Sortir a robar cavalls. Per Petterson
on havíem estat. Vaig mirar enlaire amb l’esperança que serien quatre gotes i prou, però de sobte un llamp va il·luminar el turó i en el mateix segon es va sentir un tro. Jo mai no havia tingut por dels llampecs, tampoc em vaig espantar aleshores, però sabia que quan el llamp i el tro anaven tan seguits, podia descarregar on fos a prop teu. Anar pel camí sense cap mena de recer era una sensació molt especial. En aquell moment, la pluja va desplomar-se com una paret, i en pocs segons em vaig trobar darrere d’aquesta paret, xop de cap a peus, i si hagués anat despullat tampoc no hi hauria guanyat gaire. El món sencer es va tornar gris aigua i amb prou feines podia entreveure en Jon a cent metres davant meu. Tampoc el necessitava perquè m’ensenyés el camí, ja sabia per on havia d’anar. Vaig trencar pel corriol que travessava els prats d’en Barkald, ara l’herba altíssima m’enganxaria els pantalons a les cames i em pesarien encara més, si no fos que ja anava tot moll i no venia d’aquí. Vaig pensar que en Barkald hauria d’esperar uns dies que l’herba fos prou seca per segar-la. El farratge no es pot segar moll. Vaig preguntar-me si enguany en Barkald també ens demanaria al pare i a mi que l’ajudéssim amb la sega, igual que l’any anterior; i em vaig preguntar si en Jon hauria agafat la barca i estaria travessant el riu tot sol o si m’esperava a la llera. Podia remuntar el camí cap a la botiga, passar el pont i baixar per l’altra riba, a través del bosc, però la marrada es faria llarga i pesada; o bé podia travessar el riu nedant, però segur que l’aigua ja era freda i els corrents massa ràpids. La roba xopa em glaçava fins el moll de l’os, i se’m va acudir que aniria més bé sense. O sigui que em vaig aturar a treure’m el jersei i la camisa. Va costar perquè la roba se m’arrapava al cos, però a la fi m’ho vaig treure tot, vaig fer-ne un bolic i me’l vaig posar sota el braç. Tot estava tan moll que feia riure, la pluja em regalimava pel pit i em donava una escalfor estranya. Vaig passar-me la mà per la pell i quasi no vaig sentir res de tan balba que la tenia, em notava cansat i somnolent, m’hauria anat molt bé estirar-me i aclucar els ulls una estona. Vaig fer unes passes més. M’eixugava l’aigua de la cara amb la mà, em sentia una mica marejat. I així, com qui no ho vol, em vaig trobar a la vora del riu sense haver-lo sentit. Davant meu hi havia en Jon dalt de la barca. Amb la mullena, la mata de cabells hirsuts se li havia aixafat contra el crani. Em va mirar a través de la pluja mentre ciava per mantenir la popa arran de riba, però no va dir res.
—¡Hola! —vaig dir jo mentre baixava els últims metres saltant, amb molt poca traça, pels còdols llisos i arrodonits. Vaig ensopegar un cop, però no vaig caure. Quan per fi arribava a la barca vaig seure al banquet de popa i en Jon va posar-se a vogar tot seguit. Li costava, es veia, perquè teníem el corrent en contra, i només molt a poc a poc vam poder sortir d’allà. Volia portar-me fins a casa, tot i que estava baldat. Ell vivia riu avall de la nostra cabana, i jo volia explicar-li que no calia, que si em deixava a l’altra riba ja en tenia prou, faria l’últim tros a peu. Però no vaig dir res. No tenia esma.
A la fi vam arribar. Amb un darrer esforç, va virar la barca i va remar fins a la llera de manera que jo pogués baixar directament a terra. I així ho vaig fer, vaig baixar i em vaig quedar palplantat allà mateix, mirant-lo.
—Que vagi bé —vaig dir-li—. Fins demà.
Però en Jon no em va contestar. Es va limitar a treure els rems fora de l’aigua i va deixar que el corrent arrossegués la barca mentre em mirava fixament amb els ulls afuats, uns ulls que jo aleshores ja sabia que no oblidaria mai més.
3
El pare i jo havíem sortit d’Oslo catorze dies abans, primer havíem agafat el tren i després l’autobús, durant hores i hores. Un autobús que seguia un sistema de parades que no vaig entendre mai, però que en tot cas s’aturava molt sovint. De tant en tant m’endormiscava amb l’escalfor del sol, al caliu del seient, i quan obria els ulls i mirava per la finestra era com si no haguéssim avançat gens perquè el paisatge era exactament el mateix que abans d’adormir-me: una carretera sinuosa de grava amb camps a banda i banda, granges amb la casa pintada de blanc i els coberts de vermell, alguns més grans, d’altres més petits, i vaques rere el filat de les pletes, que arribaven fins arran de carretera i on mandrejaven ajagudes damunt l’herba, al sol, amb els ulls mig clucs. Quasi totes eren brunes i només alguna tenia clapes blanques sobre el marró o el negre; i després hi havia el bosc, rere les granges, amb algun núvol trencat en el blau del cel, suspès damunt d’un turó, sempre el mateix, inalterable.
El viatge va durar si fa no fa tot el dia, i és estrany però no se’m va fer pesat. M’agradava mirar per la finestra fins que les parpelles em pesaven, calentes, tornava a adormir-me, em despertava de nou i mirava per la finestra per mil·lèsima vegada o més, o em girava a mirar el pare, que es va passar tot el viatge immers en un llibre tècnic sobre construcció, maquinàries, motors, el que fos, aquests temes el tornaven boig. Aleshores el pare aixecava els ulls, em mirava i assentia somrient, jo li tornava el somriure i ell se submergia de nou en el seu manual. Jo m’endormiscava i somiava coses càlides i flonges, i l’últim cop que em vaig despertar va ser perquè el pare em va tustar l’espatlla.
—¡Ep, mestre! —em va dir, i vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.
L’autobús estava aturat, amb el motor apagat, a l’ombra d’un roure immens davant de la botiga. Vaig veure el camí que duia al pont, allà on el riu s’estrenyia i l’aigua es precipitava amb fragor per un petit ràpid. El sol baix feia espurnejar les crestes d’escuma. Érem els últims, baixàvem a l’última parada. No es podia anar més enllà. El darrer tros de camí l’hauríem de fer a peu, molt típic del pare, vaig pensar, portar-me tan lluny com fos possible sense sortir de Noruega. No vaig preguntar-li per què precisament allà, era com si el pare volgués posar-me a prova i ja m’estava bé. Jo confiava en el pare.
Vam agafar les motxilles i tot el fato al compartiment del fons de l’autobús i vam anar cap al pont. Ens vam aturar al mig a fer el badoc, l’aigua era quasi verda i passava rabent, vam empunyar les nostres canyes de pescar de bambú, les vam clavar a terra i reclinar contra la barana de fusta acabada de construir, vam escopir al riu i el pare va dir:
—¡No fugis, Jacob!
Per al pare, tots els peixos es deien Jacob, tant si era allà a casa, davant les aigües salades del fiord d’Oslo, quan treia el pit per la borda amb un somriure murri i alçant el puny —¡no fugis, Jacob, que venim a pescar-te!— com aquí, en un riu que venia de la frontera amb Suècia i feia un semicercle que travessava el poble abans de tornar-se’n a Suècia unes quantes milles més al sud. I recordo que l’any anterior, tot contemplant els remolins, m’havia preguntat a mi mateix si es podia veure o notar o tastar que l’aigua fos sueca i que els d’aquest cantó de la frontera només la teníem a manlleu. Però jo era molt jove aleshores i sabia ben poca cosa de com anava el món, en el fons no va ser més que una idea fugaç.
Dalt del pont, el pare i jo ens vam mirar i ens vam somriure, però jo notava les expectatives que em recargolaven l’estómac.
—¿Com estàs? —em va demanar.
—Bé —vaig dir, sense poder estar-me de riure.
Vaig fer el camí que pujava del riu sota la pluja. A la meva esquena, en Jon s’allunyava amb la barca aigua avall. Em vaig preguntar si parlava amb si mateix, com feia jo quan estava sol. M’explicava en veu alta les coses que acabava de fer, les sospesava i acabava dient-me que no havia tingut elecció. Segur que en Jon no feia aquestes coses.
Estava enravenat de fred i em petaven les dents. Duia el jersei i la camisa sota el braç, però ja era massa tard per posar-me’ls. El cel era més fosc que en plena nit. A dins de la cabana, el pare havia encès el quinqué, les finestres eren retalls de claror groguenca i càlida, de la xemeneia sortien terbolins de fum gris que la pluja esclafava contra la teulada, i aigua i fum s’escampaven per les teules de pissarra com una sèmola grisa. Era una imatge ben peculiar.
La porta estava ajustada. Des del marxapeu sentia la flaire de la cansalada fregida que es colava pel dit de llum. Em vaig aturar sota el ràfec. Per primer cop en molta estona, les gotes d’aigua no em martellejaven el cap. Em vaig estar quiet un parell de minuts abans d’obrir la porta. El pare