Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí
del pati comú, a les quals només es pot accedir a través d’aquest. El pati, de fet, és l’espai de sociabilitat en què la major part dels membres de la casa passen el temps quan fa bon oratge, especialment les dones. I és al pati on estan situats, també, els estables, que són comuns per a tota la família, com ho són els animals que acullen, malgrat que és el pare qui pot disposar-ne.94 Tot açò no vol dir, per descomptat, que totes les cases andalusines acollien famílies extenses –com tampoc no ho fan les magrebines–, i és especialment en les ciutats on sembla que aquesta possibilitat disminueix. Tot depèn, de fet, de l’estat evolutiu de cada família. Però tot indica que en molts casos podria haver estat així, i cal tenir en compte molt especialment les petites alqueries, o barris d’alqueria, que presenten un nombre molt limitat de cases i de les quals a penes se n’ha excavat cap.
Degueren ser aquests llinatges o famílies extenses, probablement, les que van fer aparèixer molts dels topònims en beni- que no estan identificats com una fracció tribal, i també els que deriven de noms comuns com Banī Muḥammad o Banī Ibrāhīm, etc., ja que aquests serien el resultat de l’emigració a curt radi d’un llinatge que abandonava l’assentament inicial i s’instal·lava en un nou assentament, fundant així una nova alqueria o barri d’alqueria. Així doncs, no van ser sols els noms tribals i clànics els que van crear topònims, com s’ha afirmat, ja que les xarxes de poblament no són estructures fixes i tancades: evolucionen. De fet, contínuament es creen nous llinatges, que no són més que el resultat de la segregació i emigració d’un individu o família conjugal que abandona el nucli familiar original per a instal·lar-se en un altre lloc. Aquesta nova família, si no passa res extraordinari, haurà esdevingut un llinatge o família extensa en dues o tres generacions. És el que insinuen les fonts àrabs quan diuen que l’avi o un altre avantpassat de tal o tal personatge fou el primer que es va instal·lar en un lloc. I, de la mateixa manera, tot i que devia ser força més estrany, també es podien donar casos d’extincions de llinatges, que explicarien els assentaments que van desaparèixer molt abans de la conquesta cristiana i ara es poden detectar arqueològicament. Fins i tot de reocupació dels assentaments abandonats per altres grups o llinatges.
En qualsevol cas, ja hem vist que no tots els llinatges d’una sola alqueria han de presentar lligams biològics necessàriament, i que és força habitual que es barregen amb llinatges d’altres clans i tribus per a formar assentaments més grans encara, tot i que intenten agrupar-se familiarment dins de l’espai d’habitatge. Això no impedeix, però, que l’organització i el funcionament intern de l’aljama presente igualment una estructura de caire tribal, tot i no ser-ho sempre realment, com veurem a continuació. Perquè les societats són sempre mes complexes del que es pretén amb classificacions i models generals antropològics.
4.2 L’organització política de les aljames i la coordinació dels processos de treball
Realment, sabem molt poc sobre com era l’organització política en l’interior d’una aljama rural, més enllà de l’existència d’un consell de vells o xeics (< šuyūkh), que com hem vist són els que en el moment de la conquesta valenciana del segle XIII pactaven i parlamentaven amb el rei, o rendien castells, tot i que en altres ocasions ho fes un qā‘id en nom de l’Estat.95 En qualsevol cas, pel que hem vist adés, resulta molt raonable comparar la seua organització politicosocial amb la de les aljames magrebines descrites pels antropòlegs, en les quals també hi ha un consell de xeics que són els representants de tots els llinatges o famílies extenses (jeràrquiques i patriarcals) de la comunitat rural. No està massa clar, però, si en el cas andalusí també es pot trobar la dualitat magrebina de què hem parlat, amb l’existència d’un consell de xeics per a temes de caràcter polític i una altra assemblea distinta formada per tots els homes de l’aljama per a tractar temes de coordinació del treball.
En qualsevol cas, bé en consells de xeics o bé en assemblees comunitàries, com ja va avançar en el seu dia Miquel Barceló seria en aquestes reunions on, sense massa dubte, es tractarien i decidirien els assumptes que afectaven el conjunt de la comunitat.96 Per exemple, canvis en els torns de reg, gestió de les zones de pastura comunals, acords amb les aljames veïnes, etc. En definitiva, assumptes i problemes de gestió agropecuària i de coordinació del treball, que devien ser les qüestions discutides més habitualment. Així, seria l’assemblea de l’aljama l’encarregada de decidir i organitzar l’escura i reparació de les infraestructures de reg a nivell local; i l’encarregada d’organitzar i de supervisar el compliment de la sukhra per part de tots els membres de la comunitat, que era l’obligació de contribuir, bé amb diners o més sovint amb treball, al manteniment dels castells-refugi i al seu aprovisionament constant de llenya i d’aigua. De fet, l’aljama devia ser també l’encarregada de repartir les càrregues del pagament de la farḍa entre totes les famílies de la comunitat, d’acord amb les seues possessions; això és, la imposició extraordinària i extraalcorànica que es pagava a l’Estat de forma comunitària.97
En aquest sentit, les fatāwā que s’han conservat de tot al-Andalus són ben explícites a l’hora de demostrar l’existència de comunitats rurals independents funcionant de forma autònoma i comunal. Guichard posa alguns exemples de fatāwā d’Ibn Rušd (Averrois) en què les comunitats accedeixen directament al savi jurista per a resoldre els seus problemes. Hi ha un cas d’un districte rural de Šarq al-Andalus format per diverses alqueries, els habitants del qual s’havien refugiat durant un temps en un castell durant una crisi, que discutien en tornar als seus lloc d’habitatge habituals on havien de situar la nova mesquita-aljama de l’oració dels divendres. Una altra fatwā cita una alqueria formada per diversos barris, habitats cadascun per grups gentilicis diferents, dos dels quals discutien per diversos béns fundiaris. Una altra molt interessant, que veurem més endavant amb detall, parla d’una discussió per l’aigua d’una font entre els habitants d’una alqueria, els quals eren tots cosins i gaudien d’un dia d’aigua cadascun, d’acord amb els usos dels seus pares i els seus avis. I, finalment, una fatwā d’un altre jurista ens mostra com una part de la comunitat d’una aljama es negava a pagar el sou d’un imām que també feia classes, perquè els seus fills no hi residien tot l’any.98 En definitiva, informacions que no només demostren l’autonomia en el funcionament intern comunitari de les aljames respecte a poders externs sinó que, a més a més, corroboren el model de poblament esmentat adés.
També la informació que tenim sobre el comportament de les aljames «autònomes» valencianes en els segles posteriors a la conquesta cristiana del segle XIII ens confirmen aquesta organització i gestió comunitària,99 que evidentment no existia en les comunitats de colons cristians coetànies, de tipus veïnal, ni els seus consells municipals funcionaven de la mateixa forma. Per exemple, sabem que les aljames de les muntanyes de la Marina venien conjuntament la collita de pansa i de fruita seca als mercaders de Dénia, des d’on seria redistribuïda per les rutes comercials marítimes, i és probable que abans de la conquesta ja es fes així. Igualment, les aljames musulmanes posteriors a la conquesta cristiana arrendaven habitualment, de forma conjunta, les rendes del seu propi senyoriu, que, tot i ser una estratègia per a pagar menys en un context feudal, ens mostra que tenien la capacitat de posar-se d’acord per a actuar de manera conjunta en un tema econòmic, cosa que en les comunitats cristianes no era tan habitual.100
D’altra banda, cal advertir de l’existència en algunes comunitats rurals –almenys en les més grans– d’altres càrrecs dirigents de primer ordre, al marge dels šuyūkh, amb funcions judicials i religioses. Són principalment el qāḍī, una espècie de jutge local, i el faqīh, un jurista encarregat d’assumptes legals i religiosos, tot i que possiblement també devia haver-hi altres càrrecs menors més desconeguts. En realitat, el seu origen es troba en l’administració de l’Estat, i són més propis de contextos urbans, però estan plenament integrats en les comunitats rurals més grans i, pel que sembla, quan l’Estat es debilitava o directament desapareixia momentàniament per circumstàncies polítiques (guerres, crisis, revoltes...), ells mantenien les seues funcions a nivell local. De fet, en aquests casos només ells eren capaços de portar endavant les activitats pròpies