Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí
(tot i que això realment significa ‘tribu’ en la llengua amazic de la regió de Sus). Aquestes agrupacions encara més grans (mai superiors a una jornada de camí per a travessar-les) també estaven governades per una ğama‘a, però d’aquesta, al contrari que als mouda‘, només en formaven part els caps de família de cadascun dels llinatges del taqbilt, els xeics, si bé en els casos dels cantons més grans només podia haver un representant per cada aldea.70 Es tractava, doncs, d’una assemblea oligàrquica, que tenia el vertader poder polític de la comunitat; incloent-hi el vessant judicial, ja que es tracta de societats existents al marge de l’Estat, en les quals no hi ha presència de cap qāḍī.
També cal dir que tot açò que explica Montagne sobre l’estructura social i del poblament berber fou criticat per Mohamed Berdouzi després de la independència del Marroc, qui l’acusava de tenir una visió colonial de les estructures tribals, més destinada a controlar les pròpies tribus que no a estudiar-les de forma científica.71 Si bé, deixant de banda els detalls, que en són molts, la crítica més important d’aquest autor té relació amb la simplificació de l’estructura social que hauria fet Montagne, la qual feia extensiva a tota la població berber del Magrib. A més a més, Berdouzi criticava la visió que va donar Montagne dels «cantons» com a estats independents, ja que per a ell hi hauria enormes diferències amb un vertader Estat. Tanmateix, per al nivell de detall que ens interessa ací, i tenint en compte que no hi ha molts més estudis de cronologia tan antiga, l’estructura familiar i del poblament que va explicar Montagne, simplificada o no, pareix perfectament vàlida per a fer simples comparacions amb el cas d’al-Andalus.
D’acord amb el que hem vist en apartats anteriors al voltant del poblament rural andalusí, sobre l’organització de les aljames i sobre les seues actuacions en el moment de la conquesta cristiana, és evident que aquests pobles magrebins una mica més grans de Montagne recorden molt a les alqueries andalusines amb un únic nucli d’habitatge concentrat i una certa estructura urbana i defensiva. I aquestes aldees o nuclis d’habitatge petits, agrupats en un mouda‘, recorden encara més els barris o ḥawā’ir andalusins emplaçats al llarg d’una mateixa vall, que formarien una única alqueria amb diversos nuclis d’habitatge agrupats en allò que Guichard va anomenar «aljama castral» en relacionar-la amb el districte d’un ḥiṣn. Al Magrib, de fet, existeixen relativament pocs castells rurals –o, almenys, n’hi ha molts menys que a al-Andalus–, cosa que evidencia que el que agrupa les comunitats camperoles no és un hipotètic «districte castral» com el que va proposar Guichard per al Šarq al-Andalus, basant-se en les fortificacions-refugi –que tampoc no existeixen en altres regions andalusines–, sinó l’ús comunal dels recursos naturals, com ara pastures o boscos, i de certes infraestructures, com els graners, els sistemes hidràulics i, per què no, els castells-refugi quan són necessaris per a fer front als atacs exteriors com els dels feudals medievals.
Fins i tot es podria dir que els coneguts ağzā‘ (pl. de ğuz) andalusins s’assemblen molt als cantons independents magrebins descrits per Montagne; si bé açò és més dubtós, ja que tradicionalment s’han considerat els ağzā‘, junt als aqālīm (pl. d’iqlīm), com a districtes de la divisió administrativa estatal en temps de l’emirat, mentre que els cantons són propis de la zona que mai no va estar controlada pels estats marroquins. Amb tot, és cert que aquests «districtes» andalusins porten molts noms tribals, o almenys gentilicis, com ja va indicar Guichard en el seu moment. Per la seua banda, Miquel Barceló, referint-se als de Mallorca, els comparava amb el paral·lel oriental que porta el mateix nom de ğuz, i els considerava en el moment inicial de la seua constitució com a territoris tribals de pastura que més tard haurien esdevingut districtes fiscals, quan l’Estat emiral es va consolidar.72
Així, doncs, eren els ağzā‘, inicialment, cantons tribals independents els uns dels altres que més tard van ser reconvertits per l’Estat en districtes administratius i fiscals? Per ara no hi ha indicis en les fonts escrites que permeten afirmar una cosa així, o no s’han interpretat mai d’aquesta manera, així que només la comparació amb la situació magrebina contemporània fa pensar que existeix aquesta possibilitat. Cal considerar-ho, doncs, una simple hipòtesi de treball per al futur. Sabem que en el territori de l’actual País Valencià els ağzā‘ i els aqālīm existien en els primers segles del període andalusí, gràcies al geògraf al-‘Uḍrī. Però en el segle XIII, quan es va produir la conquesta cristiana, ja havien desaparegut per una reforma administrativa estatal –probablement en època almoràvit o almohade– que va crear els ‘amal/s com veurem després en un altre capítol. De la mateixa manera que a Granada els ağzā‘ es van convertir en ṭā‘a/s posteriorment.
Amb tot açò no vull dir, evidentment, i cal insistir de nou, que hi haja una relació directa entre la societat rural andalusina i la descripció de la societat rural del Magrib al segle XX que fan Montagne i altres autors. Primer perquè ha passat el suficient temps des de la desaparició de les comunitats andalusines perquè l’organització de les comunitats magrebines haja canviat, si és que en origen eren iguals o semblants com es pot pressuposar. Però també, i sobretot, perquè aquesta que hem vist és l’organització pròpia de les comunitats rurals de berbers sedentaris de les muntanyes de l’Atles, que no ha de ser necessàriament la mateixa organització que presenten diferents comunitats magrebines en altres zones. I menys encara en les ciutats, o en zones rurals controlades pel makhzān. De fet, si alguna cosa demostra la bibliografia antropològica realitzada al Magrib en els darrers cent anys és precisament la gran diversitat de costums, lleis i formes de relacionar-se amb els veïns que hi ha entre les comunitats rurals de tota la regió del Nord d’Àfrica, més enllà de les característiques comunes evidents que comparteixen totes i que compartirien també, probablement, les comunitats rurals andalusines medievals.
En qualsevol cas, aquesta organització del poblament rural descrita per Robert Montagne, i la ideologia que porta associada al voltant del parentesc agnàtic, que és més o menys pareguda a la que han descrit per a altres zones del Magrib autors com Jacques Berque, Ernest Gellner, David Hart i altres, és la típica de les societats tribals i, per tant, la típica de l’organització social que generalment es denomina «segmentària». Com hem vist en parlar de les propostes de Miquel Barceló sobre l’emigració de poblacions àrabs i berbers a al-Andalus, el principi de segmentació es basa en el fet que cada unitat de parentiu o «segment» (confederació, tribu, clan, llinatge, etc.), és susceptible d’escindir-se en unitats equivalents més limitades; un procés que, de vegades, també s’ha anomenat «fissió de segments» (fig. 1).
El primer a descriure-la per al Magrib fou el mateix Montagne, tot i que no va ser ell qui li va donar aquest nom, sinó Gellner, que com és ben sabut el va prendre d’Émile Durkheim i la seua teoria econòmica dels segments socials encaixats.73 Sens dubte, Gellner en va ser el major defensor, i potser qui més la va idealitzar, però Hart i altres autors també l’han estudiada, fins al punt que des dels anys seixanta del segle XX aquesta teoria ha dominat per complet els treballs d’antropologia berber magrebina. No obstant això, la teoria de la segmentació ha estat molt debatuda entre els antropòlegs i existeixen discrepàncies; especialment contra les tesis defensades per Gellner i altres autors anglosaxons, que són considerades positivistes i un model massa teòric.74 En conseqüència, els historiadors no la podem prendre com un fet comprovat i aplicar-la exactament igual per a intentar explicar així la societat andalusina medieval.
En qualsevol cas, també és cert que allò que han qüestionat els antropòlegs de la teoria segmentària no és l’existència de la segmentació en si, que en realitat no la nega quasi ningú si l’entenem només com un sistema de reproducció social. El que critiquen alguns autors són certs aspectes concrets