Eugeni Oneguin. Aleksandr Puixkin
l’altre veí amb sorna somreia.
Tots eren d’un parer senzill:
aquell extravagant era un perill.
5
Li fan visites, al principi.
Ell, però, té un cavall a punt,
un semental del Don, perquè quan guipi
una tartana que, enfilant amunt,
apunta per la carretera,
pugui marxar pel pati del darrere.
Tots, molt ofesos d’un tal acte,
tallen amb ell qualsevol tracte.
«És un talòs, és un llunàtic,
és un maçó d’aquells, i beu
només vi negre, ja em direu!
No els va a la mà a les dames, l’antipàtic,
no diu de vós, contesta brusc: sí, no...»
Aquesta era la unànime opinió.
6
En aquest temps, a la contrada,
arriba un altre propietari
que causa entre la veïnada
un mateix crític comentari.
De nom Vladímir Lenski, era un xicot
en plena flor dels anys, guapot,
lector de Kant, amb l’ànima repleta
d’estudis fets a Göttingen, poeta.
De les boirines d’Alemanya
va dur-ne el que li havien ensenyat:
somnis per un futur de llibertat,
una natura ardent i força estranya,
un parlar sempre enfervorit
i rínxols negres fins al pit.
7
La mundanitat freda i corrompuda
no havia encara en ell marcit la joia
i d’un amic la benvinguda
o la carícia d’una noia
daven caliu al cor, bo i inexpert.
Amb esperança que no es perd,
l’atreien l’espurneig i l’enrenou
del món: tot li semblava nou.
Apaivagava la incertesa
amb una dolça fantasia;
per ell, la vida consistia
d’incògnites de gran bellesa,
i sempre barrinava en elles
tot sospitant-hi meravelles.
8
Creia que una ànima bessona,
predestinada, se li acordaria:
que ella a la pena s’abandona
i que l’espera nit i dia.
Creia que els bons amics seran capaços
de dur, abans que trair, grillons tenaços,
i que no els dubta el braç robust
a destruir les armes de l’injust;
que hi ha una gent triada pel destí
que estima els altres de tot cor,
la seva plèiade no mor
i tard o d’hora haurà de resplendir
i amb un esclat de rajos absolut
omplirà el món de beatitud.
9
La compassió, la indignació que inflama,
envers el Bé un amor pur, franc,
i el dolç suplici de la fama
aviat li fan bullir la sang.
Lira a la mà, pel món desfila
i sota el cel de Goethe i Schiller,
amb el seu foc poètic, sent
que tota l’ànima s’encén.
Feliç, ell sempre en els seus rims
és de les altes muses digne,
perquè, amb orgull, als cants assigna
uns sentiments sempre sublims,
l’embat de la passió naixent dins seu,
la senzillesa bella i greu.
10
L’amor cantava, obedient,
i la tonada era serena
com d’una noia el càndid pensament,
com son d’infant o com la lluna plena
en els tranquils espais eteris,
deessa dels sospirs i dels misteris.
Cantava penes i separacions,
l’Allò i els tèrbols horitzons
i roses en l’estil romàntic.
Cantava aquells indrets llunyans
on, tant de temps, en silenciós descans,
havia vessat plors amb el seu càntic.
El viure ja marcit cantava en vers,
als divuit anys tot just complerts.
11
Allà on només l’Eugeni era capaç
de valorar els seus dons divins,
no van poder agradar-li pas
les festes que donaven els veïns;
la seva xerradissa li era adversa.
Els amos feien gran conversa
de gossos, segues de farratges,
begudes, parentius i cosinatges,
i no excel·lien mai, per descomptat,
ni en foc poètic, ni agudesa,
ni en sentiments, ni en la saviesa,
ni en l’art del tracte en societat.
(Ara, el parlar de les mullers,
de ximple encara n’era més.)
12
Ric, guapo, Lenski és acollit
a tot arreu (al camp, aquest és l’ús):
el veuen casador i un bon partit
i els que li diuen el veí mig-rus
contents el casarien amb la filla.
Ell només entra i, no perilla,
en la conversa es posen a al·ludir
a l’avorrida vida del fadrí,
l’asseuen