Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí
feudal i, amb tota la prudència deguda, retrotraure-les almenys al darrer període andalusí.101
En definitiva, doncs, per a acabar amb la qüestió de l’organització política de les aljames andalusines i la coordinació dels processos de treball, es constata que, al marge de la gestió i el treball de cada llinatge sobre les terres i negocis propis –que existia, evidentment–, al mateix temps es pot apreciar, amb una major o menor facilitat, que en aquestes comunitats rurals andalusines hi havia una gestió comunitària i/o coordinada de certs treballs i d’altres qüestions polítiques o fiscals. La qual cosa no vol dir possessió i gestió comunal de la terra de cultiu, que no és en absolut necessària per al funcionament d’una societat tribal ni gentilícia. I això, independentment de la pertinença o no de tots els llinatges de la comunitat a una mateixa ascendència agnàtica, que com ja hem vist pot produir-se o no. De fet, aquesta darrera és l’opció més habitual, tot i que hi ha les dues possibilitats, perquè, en realitat, el que existeix és un comportament típicament tribal en una comunitat rural que no necessàriament té vincles agnàtics entre tots els seus membres. L’Estat, però, a banda de l’exigència del tribut, també té les seues funcions en mans dels qaḍā i dels fuqahā‘, tot i que aquestes no se solapen amb les comunitàries sinó que es complementen.
4.3 L’estratificació social i la suposada dissolució dels lligams gentilicis
L’organització comunitària de les aljames rurals que acabem de veure garantia, a través de diversos mecanismes, l’existència d’una igualtat política entre cadascuna de les famílies extenses o llinatges que formaven la comunitat, que es manifestava en el dret de totes elles (en realitat dels seus xeics) a participar en les assemblees de l’aljama i a prendre part en la presa de decisions que afectaven a tots. Però seria un greu error confondre la igualtat amb l’igualitarisme, i més encara confondre-la amb una espècie de democràcia comunitària com de vegades s’ha volgut fer. De fet, les desigualtats són una constant en les societats humanes, i les tribals no són diferents en això. Començant pel poder del cap de família, en una societat fortament patriarcal en què preval l’home sobre la dona, l’ancià sobre el jove, etc. Però, a més, pareix evident que tampoc a nivell polític podien ser tots els llinatges iguals.
En realitat, l’igualitarisme polític i social és una situació que mai no va existir al si de les aljames de cap zona, ni de cap període. Tampoc no ha estat mai defensat per cap autor en aquests termes, més enllà de la caricaturització que de vegades s’ha volgut fer del model social andalusí defensat per Guichard i, més especialment, per Barceló i altres autors que segueixen els seus postulats.102 De fet, tot sembla indicar, sense massa dubte per ara, que el funcionament polític real de les aljames en les comunitats rurals andalusines no era igualitari.103 I el de les magrebines contemporànies tampoc, com ho demostra el fet que en l’elecció dels caps sempre acaben sent elegits xeics dels mateixos llinatges, com ara els que són més antics, o els que tenen més fills i per tant una major força de treball familiar.104
Segurament, al si de les aljames devia produir-se una lluita continua entre l’acció comunitària, típica de les societats tribals, i una certa tendència a la individualització i a l’estratificació social.105 Resulta obvi que en una aldea de quatre o cinc cases en una vall de muntanya, compartides per un o dos llinatges com a molt, poca estratificació s’hi pot pressuposar més enllà de la patriarcal i la generacional, que ja existeix per si mateixa dins de la família extensa. Però una cosa és el llinatge, i una altra distinta la comunitat local. Així, en les alqueries grans, per un costat hi hauria solidaritats gentilícies, que podien funcionar a l’hora de defensar els interessos propis d’una part de l’aljama contra l’altra, si aquesta estava formada per diversos clans o llinatges com era més habitual. Però per un altre costat hi hauria famílies en creixement demogràfic, i per tant econòmic, que anirien acumulant prestigi social i, en conseqüència, una major influència política. A més a més de llinatges que, per ser descendents del grup fundador, o potser per pertànyer a una tribu concreta, ja tenien d’entrada una situació de domini sobre els altres o, més ben dit, drets adquirits des d’antic que estaven per damunt dels nouvinguts. La qual cosa pot portar a la formació d’aristocràcies locals a llarg termini.106
No obstant això, es tractaria d’una estratificació molt limitada, ja que existeixen els mecanismes socials per a evitar-la i, a més a més, no hi ha cap indici que ens porte a pensar en l’existència de grans desigualtats socials ni econòmiques entre les famílies i llinatges d’aquestes comunitats rurals. De fet, en una societat tribal i camperola com és la de les comunitats rurals andalusines –i la de les magrebines que ens serveixen de paral·lel antropològic– el prestigi i la influència política no pareix que la proporcionen els béns materials (la quantitat de terra posseïda, el nombre de caps de bestiar, etc.); o, almenys, no la proporcionen únicament aquests elements, sinó també altres aspectes com ara el nombre de parents, la prioritat en els torns d’aigua de què es disposa des d’antic, la pertinença a una tribu determinada, guanyar una guerra o un conflicte, etc. Això no vol dir, per descomptat, que no podia haver-hi famílies més riques que altres, tant en quantitat de terra de cultiu com de bestiar, des del moment en què existeix una possessió individual i familiar dels mitjans de producció, si bé és una riquesa sempre relativa, perquè depèn de diversos factors. Per exemple, en el cas de la possessió de la terra, és prou evident que un llinatge amb moltes terres no és més ric necessàriament que un altre amb poques terres, si el primer llinatge té una descendència abundant i el segon no; o si el primer llinatge amb més terra es dedica fonamentalment a l’agricultura, mentre que el segon es decanta per prioritzar una estratègia ramadera.
En realitat, tenim molt poques dades que ens informen de forma suficientment aclaridora sobre la possessió de la terra en les comunitats rurals andalusines. De fet, no en sabem res de València ni de Mallorca, perquè l’única font adequada que es podria emprar, que són els llibres de repartiment, en el cas mallorquí només s’esmenten alqueries senceres i en el cas valencià no es proporciona mai l’extensió de les poques heretats de musulmans desposseïts que es van repartir entre els cristians beneficiaris del botí. En canvi, és ben conegut que per al Repartimiento de Múrcia es va emprar un zimām o registre fiscal andalusí com a base de les donacions castellanes, cosa que permet trobar algunes dades sobre la possessió de la terra abans de la conquesta –tot i que no de forma completa–, i a més en un context periurbà com el que ens interessa ací. De fet, les seues dades són importants per ser les úniques que tenim del Šarq al-Andalus en el segle XIII.
Guichard ja havia avançat en una primera aproximació que a l’horta de Múrcia existia una estructura de la «propietat» molt fragmentada, i que les parcel·les tenien una superfície molt reduïda.107 Posteriorment es va publicar un estudi més exhaustiu que està basat en les úniques sis alqueries de les que apareixen al Repartimiento que presenten dades suficients per a poder aplicar-hi un tractament estadístic. Així, es constata l’esquifidesa de les heretats, ja que les més grans són de poc més d’una hectàrea i, encara que hi ha un percentatge rellevant de «grans» posseïdors de terra, les seues parcel·les estan molt disperses per l’espai agrari irrigat.108 Segons l’autor de l’estudi, s’hi pot detectar una diferenciació econòmica clara entre els posseïdors de terres, que demostra el «caràcter no igualitari» d’aquesta societat. Una conclusió, d’altra banda, que ja es podia imaginar. De fet, si calculem l’índex de Gini a partir de les dades que ens proporciona l’estudi, aquest és de 0’53, una xifra que ens indica una desigualtat bastant alta, sense arribar a ser extrema.109
Podria pensar-se que les dades disponibles de Múrcia són molt escasses, i que a més resten aïllades, però coincideixen més o menys amb les que es poden extraure de la Granada nassarita del segle XV. Per exemple, de la localitat d’Almuñécar, tot i que ací pareix que hi ha una possessió de la terra una mica menys desigual, malgrat continuar sent-ho.110 De fet, el seu índex de Gini, de nou calculat amb les dades proporcionades per l’autora de l’estudi, és de només 0’35, una xifra prou més baixa.111 Les dades i conclusions són