Sortir a robar cavalls. Per Petterson
posar-se quan no sortia a treballar. Anava barbut, no s’havia afaitat des del dia que havíem arribat. “¡Pelut i lliure!”, solia dir fregant-se la barbeta. M’agradava, aquell home. Vaig estossegar, ell es va girar i em va mirar amb el cap de gairell. Vaig esperar que parlés.
—Caram, ¡això sí que és mullar-se!
Vaig assentir.
—Sí, i tant —vaig dir petant de dents.
—Espera, no et moguis —i llavors va enretirar la paella del fogó, va anar al dormitori i va tornar amb una tovallola gran.
—Treu-te els pantalons i les vambes.
Vaig fer el que em deia. Em va costar. Despullat al mig de l’estora, em sentia com si tornés a ser una criatura.
—Vine, acosta’t a l’estufa.
M’hi vaig acostar. El pare va afegir-hi dos tions i va tancar la portella. Per l’obertura del regulador veia les flames que s’arboraven, el ferro colat escampava onades de calor que quasi ferien la pell. Aleshores el pare em va embolicar de cap a peus amb la tovallola i va començar a fer-me fregues pertot, primer amb molt de compte i cada vegada més fort. Era com si hagués d’encendre’m, com quan els indis freguen dos pals per fer foc. Jo era el pal, rígid i sec, convertit en una massa incandescent.
—Aguanta-ho tu, que ara vinc —va dir el pare.
Em vaig subjectar la tovallola damunt del muscle, ell va tornar al dormitori i en va sortir amb uns pantalons nets, un jersei gruixut i mitjons. Em vaig vestir molt a poc a poc.
—¿Tens gana? —em va preguntar.
—Sí —vaig respondre, i ja no vaig dir res més en molta estona.
Vaig seure a taula. El pare em va servir ous ferrats amb cansalada i pa que havia cuit ell mateix en el vell forn de la casa; en va fer llesques gruixudes i les va untar amb margarina. Jo em cruspia tot el que em posava al davant, i ell també va seure a esmorzar. Sentíem la pluja que repicava a la teulada; també plovia sobre el riu, sobre la barca d’en Jon i el camí de la botiga i els prats d’en Barkald, plovia sobre els boscos, sobre el llom dels cavalls de la cleda i els nius de tots els arbres, sobre els ants i les llebres i sobre totes les teulades del poble, però a dins de la cabana s’hi estava calent i eixut. La llenya crepitava a l’estufa i jo m’ho vaig anar menjant tot fins que els plats van quedar ben escurats; el pare també anava menjant amb un mig somriure als llavis com si fos un matí qualsevol, tot i que no ho era. I de sobte em va venir el cansament, em vaig inclinar endavant, em vaig aguantar el cap amb les mans i em vaig adormir.
En despertar-me em trobava sota l’edredó al llit de baix de la llitera, que era el del pare, amb tota la roba posada. El sol entrava pel requadre de cel de la finestra del darrere, i així vaig saber que eren les dotze tocades. Vaig enretirar l’edredó i vaig posar els peus a terra. Em sentia en plena forma. Tenia tot un costat adolorit, però no m’amoïnava gaire. Vaig anar a la sala. La porta estava oberta de bat a bat i el sol inundava el pati. L’herba molla brillava i a un metre de terra la calor havia format un mantell llanut de vapor. Una mosca brunzia a la finestra. Dret davant de l’armari del racó, el pare treia la compra de la motxilla i l’ordenava als prestatges. Havia fet a peu tot el camí de la botiga, d’anada i de tornada, mentre jo dormia.
Em va veure de seguida i es va quedar parat amb un paquet a la mà. Silenci absolut. Estava tot seriós.
—¿Com estàs? —va dir.
—Bé —vaig respondre—. Em trobo més bé.
—Me n’alegro —va dir el pare, i va callar un moment abans d’afegir:— ¿Has estat amb en Jon aquest matí?
—Sí —vaig respondre.
—¿I què heu fet?
—Hem sortit a robar cavalls.
—¿Què dius que heu anat a fer? —el pare semblava a punt d’esclatar—. ¿De quins cavalls em parles?
—Els d’en Barkald. No els anem a robar de veritat, només els volem muntar, però diem que anem a robar-los perquè així sona més emocionant. —Vaig fer un somriure caut, però el pare no me’l va correspondre.— Jo no m’hi he lluït gaire — vaig dir—. He sortit volant per damunt de la tanca —i vaig estendre el braç amb la ferida ben visible, però el pare em mirava fixament a la cara.
—¿I com estava en Jon?
—¿En Jon? Doncs com sempre, fins cap al final. M’ha volgut ensenyar els ous d’un niu de reietó dalt d’un avet, i de cop ha aixafat tot el niu, així —vaig explicar, i amb el braç estirat feia el gest d’esclafar una cosa en el puny; el pare estava endreçant l’últim paquet sense deixar de mirar-me, va assentir i va tancar la porta de l’armari, es va fregar els pèls de la barbeta i jo vaig dir:— I ha tocat el dos, i després ha vingut la tempesta.
El pare va anar a penjar la motxilla a la porta i es va quedar mirant el pati, d’esquena a mi, tot gratant-se el clatell. Llavors va venir a seure a taula i va dir:
—¿Vols saber què diu la gent a la botiga?
Jo no tenia gaire interès per saber què deia la gent a la botiga, però el pare acabaria explicant-m’ho de totes maneres.
—Sí —vaig dir.
El dia abans, en Jon havia sortit amb l’escopeta a caçar llebres, com de costum. Jo no entenia aquesta dèria seva de matar llebres a escopetades, però s’havia convertit en la seva especialitat i hi tenia traça, n’encertava una de cada dues, que déu n’hi do tractant-se d’una bèstia tan remenuda i ràpida. Ara, no sé si la família se les menjava totes, devien estar-ne tips. En tot cas, en Jon va arribar a casa seva amb dues llebres lligades per les orelles i amb un somriure radiant, perquè aquell matí havia disparat dos trets i tots dos havien fet blanc. Era una proesa, i va entrar a buscar els pares per ensenyar-los els seus trofeus, però aquell dia la mare havia anat a Innbygda a visitar un conegut i el pare era al bosc. Amb les presses per sortir aquell matí, no s’havia fixat si hi eren i el cert és que s’havia oblidat que li tocava ocupar-se dels bessons. Va deixar l’escopeta al rebedor, va penjar les llebres d’un ganxo i va posar-se a buscar els seus germans de dalt a baix de la casa, però no els trobava enlloc; va sortir corrent a l’eixida, va fer la volta al cobert i al paller, tampoc no hi eren. Aleshores va sentir pànic. Va córrer cap al riu i va resseguir a gual l’embarcador, escrutant riba amunt, riba avall, sense veure res més que un esquirol dalt d’un avet.
—¡Maleït esquirol! —va dir, i es va ajupir per ficar les mans a l’aigua com si volgués apartar-la per veure-hi, però era absurd, l’aigua li arribava als genolls i era transparent. Es va incorporar, va agafar aire i provava de pensar, quan va sentir un tret que venia de casa.
L’escopeta. Havia oblidat de posar el fiador i no havia tret l’últim cartutx, cosa que sempre feia tan bon punt entrava a casa. Aquella arma era l’únic objecte de valor que tenia, la cuidava, la greixava i la tenia sempre a punt com si fos el seu nadó, i això d’ençà del dia que el pare l’hi va regalar, el dia dels seus dotze anys, amb ordres estrictes sobre com fer-la servir i, sobretot, com no fer-la servir. Ell sempre posava el fiador, treia els cartutxos i la penjava al seu lloc, al traster, d’un ganxo a dalt de tot de la paret. Però aquest cop l’havia deixat a l’entrada perquè s’havia recordat d’una cosa: que ell era el responsable dels seus germans quan es quedaven sols a casa. Només tenien deu anys.
En Jon va sortir a corre-cuita de l’aigua i va enfilar pel riu abans de tirar cap a casa. De sobte li va semblar que no arribaria mai, els camals xops li pesaven sota els genolls, l’aigua sortia de les sabates a borbollons, i a cada passa sentia el so d’un xuclet que li feia venir nàusees. A mig camí va veure el pare que sortia corrent del bosc a l’altra banda de la granja. Mai no l’havia vist córrer, i la visió d’aquell home alt i feixuc sortint esperitat del bosc i travessant l’eixida a grans camades que feien retronar el terra i amb els braços flotant-li a l’altura de les espatlles com si nedés a contracorrent, era tan aterridora que en Jon va