Sortir a robar cavalls. Per Petterson
havien estat tot el matí jugant al soterrani amb roba vella i sabates gastades. Van pujar les escales esvalotant i van anar a parar al rebedor, on van veure les llebres penjades del ganxo i l’escopeta estintolada a la paret. Era l’escopeta d’en Jon, ho sabien perfectament, el germà gran era el seu heroi, i per poc que tinguessin els mateixos models que jo a la seva edat, devia ser per a ells una barreja de Davy Crockett, Hjortefot i Huckleberry Finn en una sola persona. Tot el que feia en Jon era susceptible de ser imitat i transformat en joc.
En Lars va arribar a dalt primer, va agafar l’escopeta i la va brandar tot cridant:
—¡Mira’m!
I va disparar. L’espetec i la reculada el van fer caure a terra amb un esgarip. No havia apuntat enlloc, només volia tenir a les mans la meravellosa escopeta i fer de Jon. La bala hauria pogut anar a la llenyera, o al finestró del costat de la porta, o al retrat de l’avi de la barba llarga, just a sobre del penja-robes, en un marc daurat que brillava, o a la bombeta que penjava nua i que sempre tenien encesa perquè a fora la veiessin per la finestra i no es perdessin a les fosques. Però la bala no va encertar cap d’aquests llocs, sinó que va anar de dret al cor de l’Odd, a boca de canó. I si tot això hagués passat en una novel·la de l’Oest, a les pàgines de paper porós s’hi hauria llegit que la bala duia el seu nom, o que estava escrit a les estrelles o en el gruixut llibre del destí. Que res del que hagués pogut fer o dir ningú no hauria desviat les línies que van creuar-se en aquell instant únic. Que una altra força, diferent de la humana, havia dominat el canó de l’escopeta i l’havia dirigit exactament en aquella direcció. Però res de tot això no era veritat, i en Jon, arraulit a l’herba, ho sabia. Aleshores el pare va sortir de casa amb el seu germà als braços: l’únic llibre on hi havia escrit el nom d’Odd i d’on no es podia esborrar, era el registre de la parròquia.
El pare no em devia explicar tot això, o no pas amb tants detalls, i en canvi és així com ho recordo. El cas és que no sé si vaig començar a pintar-ho amb els meus colors de seguida o si ho he anat fent a mesura que passaven els anys. Ara bé, el que no es pot discutir són les dades pelades, els fets eren els fets i el pare em mirava, sondejant-me, des de l’altra banda de la taula, com si jo pogués dir-hi alguna cosa assenyada perquè potser coneixia els protagonistes del drama més bé que ell; però jo no veia altra cosa que el rostre blanc d’en Jon i l’aigua que queia sobre la superfície ondejant del riu quan va empènyer la barca i va deixar que el corrent se l’endugués avall, cap a la casa on vivien ell i els que l’estaven esperant.
—De totes maneres, això no és el pitjor —va dir el pare.
El dia abans que en Lars matés el seu germà bessó d’un tret, la seva mare havia sortit de bon matí cap a Innbygda amb la furgoneta de repartiment de la botiga. L’endemà, quan va passar tot, el pare l’havia d’anar a recollir amb el cavall i la carreta. Era una euga de quinze anys que es deia Bramina, de pelatge castany i negre amb una llista blanca al cap i mitjons blancs. Era molt bonica, o a mi m’ho semblava, però no anava lleugera, i en Jon creia que havia de ser per un principi de febre del fenc que no la deixava respirar, cosa inusual en un cavall. Per anar i tornar a Innbygda amb la Bramina t’hi podies estar ben bé tot el dia.
El pare era a l’eixida, amb el nen mort als braços. Al mig del pla hi havia el seu fill gran estès a terra, immòbil, com si també fos mort. Sabia que havia de marxar. S’hi havia compromès. No tenia alternativa. I si volia arribar a temps a Innbygda, havia de marxar ja. Va fer mitja volta i va entrar a casa. En Lars era al rebedor, rígid, quiet, mut; el pare el va veure, però era incapaç de pensar en més d’una cosa important alhora, per això va entrar al dormitori i va estirar l’Odd al llit de matrimoni i va cobrir el cosset amb una manta que va trobar. Es va mudar la camisa tacada de sang i els pantalons, i va sortir a aparellar la Bramina. De cua d’ull, va veure en Jon que s’havia aixecat i s’acostava a poc a poc a l’estable. Quan l’euga va estar enganxada al carro, en Jon ja hi havia arribat. El pare es va girar i el va agafar per l’espatlla, massa fort, va pensar tot seguit, però dels llavis del noi no va sortir ni un mot.
—Cuida en Lars mentre sóc fora. ¿D’això en sabràs, oi? —va dir el pare mirant cap a la casa. En Lars havia sortit a la porta i s’estava plantat al bat del sol, amb els ulls arrufats. El pare es va passar la mà per la cara, va aclucar els ulls un moment, es va escurar la gola, va seure al pescant, va arriar el cavall i el carro es va posar en marxa, va passar la tanca, va sortir a la carretera, va deixar enrere la botiga i a poc a poc va emprendre el llarg trajecte fins a Innbygda.
En Jon es va endur en Lars amb la barca a pescar riu avall, no se li va acudir res més, i s’hi van estar moltes hores. No he aconseguit mai imaginar-me de què devien parlar, o vés a saber si van arribar a dir-se res. Potser senzillament van quedar-se pescant a la llera cadascú amb la seva canya: tirar la canya i recollir, tirar la canya i recollir, a una distància prudencial l’un de l’altre, i al seu voltant només el bosc i un gran silenci. Això sí que m’ho puc imaginar.
En tornar van dur al paller el poc que havien pescat i es van asseure a esperar. No van entrar a casa per res. Al vespre, cap al tard, van sentir els cascs de la Bramina i les rodes del carro que pujaven pel camí de grava. Es van mirar. S’hi haurien quedat una estona més, però en Jon es va aixecar, i en Lars es va aixecar, es van agafar de la mà per primera vegada des que els bessons eren molt petits, i van sortir a l’eixida a mirar com el carro avançava cap a ells pel camí, com s’aturava, i van sentir el panteix asmàtic de la Bramina i les paraules reconfortants que el pare li adreçava: paraules amables, paraules dolces, paraules que ells mai no havien sentit que digués a ningú.
La mare estava asseguda al pescant, duia el vestit blau amb flors grogues, la bossa a la falda, els va somriure i els va dir:
—Ja he tornat, mira que bé —i es va aixecar, va posar el peu a la roda i va baixar d’un salt—. ¿On és l’Odd?
En Jon es va mirar el seu pare, però el pare no li va tornar la mirada, tenia els ulls clavats a la paret del graner i callava com si tingués la boca plena de tabac. No li havia dit res. Havien fet tot el camí plegats pel bosc i no li havia dit res de res.
L’enterrament va ser tres dies més tard. El pare em va preguntar si hi volia anar i li vaig dir que sí. Era el meu primer enterrament. Un dels germans de la meva mare havia mort abatut pels alemanys quan intentava fugir d’una comissaria en algun indret de la regió de Sørland el 1943, però jo no hi era, i no sé si hi va haver cap enterrament.
En realitat, recordo dues coses de l’enterrament de l’Odd. Una, que el meu pare i el pare d’en Jon no es van mirar als ulls ni una sola vegada. El meu va estrènyer-li la mà tot dient-li “el meu condol”, uns mots que van sonar completament fora de lloc i que ningú més va pronunciar aquell dia, però no es van mirar.
L’altra va ser en Lars. Quan ja havíem sortit de l’església i estàvem drets al voltant de la fossa, es va anar posant nerviós, el capellà encara oficiava i aviat arriarien el petit taüt amb una corda passada per cada nansa, però ja no podia més, es va desprendre dels braços de la seva mare i va arrencar a córrer a través de les tombes fins a la tàpia i no va sortir del cementiri sinó que va posar-se a fer cercles, corrent sempre, una volta i una altra, i una altra, amb el cap cot i la mirada clavada a terra, i com més aguantava, més lentament parlava el capellà. Al principi només es va girar algun cap, però aviat van ser més i al final tota la comitiva de negre s’estava mirant en Lars en comptes del taüt amb el seu germà a dintre, fins que un veí va travessar l’esplanada sense pressa, es va aturar ran del cercle i quan en Lars li passava al davant el va atrapar i el va aixecar enlaire. Les cames seguien corrent, però els llavis no proferien cap so. Vaig mirar en Jon, en Jon em va mirar, vaig fer un gest amb el cap però ell no me’l va contestar, simplement em va mirar als ulls sense parpellejar. Recordo que vaig pensar que mai més no sortiríem a robar cavalls, i això em va entristir més que tot el que va passar al cementiri. Això és el que recordo. Per tant, van ser tres coses.
4
El terreny que el pare havia comprat amb la cabana comprenia un bosc. Gairebé tot eren avets, però també hi havia pins i algun bedoll