Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí
enllà d’aquest debat concret sobre la conquesta musulmana i els canvis socials esdevinguts a partir d’aleshores. De fet, aquest autor va crear amb la seua obra inicial tot un «paradigma» historiogràfic nou, que va substituir bastant ràpidament el vell paradigma que hem vist en aquest apartat.
2. EL «PARADIGMA» TRIBAL DE GUICHARD
Ha estat Thomas F. Glick qui ha qualificat les propostes de Pierre Guichard com a «paradigma», entenent el mot en el sentit d’un marc teòric àmpliament acceptat per la resta de la comunitat científica, del qual parteix la recerca posterior.7 És cert que Glick es referia únicament al model d’estructuració dels assentaments rurals (el complex ḥiṣn-qarya, que veurem més endavant), però es pot considerar realment com un paradigma el conjunt de les aportacions de Guichard, sobretot per la manera com han transformat el panorama científic en el seu camp de recerca i s’han consolidat posteriorment. Així, una vegada el nou paradigma ha estat acceptat majoritàriament per la historiografia, després d’un llarg procés que ha implicat molt de debat, qualsevol aportació posterior al voltant de la societat andalusina per part d’altres autors ha hagut de partir sempre de les propostes de Guichard. Tant per a confirmar-les i reforçar-les com per a refutar-les o matisar-les, independentment del major o menor èxit de cada autor en fer-ho i, per tant, de la seua capacitat per a modificar o refutar el paradigma. En conseqüència, cal partir del treball inicial de Guichard per a analitzar com ha anat evolucionant la historiografia.
A grans trets, la principal aportació de Pierre Guichard en aquell primer moment fou explicar la societat dels dos primers segles d’existència d’al-Andalus com una societat tribal, ja que els conqueridors musulmans –els àrabs i els berbers– haurien arribat a la península organitzats en tribus i clans de filiació agnatícia, fortament cohesionats a través de l’endogàmia. A més a més, haurien estès aquesta estructura social per tot el territori andalusí, assimilant a la llarga bona part de la població indígena hispano-romana dins de l’estructura social tribal, anant més enllà d’una simple islamització i arabització superficials com defensava la historiografia anterior. També és cert que a partir del segle X aquesta societat tribal hauria tendit a desaparèixer, segons indicava el mateix Guichard com veurem més endavant amb detall, però pel que ara ens interessa cal destacar que la nova proposta de Guichard capgirava completament el panorama sobre al-Andalus.
Per a analitzar correctament l’obra de Guichard, però, cal entendre primer el context historiogràfic en què l’autor va elaborar la seua tesi doctoral, entre el final dels anys seixanta i la primeria dels setanta, ja que fou llegida a Lió el 1972. A França aquests són els anys de màxim esplendor de l’escola dels Annales que, llavors, de la mà de Fernand Braudel, apostava per la collaboració amb les altres ciències socials, i especialment amb l’etnologia i l’antropologia. De fet, en aquell moment els historiadors d’Annales estaven influenciats per l’estructuralisme, un corrent de pensament molt important al segle XX que fou impulsat per l’etnòleg Claude Lévi-Strauss i que ha dominat quasi per complet l’enfocament d’aquestes ciències socials a França fins a temps ben recents.
És evident que existeix una contradicció entre el concepte d’estructura –que anul·la el pas del temps– i la història com a ciència, però molts historiadors van saber esquivar el problema i aprofitar el concepte d’estructura per a fer comparacions entre les societats del passat i els treballs dels etnòlegs sobre societats que encara existeixen, com una manera de suplir la manca de fonts històriques suficients. Aquest fou el cas de Pierre Guichard i, de fet, hi ha prou amb llegir el subtítol de la versió en castellà publicada el 1976 (Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente), i el títol de la versió modificada que es va publicar en francès el 1977 (Structures sociales «orientales» et «occidentales» dans l’Espagne musulmane), per veure clarament que l’obra està molt influenciada per l’estructuralisme, i això té més importància del que podria parèixer a primera vista. El mateix autor ho reconeixia a la introducció, bo i justificant-ho en el context del debat d’aquells anys sobre el concepte d’estructura,8 i realment es pot dir que el resultat fou bastant satisfactori per al seu moment.
Tot plegat explica per què la primera part de l’Al-Andalus de Guichard és una obra d’antropologia històrica comparada, que està dedicada a estudiar les estructures de parentesc agnatici i la funció del matrimoni en les societats islàmiques.9 Així, l’autor analitza en primer lloc el paper que tenia la dona en la societat «oriental» (l’àrab, fonamentalment), després analitza el seu paper en la societat «occidental» (que és l’europea altmedieval), i finalment ho compara tot plegat amb el paper de la dona en al-Andalus, arribant a la conclusió que la societat andalusina era de tipus «oriental», i no de tipus «occidental» com havia defensat la historiografia fins aleshores.10
Per un altre costat, Guichard ens parla de la defensa de l’honor clànic (‘irḍ) que els àrabs i els berbers dipositaven en les dones, cosa que els hauria portat a retenir-les dins del grup familiar, i com a conseqüència a practicar l’endogàmia matrimonial. Això, a més a més, no es justificaria sols en la seua ideologia al voltant de l’honor, sinó també amb arguments econòmics, ja que l’endogàmia clànica aconsegueix evitar la dispersió del patrimoni familiar. Per això, es preferiria habitualment la filla de l’oncle patern (bint al-‘amm) per a contraure matrimoni, més que no «captar» dones d’altres grups externs.11 Sense entrar en més detalls, doncs, tot plegat portaria Guichard a plantejar que els grups àrabs i berbers que van arribar a al-Andalus després de la conquesta del 711 es van mantenir fortament cohesionats amb el pas del temps, i no es barrejaren més que ocasionalment amb la població indígena, mantenint per tant la seua estructura social clànica i tribal.
Les idees exposades per Guichard en la primera part del seu Al-Andalus li van permetre desmuntar raonablement els arguments «continuistes» de la historiografia tradicional, ja que els àrabs i els berbers no haurien estat la fina capa dominant de conqueridors que imposaren la seua religió (l’islam), la seua llengua (l’àrab) i les seues tradicions culturals a una majoria poblacional indígena sense transformar vertaderament les estructures socials prèvies (l’anilina roja de Ribera), sinó que s’hauria produït una forta immigració de clans i tribus àrabs i berbers que s’assentarien per tot al-Andalus. A més a més, aquests grups orientals i magrebins haurien mantingut les seues estructures socials pròpies, gràcies a la pràctica de l’endogàmia clànica, i haurien assimilat la població indígena hispana progressivament. No tant mitjançant la integració de dones indígenes en els grups familiars propis, com mitjançant l’adopció de les estructures socials tribals per part dels indígenes després de la seua conversió a l’islam, passant a ser muwallad.12 Com a conseqüència de tot plegat, cap al segle X encara es detectarien en al-An-dalus dues societats diferents: la tribal dels musulmans, de tipus oriental, i la «prefeudal» dels cristians mossàrabs, de tipus occidental, ja que aquests darrers no haurien estat encara assimilats totalment ni incorporats a la societat tribal de tipus oriental, malgrat el constant procés d’islamització.13
Una vegada plantejades les claus de la seua tesi, Guichard va dedicar la segona part del llibre a intentar elaborar una geografia tribal d’al-An-dalus, i també a fer una anàlisi de la sociologia del sistema tribal. Pel que fa als àrabs, intenta demostrar que l’exèrcit de Mūsà ibn Nuṣayr arribà a la península Ibèrica organitzat en diverses tribus, ens parla de l’existència de divisions administratives amb noms tribals per a argumentar que alguns clans i tribus haurien rebut territoris sencers en el moment de la conquesta, i finalment realitza una reconstrucció,