Sota el signe de la lluna jueva. David Valle García
on havia tingut dipositades moltes esperances. Internament em preguntava: “Per què Eva, amb trenta-dos anys que tens, no has tingut mai una relació que t’hagi durat més de dos anys?”. Potser el problema era meu; potser tot el que em passava al voltant en el fons m’ho guanyava, però aquest cop no havia sigut culpa meva. Una dona mai es pot guanyar que se la maltracti d’aquella manera, per molt dolenta que sigui.
Encara tenia en els meus ulls el record recent de llàgrimes vessades i amor perdut. Contínuament em preguntava si feia bé o malament deixant en Miquel, i tot i que el meu cor, cec d’amor, em deia que no, el meu cap m’aconsellava que ho fes. L’estimava massa, molt més del que es mereixia, però no podia aguantar més situacions com la d’aquella nit. No havia estat el primer cop que m’ho havia fet, sinó el segon i ja estava avisat que si passava algun altre dia, em perdria.
Vaig mirar la fotografia que hi havia sobre la taula; aquella en què estàvem els dos a la fira rient mentre ens besàvem i pensava una vegada i una altra: “Miquel, com pots canviar tant!”.
En aquells moments el telèfon de l’entrada va sonar; devia ser la Sandra.
7
La Sandra pujava apressadament les escales que menaven al primer pis. Els seus cabells arrissats i negres es movien lliures a un costat i l’altre. En veure’m es va quedar bocabadada. La vaig fer entrar de pressa a dins del pis per evitar possibles xafarderies dels veïns.
―Mare meva! Però quina pallissa t’ha donat! Si quasi no et reconec…
―Sandra, gràcies per venir. No sabia a qui acudir ―vaig dir-li desesperada.
―No pensava que t’hagués fet tant de mal! Anem a la comissaria a denunciar-ho?
Vaig negar amb el cap. L’amor moltes vegades no obeeix a la lògica i aquesta vegada no va ser una excepció.
―Per ara no, Sandra.
―Eva, és molt fort això que t’ha fet. És el primer cop que t’ha maltractat?
Notava que aquell interrogatori m’anava traient la poca enteresa que em quedava. Sabia que la Sandra era la meva millor amiga, però en aquells moments les seves preguntes cremaven.
―No és el primer cop ―vaig vacil·lar una mica―, és el segon.
―Hòstia, Eva, això ho has de denunciar ara mateix!
―Sandra ―vaig contestar-li mirant-la fixament als seus ulls blaus―, ara no el vull denunciar. El que vull fer és agafar les maletes i anar-me’n d’aquí. Aquest lloc m’encongeix el cor.
―I més tard, el denunciaràs?
La Sandra sabia la resposta abans que s’obrissin els meus llavis. Em coneixia massa. No va gosar insistir-me més perquè denunciés a en Miquel. Es va limitar a ajudar-me a baixar les maletes i a carregar-les al cotxe que havia deixat aparcat davant d’un gual. Vam entrar a dins el vehicle i ens vam cordar el cinturó.
―Eva, promet-me una cosa ―va dir-me la Sandra seriosa―, si algun dia vols tornar amb ell, pensa-t’ho vàries vegades abans de fer-ho.
Havíem compartit tant de temps juntes que em coneixia a la perfecció. Cada gest que feia, cada silenci que creava, era un llibre obert per a ella. Vaig agafar-li la mà. El sol s’havia deslliurat dels núvols que el cobrien feia una estona i il·luminava el carrer. L’escalfor de l’astre no es podia comparar amb la que transmetia aquella mà.
―No pateixis, Sandra. No sé si tornaré amb ell algun dia, però si ho faig, abans m’haurà de demostrar moltes coses.
Ens vam abraçar i vam rememorar els moments en què una s’havia recolzat en l’espatlla de l’altra. Així, davant dels nostres ulls va aparèixer el pis on havíem crescut al carrer Aragó de Barcelona, els nostres jocs infantils, la nostra època d’estudiants, els xicots que havíem tingut, la seva separació o el nostre èxode bipartit a Girona. Érem grans amigues i ho continuaríem essent. Vam desfer l’abraçada i ens vam mirar. La Sandra estava emocionada; les seves paraules semblaven diluir-se com en una aquarel·la.
―Tranquil·la Eva, també ens en sortirem d’aquesta. Sempre ho fem.
Li vaig regalar un somriure confident. Crec que era l’únic obsequi que li podia donar en aquell moment.
Després va arrencar el cotxe i ens vam anar allunyant del pis del carrer Antic Roca on havia viscut els últims mesos. A dins el meu cap s’entortolligaven els pensaments, no podia parar de pensar i de preguntar-me amb què em sorprendria el futur a partir d’aquell moment.
8
La Sandra va aparcar el cotxe al barri de Vista Alegre; des d’allà trigaríem menys de deu minuts en arribar al pis on vivia. Dels seients de darrera del cotxe va treure un petit carretó que havia agafat a la feina i que ens ajudaria a portar les dues maletes més pesants. Les dues bosses restants les vaig carregar jo, una a l’espatlla i l’altra a la mà.
Una brisa primaveral va refrescar l’olla de grills en què s’havia convertit el meu cap. La Sandra m’anava parlant, però jo ―per molt que ho intentava―, no parava atenció en el que em deia.
Vam anar caminant i no vam trigar a trobar-nos, a mà esquerra, la Plaça Catalunya. Al bell mig, rajolins d’aigua saltaven alegres dins una font. Una mica més endavant, també a mà esquerra, va aparèixer el Pont de Pedra custodiat per canelobres elèctrics de ferro. Davant nostre començava a mostrar-se la Rambla de la Llibertat que feia de connexió entre la Girona cosmopolita i la Girona medieval. Ens hi vam endinsar i vam continuar caminant escortades per la frondositat dels arbres. Ens vam acomiadar del riu Onyar que es va perdre de vista darrera d’un quiosc i de l’oficina d’informació turística. Poc després, un mar de voltes va aparèixer per estribord. A partir d’aquí començava la zona que normalment estava més animada de la Rambla, però que a aquelles hores es mostrava tranquil·la. A banda i banda apareixien bars i comerços. Les terrasses estaven quasi buides a l’ombra d’aquell dia ennuvolat i gris de començaments del mes de maig. De ben segur, que molts turistes es quedarien sense acabar de captar la màgia de la ciutat, al no poder prendre un cafè asseguts tranquil·lament mentre prenien el sol. L’interior dels bars però, amagava a bastanta gent que consumia menús i cafès de sobretaula.
Ens vam anar topant amb gent que, com nosaltres, caminava amunt i avall d’aquella artèria de la ciutat. I així, i quasi sense adonar-me’n, vam arribar al carrer Argenteria i vaig distingir el pis de la Sandra. Era un bloc antic de balconades llargues i estretes. La porta d’accés era petita i quedava just al costat d’una botiga de roba. La meva amiga va aturar el carretó i va buscar les claus a dins la seva bossa. L’aire es notava una mica enrarit, potser anunciava pluja a la tarda. Al final la Sandra va obrir la porta de l’entrada i vam entrar les maletes i el carretó.
L’Eva encara estava atabalada i adolorida i no es va fixar abans d’entrar en el bloc de pisos, en la gent que hi havia al carrer. Si hagués parat atenció potser hauria vist a una dona que li hagués resultat familiar. Es trobava reflectida al vidre d’una botiga de roba. A diferència de l’aparador d’última moda en què estava emmirallada, vestia roba d’altres èpoques, d’altres temps. Portava una túnica llarga de color lila i els cabells tapats per una caputxa del mateix color. Aquella dona era pràcticament igual que l’Eva. La seva boca gran i de llavis carnosos dibuixava un ampli somriure. Tenia els ulls de color mel, el nas arrodonit i les celles perfilades. Un manyoc de cabells ondulats de color castany s’esmunyia de la peça de roba que li cobria el cap. Tot i el seu aspecte estrany, aquella dona passava desapercebuda per a la gent. Ningú que passejava amunt i avall de la Rambla reparava en la seva presència. Semblava etèria, com la brisa que bufava aquell dia de primavera.
9