escombrat!
—És que no et sembla mai prou bé! Per a mi n’hi ha de sobres!
Per garantir un nivell de pulcritud que s’ajusti als nostres estàndards, hem de ser molt clars a l’inici del pacte. Hem de tenir en compte que a ulls d’un adolescent els criteris de neteja dels pares poden ser incomprensibles. Per això va bé dedicar una estona a fer amb ells una neteja inicial, fer que ens vegin utilitzar els draps de la pols, l’escombra, el pal de fregar... I posar les coses als calaixos i armaris.
És bo especificar quines coses han de ser a quins llocs. Tractant-se de fills adolescents, com més clars i específics siguem a l’inici, menys probable és que després —en el moment de les revisions— es queixin i ens acusin de ser perepunyetes i maniàtics d’un ordre «obsessiu i sense sentit». Si hi ha determinats objectes que volem que estiguin en un lloc específic, val la pena fer una petita llista on hi digui el nom de l’objecte i el lloc que li correspon (per exemple: llapis al portallapis, roba interior al calaix de dalt de la calaixera, llibretes al calaix de la taula, jaquetes a l’armari...). Ajuda molt que tinguin llocs on endreçar certes coses concretes que sempre ballen. Si, per exemple, tenen una bossa d’esport, hi ha d’haver un racó delimitat o capsa on posar-la. Hi ha d’haver també un cove de la roba bruta dins mateix de la seva habitació (i una tapa per evitar que s’escampi la pudor). També va bé que hi hagi algunes capses sense tapa per posar-hi objectes petits (la cartera, bolígrafs, auriculars...). És important que quedin a la vista, no gaire «ben endreçades» ni tapades perquè aleshores no les faran servir. Podem arribar a fer una foto de les coses endreçades i penjar-la a la part interior de la porta perquè el noi o la noia la pugui tenir com a referència a l’hora d’endreçar, prenent-la com a model de com han de quedar les coses.
Tot això els ajudarà a organitzar-se, ens permetrà tenir l’habitació en ordre en dos moments de la setmana (en cadascuna de les dues revisions que farem, amb previ avís) i evitarà que el desordre s’acumuli massa. Un cop establert aquest sistema, toca relaxar-nos. Haurem trobat un llindar interessant entre la llibertat i el respecte.
Quan el desordre desborda l’habitació
El desordre sovint s’escampa més enllà dels límits de l’espai personal dels nois i noies. Jaquetes al sofà, plats i tasses a les taules, carpetes sobre els fogons, mitjons a la catifa... Per no parlar del lavabo, que quan ells hi han passat és un sembrat de tovalloles molles, restes de pasta de dents, esquitxos als miralls i roba bruta a terra.
El desbordament del desordre als espais comuns és una de les coses que treu de polleguera algunes famílies. És un motiu de malestar que acaba sent font de conflicte que els pares s’hagin cansat de repetir-se relacionant el respecte a l’ordre general amb el respecte a les persones que viuen a casa. Més ben dit: més que no pas font de conflicte, acaba sent font de desgast. Generalment, els pares s’escarrassen a reclamar que es mantingui un cert ordre i s’enfaden quan les coses ballen fora de lloc, però els adolescents es limiten a sentir-los rondinar, posen dissimuladament els ulls en blanc... i no hi pensen més. La prova és que per molt que se’ls digui que les coses s’han d’endreçar allà on toca, i fins i tot si s’aconsegueix que les hi posin després de repetir-los-ho, l’endemà mateix les tornen a deixar al mig del pas, com si les insistències del dia anterior no haguessin existit mai.
Les solucions
Queda clar, doncs, que és força inútil insistir. El desordre connatural a l’adolescent és més poderós que les súpliques o les diatribes paternes. Què ens queda?
Imaginem que el Robert ha deixat la seva motxilla a terra a l’entrada, el plat i la tassa del berenar a la tauleta del sofà, el pot de crema de xocolata —i el ganivet d’untar— damunt el marbre de la cuina, les vambes al rebedor i la jaqueta sobre la taula del menjador.
Hi ha dues opcions:
1. Agafem les seves coses i les fiquem dins una gran bossa de la brossa. A continuació, fiquem la bossa plena dins el seu llit. D’aquesta manera, si necessita alguna cosa l’haurà d’anar a buscar sota els llençols, i si durant la tarda no ha necessitat res, en anar a dormir li farà nosa.
És veritat que el més probable serà que la retiri i, un cop a terra al costat del llit, li faci companyia a l’hora de dormir. Però aquest recurs ja ens haurà permès a nosaltres:
• Deixar de veure l’escampall (i per tant deixar de pensar-hi).
• No haver de repetir que posi les coses a lloc fins a perdre la calma o fins a l’esgotament.
2. Ens relaxem fins abans de sopar. En aquell moment, tots els membres de la família presents a casa apliquem el mètode «Els cinc minuts brillants». El mètode, que és molt efectiu, consisteix en el següent: ens reunim tots en un punt concret de la casa. Programem un temporitzador de cuina o un mòbil per tal que al cap de 5 minuts soni una alarma. En el moment d’engegar el temps, tots els membres de la família hem d’endreçar el màxim de coses possibles, a tota velocitat. Quan soni l’alarma, hem