Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí
un altre assentament. Evidentment, els dos grups que s’han creat a partir de la divisió del grup gentilici originari estaran emparentats des del punt de vista biològic i social, i això produirà la reproducció del seu nom, cosa que explicaria els topònims en beni- i, més excepcionalment, els topònims tribals. Sobre aquesta idea, aplicada de fet al cas andalusí, està construïda tota la recerca de Miquel Barceló i la resta dels investigadors de la seua escola, que gira al voltant dels processos d’immigració de grups camperols àrabs i berbers que s’hauria produït entre els segles VIII i X des del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica fins arribar a al-Andalus.
A partir d’ací la recerca posterior es va plantejar en dues línies diferents. D’una banda es van estudiar sistemes hidràulics construïts per un mateix grup gentilici en diversos assentaments detectats en distints llocs d’al-An-dalus a través de la toponímia. Aquest seria el cas dels Aït Yeṭṭurerɣ, un clan berber originari de l’actual Algèria que hauria donat lloc a topònims com Yátor, a Granada, o Liétor i Letur, a Albacete.44 També seria el cas dels Aït Gelidassen, arabitzats com a Banū Gelida, que haurien donat lloc a topònims com Gelida a Catalunya, Argeleta, Eslida i Margalida al País Valencià, i Arguellite a Albacete.45 Fins i tot es va arribar a fer recerca al Iemen, al sud de la península Aràbiga, resseguint l’assentament originari dels Banū Ru’ayn, un grup àrab amb assentaments detectats en diversos llocs d’al-An-dalus, incloent-hi l’illa de Mallorca amb el lloc de Beniroi.46 En definitiva, el resultat de tot plegat sembla ser que un mateix grup clànic hauria produït un tipus de sistema hidràulic diferent en cada lloc, adaptant-se a les condicions ecològiques.
D’una altra banda, la segona estratègia fou estudiar xarxes d’alqueries completes a través dels seus espais hidràulics, cosa que es va realitzar majoritàriament a les illes Balears. El primer estudi en profunditat fou el de quatre valls de la serra de Tramuntana,47 a Mallorca, seguit de Felanitx, Artana i altres zones d’aquesta mateixa illa;48 i de forma quasi simultània s’estudià la totalitat de l’illa d’Eivissa,49 per a més tard estudiar igualment els barrancs tancats del sud de l’illa de Menorca.50 Hi va haver alguns estudis aïllats al País Valencià al llarg dels anys, que s’ocuparen d’algunes valls de muntanya;51 i, finalment, la darrera xarxa d’alqueries estudiada més recentment ha estat la de Manacor, també a Mallorca.52 Així, doncs, de tota la recerca que s’ha fet en les tres últimes dècades s’han extret moltes conclusions al voltant de diversos temes que tenen a veure amb tècniques de construcció de sistemes i terrasses, amb processos de treball camperol, amb la difusió de cultius, etc. Però el que ens interessa ací ara és el procés de formació de les xarxes d’assentaments.
L’ús combinat de la prospecció arqueològica i de la documentació posterior a les conquestes del segle XIII ha permès reconstruir en alguns casos el territori de les alqueries, que tot i no tenir uns límits precisos sabem que incloïen al seu interior tant espais de cultiu com d’ús ramader, a banda dels espais de residència. Aquests darrers, però, són d’una superfície variable i, malgrat que hi ha alguns nuclis que es poden considerar més o menys grans i arriben a presentar un cert urbanisme, el ben cert és que la majoria dels estudiats a les illes no tenen més de dos a set cases. De fet, la dispersió de ceràmica que permet identificar la major part d’aquests jaciments no passa quasi mai d’una hectàrea. Els assentaments se situen al llarg dels barrancs, majoritàriament en el vessant o en el fons de vall, però fora de les zones inundables, i rarament en la cima de la muntanya. Tenen els seus propis espais hidràulics associats, tot i que de vegades poden ser compartits, i mai no estan situats massa lluny de l’àrea de residència. Entre tots formen xarxes, que s’evidencien a través dels sistemes hidràulics compartits. Però és sobretot a través dels camins que aquesta relació queda ben palesa. Tot i que Helena Kirchner ja ho havia fet notar a les valls de muntanya, és en les xarxes de les planes litorals on aquesta relació es manifesta més evident, de les quals el cas de Manacor estudiat per Eugènia Sitjes és el més clar. Així, més de la meitat dels assentaments estan emplaçats a menys de 600 metres d’un dels camins principals de circulació, formant una espècie de corredor a banda i banda d’aquests camins, els quals presenten una forma radial que conflueix en l’anomenada Qaryāt al-Sūq; això és, l’alqueria on tenia lloc el mercat rural, que després de la conquesta esdevindria la vila de Manacor (vegeu fig. 45 de l’apèndix V).
Totes aquestes xarxes, identificades per la morfologia dels sistemes i els camins, que estan formades majoritàriament per assentaments amb topònims tribals i en beni-, evidenciarien la combinació de grups clànics i tribals diferents (fins i tot barrejant grups àrabs i berbers) que es van fer inicialment, quan es van organitzar les xarxes. Això no vol dir que tots els grups clànics de la xarxa eren iguals, ni que tots tenien els mateixos drets sobre l’aigua o sobre les pastures, ja que tot dependria del seu pes polític i demogràfic en el moment d’efectuar els acords que donaren lloc a la formació d’aquestes xarxes. De fet, sovint el grup més gran o important, que està associat a l’espai hidràulic amb una superfície més extensa, dona nom a tot el sistema hidràulic (com ara un qanāt) o, fins i tot, el pot donar a un districte (ğuz), malgrat que al seu interior hi haja assentaments amb altres topònims igualment clànics i tribals sense cap parentiu conegut.53 És a dir, la mateixa estructura del poblament tribal que ja defensava Guichard al seu Al-Andalus el 1976, quan deia que hi havia clans i tribus que dominaven, o almenys donaven nom, a districtes sencers.
D’altra banda, a partir del cas d’Artana es va plantejar que els clans més grans que donen el seu nom a tot un districte serien els que més es repetirien, ja que una major superfície de terra cultivada els permetria un major creixement demogràfic i, en conseqüència, una major activitat segmentària a curta distància. De fet, en relació amb això, també es va plantejar que els rafals no serien finques privades com havia defensat Guichard, sinó zones agropecuàries complementaries de les comunitats camperoles, que a la llarga podien esdevenir alqueries independents mitjançant un sistema molt semblant a la segmentació. Però es tracta d’un tema força discutit encara. En qualsevol cas, caldria preguntar-se si totes aquestes xarxes d’«alqueries» –ja que és així com les anomena la documentació cristiana– estan formades vertaderament per qurà amb un únic espai de residència o, realment, es tracta d’alqueries amb diversos barris o ḥawā’ir (pl. de ḥāra), tal com hem vist adés amb alguns exemples valencians.
Un altre dels principis identificats per Barceló –una mica més tard que els altres– seria el de l’homogeneïtat de quasi tots els sistemes hidràulics estudiats, tant en les formes com en la superfície.54 Això seria conseqüència de la difusió durant el procés d’immigració d’un paquet tancat i indivisible de «sabers camperols» que incloïa tècniques de construcció de sistemes (captació, canalització i distribució) i de terrasses, tècniques de cultiu (selecció de plantes, combinacions d’espècies, quantitats necessàries d’aigua i de fertilitzants...), i especialment un control dels seus processos de treball. Això va portar Barceló a proposar una immigració a les illes orientals que defineix com «densa, cronológicamente compacta y no demasiado larga», que no estava guiada per l’atzar ni pel desordre, i que va construir tota aquesta sèrie de xarxes d’assentaments que es van mantenir estables fins a la conquesta cristiana del segle XIII.
A