Eugeni Oneguin. Aleksandr Puixkin
li xiuxiuegen, «guaita’l, eh!»,
li porten la guitarra i (Déu nos guard!)
ja canta i xiscla com qui es mor:
«Acut al meu alcàsser d’or!»
13
A Lenski no li ve de gust
de dur fermalls matrimonials
i així, quan sap d’Oneguin, just
hi vol tenir lligams cordials.
Van coincidir. L’ona i el roc,
versos i prosa, el gel i el foc
no són tan diferents com ell i Oneguin;
i per això, quan es coneguin,
no es trobaran res de notable.
Més tard es cauen bé i, al capdavall,
junts cada dia munten a cavall
i fan una amistat inseparable.
Així la gent (i jo, el primer)
es fan amics de no saber què fer.
14
Però ni així existeixen, els amics.
Trobem uns zeros tots els altres,
desfent certs prejudicis massa antics,
i no ens preuem sinó a nosaltres.
Semblem petits Napoleons
i el que veiem en els milions
d’animals bípedes és sols una eina,
riem del sentiment i anem per feina.
L’Eugeni aquí tenia més paciència:
encara que ell jutgés la gent amb seny
i en general sentís desdeny,
solia en d’altres veure l’excel·lència
i els sentiments tractar amb respecte
(no hi ha cap norma prou perfecta).
15
Sentia Lenski amb un somrís:
la parla del poeta, apassionada,
un pensament encara movedís,
la inspiració contínua en la mirada,
tot per a Oneguin era nou.
Al seu davant, ja se’n guardava prou
de dir algun mot que sonés fred,
pensant: «Seria ben ximplet
privar-te d’una efímera il·lusió,
ja et desenganyaràs encara
que jo no hi sigui; viu tranquil, per ara,
pensa que el món és pura perfecció:
et perdonem la jovenesa.
L’ardència és jove i jove és la bestiesa.»
16
Pels seus debats servia tot,
tot els portava a pensaments magnífics:
l’acord social d’un clan remot,
el Bé i el Mal, descobriments científics,
els hàbits que heretem amb la cultura,
l’enigma de la sepultura,
el ser, el destí; tot hi tenia tanda
i no deixaven res de banda.
Lenski, si un tema li tocava el viu,
deia, abrandat, en un transport,
trossos d’algun autor del nord;
l’Eugeni, amb aire permissiu
(i sense entendre-hi gens, de versos, ell),
feia l’esforç d’atendre el jovencell.
17
Però si hi ha un assumpte que fascini
els meus dos ermitans, són les passions.
Fora del seu rebel domini,
Oneguin en parlava, en ocasions
fent un sospir ple de recança.
Feliç qui n’ha sabut l’esgarrifança
i se n’ha anat del seu costat;
molt més feliç qui no les ha tastat,
qui, refredant l’amor amb la distància,
l’odi amb retrets de tafaner,
badalla amb els amics i la muller;
qui, mai gelós, no ha sentit ànsia;
qui el patrimoni familiar
no es juga a cartes ni a l’atzar.
18
Quan ens empara la bandera
d’una quietud prudent i lliure,
quan se’ns apaga la foguera
de les passions, quan ens fan riure
els seus rampells, les embranzides
i ressonàncies diferides,
llavors, calmats amb grans treballs,
ens plau sentir els escarafalls
que un altre, apassionat encara, fa
i, tot sentint-lo, el cor se’ns serra.
Així, quan ja no va a la guerra,
deixat al cau, un veterà
escolta, amb tots els ets i uts,
el que li expliquen joves mostatxuts.
19
Cert: la fogosa jovenesa
no té misteris protegits:
odis, amors, joia i tristesa...
ho xerra tot pels descosits.
L’un retirat i veterà en amor,
l’altre volent obrir el seu interior,
Oneguin s’escoltava amb aire greu
com Lenski es confessava davant seu.
Mostrava al descobert, llavors,
un esperit ingenu i confiat.
L’Eugeni hi va saber el relat
d’un amor jove sense esforç:
al conte, hi abundava un sentiment
que tots hem conegut al seu moment.
20
Ai, estimava tal com avui dia
ja no s’estima, estimar així
només pel cor ple de follia
d’algun poeta és un destí.
Sentia sempre una frisança,
sempre una pena, una enyorança
sempre