Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí
serien possessions particulars donades per l’Estat que de vegades podien incloure nuclis d’habitatge de parcers o jornalers (šarīk/s). No està del tot clara la diferència entre una ḍay‘a i un rāḥal, però pareix que aquests darrers devien ser finques, de diverses mides de superfície, generalment de secà o de reg esporàdic, cedides per l’Estat als membres de l’aristocràcia militar i de govern al seu servei.35 Per això la immensa majoria –encara que no tots– estaven emplaçats en la rodalia de les mudūn i dels ḥuṣūn més importants. A més a més, per poder diferenciar els diversos elements esmentats i intentar crear una jerarquia del poblament andalusí, en aquell moment es va comparar la superfície de les alqueries i dels rafals, que fou determinada a partir de la terra repartida als colons cristians després de les conquestes de diversos territoris, arribant finalment a la conclusió que les alqueries sempre eren superiors en nombre i superfície als rafals.36
El «complex ḥiṣn-qarya» que proposaren inicialment Guichard i Bazzana per al Šarq al-Andalus va esdevenir també un «paradigma», que és al que es referia Glick en realitat, tot i que hi hauria prou amb definir-lo com un model explicatiu del poblament andalusí. El problema és que per a estudiar el poblament en altres regions andalusines s’ha partit d’aquest model, i això ha permès veure que no sempre es repeteix a tots els llocs; de fet, fins i tot caldria afegir algunes matisacions al model per al mateix Šarq. Pel que fa als castells-refugi, el principal problema de la proposta és que no presenta cronologia ni una evolució de la seua funcionalitat, ja que, com es demanava Barceló, tampoc no queda clar de qui defensava els castells la població andalusina, ni per què hauria de tenir un paper central en l’organització del poblament.37 Pel que fa als assentaments rurals, el model continua presentant el mateix problema que arrossega Guichard des del seu Al-Andalus de 1976, que és també el de la manca de cronologia. De fet, Guichard i Bazzana mai no van fer estudis específics de xarxes d’alqueries per a intentar datar-les i comprovar si s’havien construït totes a la vegada o al llarg del temps, o si la xarxa d’alqueries s’havia construït abans, després, o al mateix temps que els castells.
L’altre problema del model inicial de Guichard, a més a més, era que estava basat únicament en els resultats aconseguits al Šarq. Així, quan altres autors van començar a estudiar l’estructura del poblament andalusí en altres territoris peninsulars, partint de la proposta de Guichard, es va poder veure que calia modificar el model a nivell general. Per exemple, Patrice Cressier, a partir dels seus estudis sobre Las Alpujarras, va poder veure que el binomi ḥiṣn-qarya també funcionava en aquella zona, i que és igualment abundant, però ja va advertir que calia afegir-hi també els espais hidràulics al costat del castell i el nucli d’habitatge proposat per Guichard, identificant així els tres elements que formaven l’estructura dels assentaments.
Per un altre costat, però en aquesta línia, Helena Kirchner també va poder comprovar a Mallorca que els castells no són en absolut imprescindibles en l’estructura del poblament rural andalusí, ja que les xarxes d’alqueries mallorquines no en tenien, i allò que va condicionar l’elecció del lloc dels assentaments eren els aqüífers que alimenten els espais irrigats. Per tant, pareix que tant a Mallorca com a Las Alpujarras, i per tant també a València, no era el suposat districte «castral» l’element que enquadrava les alqueries, sinó la xarxa de complementarietats polítiques i socioeconòmiques que formaven.38 En definitiva, doncs, tot sembla indicar que els ḥuṣūn no condicionaren la selecció del lloc dels assentaments, sinó que ho van fer els espais de cultiu.
3.2 L’aportació de l’arqueologia hidràulica: xarxes d’alqueries i espais irrigats
De forma paral·lela al treball que van portar a terme Guichard i Bazzana sobre el poblament rural andalusí del País Valencià, a la Universitat Autònoma de Barcelona es va iniciar una altra línia de treball dirigida per Miquel Barceló, centrada en els espais de treball camperol –els sistemes hidràulics, i en menor mesura altres espais productius– més que no en els espais d’habitatge. Per la seua importància, doncs, val la pena tractar-ho a banda, malgrat estar tot relacionat a través de l’estudi de la societat andalusina.
Com ja hem vist a la introducció, fou gràcies a aquest projecte de recerca que es va desenvolupar la metodologia de l’arqueologia hidràulica, a partir del treball de camp realitzat als anys vuitanta sobre diversos espais hidràulics d’origen andalusí.39 I van ser aquests estudis primerencs els que van permetre a Barceló adonar-se que la construcció de sistemes hidràulics no és la conseqüència d’un clima àrid, sinó una opció social que crea unes formes específiques, ja que davant la manca de pluja hi hauria altres opcions (la ramaderia, per exemple) per les quals no es va optar. A més a més, aquest treball de camp inicial també va permetre a aquest autor enunciar el 1989 una sèrie de principis sobre la construcció de sistemes hidràulics que van marcar tota la recerca posterior.40
En primer lloc, Barceló destaca el principi de disseny original, segons el qual tot sistema hidràulic ha estat concebut en la seua estructura bàsica abans de l’inici de la construcció, ja que aquesta és l’única manera d’aprofitar els pendents per a moure l’aigua per gravetat, i qualsevol afegit posterior ha de ser discernible. A simple vista, açò podria semblar un simple principi de caràcter tècnic, però és en això que es basa la idea del càlcul de l’estimació que els constructors del sistema van fer de l’espai agrari necessari per a la seua subsistència, i en conseqüència poder avaluar la càrrega poblacional que permet sostenir cada sistema; sempre tenint en compte que l’estimació ha d’incloure una eventual demanda d’excedent per part d’un poder extern, com ara l’Estat o un senyor feudal. La suma de les estimacions en tots els espais hidràulics d’un territori concret permetria saber tant la càrrega poblacional d’aquest territori com l’excedent manejat pel poder extern corresponent.41 Malauradament, tot i tractar-se d’una idea brillant en el plànol teòric, mai no s’ha pogut portar a la pràctica per la dificultat que suposa fer aquest hipotètic càlcul atenent a la gran variabilitat de factors que hi ha en joc. Una altra cosa diferent és calcular la relació existent entre la superfície de l’espai irrigat i la superfície de l’espai d’habitatge, i en això pareix que sí que hi ha una relació proporcional.
Un altre principi identificat per Barceló, a partir del treball de camp inicial, fou el de l’estabilitat i rigidesa dels sistemes –que no s’ha de confondre amb immutabilitat–, que seria una conseqüència de la limitació conscient per part dels grups camperols de les possibilitats d’ampliació dels espais hidràulics. És a dir, que si bé en el disseny inicial ja estaria prevista la possibilitat de fer ampliacions, aquestes rarament es van produir abans de les conquestes cristianes, i els estudis fets amb posterioritat pareix que no han fet més que confirmar aquesta apreciació primerenca, com veurem tot seguit.42
Va ser a partir d’aquest principi que Barceló va proposar i desenvolupar la idea de la segmentació clànica com la solució més eficient al creixement demogràfic de les comunitats camperoles, amb sistemes hidràulics que quasi mai no s’amplien. Tot i això, la idea estava agafada directament de les observacions de l’antropòleg David M. Hart, que va treballar al Marroc als anys seixanta del segle XX, i ja va advertir la discontinuïtat espacial dels assentaments tribals i clànics, així com la reduplicació dels noms.43 L’argument és que quan el grup gentilici que ocupa l’alqueria creix massa per a ser alimentat amb la superfície productiva que van construir inicialment els fundadors