Sota el signe de la lluna jueva. David Valle García
el dijous no va remetre aquells dies i el dilluns em vaig llevar encara una mica malament. Tot i aquest malestar, vaig decidir anar a treballar a l’oficina. La Paqui i jo ens vam posar al corrent del que ens havia passat el cap de setmana. Quan li vaig dir que encara tenia molèsties, la Paqui em va sorprendre amb una pregunta inesperada.
―Eva, et puc fer una pregunta estúpida? La regla et ve amb normalitat, veritat?
Després de la sorpresa inicial, vaig començar a recordar i a fer càlculs menstruals.
―Fa una setmana que m’hauria d’haver vingut. És una mica estrany perquè tinc la regla molt regular, però se’m deu està retardant pels maltractaments i les situacions de tensió que he tingut aquests dies.
―Prenies precaucions amb en Miquel?
―Fins fa poc sempre ho havíem fet amb preservatiu. Les últimes tres setmanes però, havíem decidit de mutu acord començar a prescindir-ne. Potser ho hem fet un parell de vegades sense protecció, no més ―vaig mirar amb els ulls sincers a la Paqui―. Havíem decidit que volíem tenir un fill. Jo n’estava morta de ganes. Ja tinc trenta-dos anys i estic a punt de fer-ne trenta-tres…
Segur que la Paqui em va comprendre. Creia que el millor que li havia succeït a la vida havia sigut tenir els seus dos fills.
Per la meva banda, la possibilitat que pogués estar prenyada em creava sensacions contradictòries. Si es confirmava l’embaràs, m’alegraria moltíssim perquè últimament el fet de tenir un fill s’havia convertit en una obsessió per a mi; però no m’havia d’oblidar que el possible allunyament definitiu d’en Miquel faria que el nen no tingués pare. Ràpidament però, vaig aturar aquestes elucubracions dient-me a mi mateixa: “No m’haig de fer il·lusions, si el més segur és que no estigui embarassada. I si ho hagués estat… no hauria perdut el nen després de la pallissa que havia rebut?”.
―Vols que comprem un test d’embaràs i ho mirem? ―em va preguntar la Paqui traient-me de les meves cabòries.
―Potser valdria més la pena esperar uns quants dies; potser només és un retard i el que tinc és un simple mal de panxa.
―Més val sortir de dubtes. A l’hora d’esmorzar baixem un moment a la farmàcia i en comprem un.
La Paqui era com si fos la meva germana gran, aquella que havia de tenir cura dels més petits. L’estimava molt i ella a mi també.
―Això sí, em faré la prova quan arribi a casa al migdia ―vaig dir-li―. Estaré més tranquil·la.
―No hi ha cap problema, dona.
Va haver-hi un moment de silenci només trencat pel teclejat de cartes a l’oficina.
―T’agradaria que estiguessis embarassada?
Sense pensar-m’ho li vaig contestar:
―M’encantaria. Sempre he volgut ser mare.
La Paqui va seguir escrivint la carta. En la seva vida tranquil·la i estudiada no podia entendre el desgavell en el què estava vivint la seva companya. Se sentia com una germana gran o una mare jove que veia com la vida de la seva germana petita o filla agafava un camí ple de dificultats.
16
Al migdia anava sempre a dinar a casa amb la Sandra i avui no havia sigut una excepció. Aquell dia però, el dinar esperava; un altre fet tenia més importància.
―Què serà? ―va preguntar la Sandra nerviosa.
―Vinga, de pressa, que ja ho deu està indicant ―vaig replicar-li impacient.
―Tu que vols que surti, guapa. Positiu o negatiu?
―Collons, Sandra, mira-ho i ja està. El cor em va a cent per hora…
La Sandra va mirar el test d’embaràs. Hi havia dues ratlletes roses. Va fer un bot del sofà, mentre a mi se m’escapava un somriure nerviós. Estava embarassada!
Per una banda m’envaïa una gran felicitat: ser mare era el que més desitjava en aquest món. Si m’hagués passat fa un mes, hauria cregut que era la dona més feliç de la Terra. Ara però, em sentia una mica buida per dins. En Miquel era el seu pare i no sabia si algun dia tornaria amb ell. Per un moment vaig tancar els ulls i em vaig imaginar passejant per la Devesa amb el nen en un cotxet i amb en Miquel al meu costat… Encara l’estimava tant! Si el veia recuperat tornaria amb ell, sinó el desamor em consumiria. Ara que notava el nen a dins les meves entranyes, veia més clar que el necessitava, i el nadó que portava a dins encara més.
De sobte, la Sandra em va treure dels meus pensaments; m’agafà i em sacsejà constantment alhora que em deia:
―Eva, em deixaràs ser la padrina del nen, no? Em faria tanta il·lusió!
17
Quan a la tarda vaig entrar a l’oficina, el primer que vaig notar va ser l’olor de menjar escalfat en carmanyola de plàstic. Tot i que les finestres estaven obertes, l’oloreta es resistia a deixar l’oficina. Em vaig dirigir a la meva taula. Només d’arribar-hi, se’m van clavar els ulls interrogatius i expectants de la Paqui.
―T’has fet el test d’embaràs? ―va preguntar procurant no alçar la veu perquè no ens escoltés ningú; la vaig mirar i vaig assentir amb el cap―. I què?
―Estic embarassada.
La Paqui va fer un somriure d’orella a orella. Després em va fer un parell de petons a les galtes.
―Felicitats, Eva! Si necessites alguna cosa, per petita que sigui, no dubtis en demanar-m’ho.
―Gràcies. Estic molt feliç Paqui, però també estic bastant desorientada. Ara és quan començo a veure els problemes que puc tenir. Com podré tirar aquest nen endavant si estic sola?
―Te’n sortiràs ―va dir-me amb la mirada carregada de confiança―. Tu pots amb això i molt més. Moltes dones crien soles als seus fills. Tu Eva, ets molt més forta del que creus. No t’amoïnis, més endavant ho veuràs tot més clar.
Ens vam mirar i ens vam abraçar durant una estona; després ens vam asseure davant les nostres respectives taules d’ordinador i vam començar a treballar.
La vida en menys de dues setmanes m’havia canviat tant! M’havia mostrat dues cares: la més cruel i la més amable.
Va anar passant la tarda, factura rere factura. Quan quasi era l’hora de plegar li vaig preguntar a la Paqui:
―Demà al final t’apuntes a veure Girona Temps de Flors?
―No, al final no. Haig de fer moltes coses a casa. Els meus fills no m’ajuden gens. Em sembla que aniré a veure-ho amb l’Alfons el cap de setmana.
―Ja et compadeixo. El cap de setmana estarà Girona a rebentar, com passa cada any.
―Sí noia. És un martiri. És anar a fer cues i més cues…
―Llavors demà només hi anirem la Sandra i jo. A veure que tal és aquest any.
―A mi m’ha dit gent que va anar a veure-ho el cap de setmana passat que tot està molt ben decorat.
―A veure si és veritat. Tinc ganes d’anar-hi.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив