Sortir a robar cavalls. Per Petterson
fins al camí que marcava els límits de la nostra parcel·la. En realitat, era una senda amb una capa fina de grava entre troncs d’avets que hi treien les arrels per totes bandes, i resseguia el riu per la riba oriental fins al pont de fusta, on girava cap al “centre”, on hi havia la botiga i l’església. Era el recorregut que fèiem en baixar de l’autobús a final de juny, o quan algun idiota deixava la barca a la riba equivocada: a l’est o a l’oest, depèn d’on ens trobéssim. En general, l’idiota era jo. O si no, passàvem pels prats d’en Barkald, vorejant la cleda, i creuàvem el riu a rem.
Al matí, el bosc espès de la banda sud deixava la nostra cabana una mica més de dues hores a l’ombra. No sé si va ser la raó per la qual el pare va decidir talar-lo tot. Ja es veia que necessitava diners, però no m’imaginava que fos una necessitat tan imperiosa, jo tenia entès que si havíem anat a passar l’estiu al riu, per segon any consecutiu, era perquè el pare volia temps i tranquil·litat per planificar una vida diferent de la que havia deixat enrere i que per això calia ser en un altre lloc, amb unes vistes diferents de les que tenia a Oslo. Aquest any és una cruïlla, m’havia dit. El fet que em deixés acompanyar-lo m’atorgava un estatus que la meva germana no va poder compartir, ja que es va haver de quedar a ciutat amb la mare tot i ser tres anys més gran que jo.
—De totes maneres, jo no vull venir, total per quedar-me a casa rentant els plats mentre vosaltres aneu a pescar. Sí, home, que no sóc tonta —ens va dir, i tenia raó. Em va semblar entendre el pare. Més d’una vegada li havia sentit a dir que era incapaç de pensar quan les dones rondaven per allà. Jo no l’he patit mai, aquest problema. Al contrari.
Més endavant se’m va acudir que potser no es referia a totes les dones.
De fet, el que l’obsedia era l’ombra que teníem a casa: l’ombra dels collons, deia, si són les nostres vacances d’estiu, redéu, i renegava com sempre que la mare no hi era. La mare havia crescut en un poble on la gent no parava de renegar, per això deia que no volia sentir ni un renec mai més. Personalment, ja m’estava bé esquivar el sol una estona al pic del dia, quan el bosc, sota la llum abrusadora, estava immers en un silenci sepulcral i desprenia tota mena de flaires que m’abaltien i em deixaven una mica estabornit, i fins m’endormiscaven a ple dia.
Raons al marge, el pare ho tenia decidit. Es talaria bona part del bosc i llançaríem els troncs al riu perquè el corrent se’ls endugués fins a una serradora de Suècia. Això em va fer barrinar, perquè en Barkald en tenia una més avall, a poc més d’un quilòmetre, però era la serradora de la granja i potser no era prou gran per acollir el volum de troncs que hi lliuraríem. Fos com fos, els suecs no volien venir a comprar la fusta al lloc de la tala, com es feia de costum, sinó que pagaven els troncs que arribessin a la serradora i prou. Tampoc no es volien fer càrrec del transport. Al mes de juliol no, ens van dir.
—¿I per què no ho fem per parts? —vaig proposar—. Una part ara i una altra l’any que ve.
—Jo decideixo quan talaré el meu bosc —va dir el pare.
No em referia pas a això, però ho vaig deixar córrer. No tenia importància. El que sí que m’amoïnava era si em deixaria participar en la tala i qui més vindria, perquè no hi havia dubte que era un treball dur i arriscat si no en sabies i, segons tenia entès, el pare mai no havia pres part en cap tala. Avui puc dir que, efectivament, no hi tenia cap experiència, però confiava tant en si mateix que podia emprendre qualsevol cosa convençut que li sortiria bé.
Però abans que res calia segar els prats. Després de la tempesta no vam tenir més pluges i en un parell de dies l’herba es va assecar, i un matí en Barkald es va plantar al nostre pati, amb els cabells clenxinats i les mans a les butxaques, i ens va preguntar si estàvem a punt per fer anar la falç uns quants dies. Segons ell, la sega del farratge de l’any anterior se n’hauria anat a fer punyetes sense la nostra contribució, la del pare i, sobretot, la meva, bé, això vaig deduir-ho dels seus afalacs, però ja era prou gran per entendre que només pretenia reclutar braços per a la sega i que li sortissin de franc. I és que l’any anterior ens hi havíem deixat la pell.
El pare es va acariciar els pèls de la barbeta i va arrufar els ulls un moment per mirar el sol abans de mirar-me a mi de cua d’ull, plantat al seu costat a la porta de casa.
—¿Què hi dius, tu, Trond T.? —va dir.
El meu segon nom és Tobias, però no el faig servir mai. De fet, la T només apareixia quan el pare feia comèdia.
—Bé... —vaig dir—, impossible no ho és...
—Nosaltres també tenim feina, aquí... —va dir el pare.
—I tant —vaig dir—, tenim feines que hauríem d’acabar, però potser podem parar un parell de dies, no crec que ens faci anar tan malament.
—Home, impossible no ho és, però complicat... —va dir el pare.
—Sí, complicat sí —vaig dir—, és veritat. Però si hi guanyéssim alguna cosa a canvi seria més fàcil.
—Tens tota la raó —va dir el pare, i aquest cop em va observar encuriosit—. Ben mirat, estaria molt bé obtenir alguna cosa a canvi.
—Un cavall, potser, amb la sella —vaig dir—, per algun dia de la setmana vinent o l’altra.
—Exacte —va dir el pare amb un somriure d’orella a orella—. Justa la fusta. ¿Què hi dius tu, Barkald?
En Barkald no s’havia mogut del mig del pati, seguia els meandres de la nostra conversa amb cara d’astorat i tenia els peus ben ficats a la trampa. Es va passar la mà pels cabells i va dir:
—I tant, suposo que ens podrem entendre. Podeu agafar la Brona —i vaig veure-li a la cara que tenia ganes de preguntar-nos per què l’havíem de menester, però l’home anava perdut, no duia la veu cantant i tampoc no volia fer el ridícul.
En Barkald ens va dir que volia començar a segar l’endemà així que es fongués el gebre. Ens trobaríem al prat de dalt. Va alçar la mà per dir adéu, se’l veia content d’haver-ho despatxat, i un cop al riu va pujar a la seva barca. El pare s’havia posat les mans als malucs i va dir tot mirant-me:
—¡Ha sigut genial! ¿Com se t’ha acudit?
Ell no tenia idea de les voltes que havia donat a l’afer de la tala, i com que no l’havia sentit esmentar ni un sol cop els cavalls vaig decidir ficar-m’hi perquè sabia que no podríem transportar els troncs fins al riu nosaltres sols; però no li vaig contestar, sinó que vaig arronsar les espatlles amb un somriure. Ell em va agafar pel serrell i em va sacsejar el cap suaument.
—No tens un pèl de tonto, tu —em va dir. I jo hi estava d’acord. Mai no me n’havia considerat.
Havien passat quatre dies d’ençà de l’enterrament de l’Odd i encara no havia vist en Jon. Era una sensació estranya. Quan em llevava al matí, espiava les seves passes al pati o a l’entrada, i el xerric dels rems contra els escàlems, el cop suau de la barca quan topava amb els còdols. Però de bon matí tot era silenci, trencat només pels ocells que piulaven, pel murmuri del vent entre els cimals dels arbres, pel so dels esquellots quan s’enduien les vaques de les granges al nord i al sud de casa nostra cap al turó que teníem a l’esquena perquè pasturessin tot el dia a les comes verdes fins que, a les cinc de la tarda, les mosses sortien a buscar-les i, cantant tot el camí, les tornaven dels prats als estables. Jo m’estava al llit, amb la finestra oberta, escoltant el dringar metàl·lic i trencadís que variava amb els accidents del terreny, i pensava que no volia ser enlloc més que a la cabana amb el pare, malgrat tot el que havia passat, i cada cop que em llevava i no em trobava en Jon plantat a la porta, respirava alleujat. Aleshores em venia vergonya, era com tenir una ferida oberta al coll, i podien passar hores abans que la ferida es tanqués.
Tampoc no el veia al riu, ni amb la canya de pescar a la llera ni amb la barca amunt i avall; el pare no em va preguntar si havíem sortit plegats, ni jo li vaig preguntar si l’havia vist. Així estaven les coses. Vam esmorzar, ens vam posar la roba de treball, vam baixar a buscar la barca