Sota el signe de la lluna jueva. David Valle García
compartit juntes temps ençà. La Sandra va deixar les maletes al petit rebedor dient-me:
―Acomoda’t com si estiguessis a casa teva. Ocuparàs la mateixa habitació que abans. Jo mentrestant prepararé el dinar. És tard…
―Ja t’ajudo, Sandra.
―D’això res ―em va contestar ella amb gest sever―. Tu descansa, estira’t al sofà o al llit. T’avisaré quan el dinar estigui fet.
―Però, si estic bé…
La resposta que vaig obtenir de la Sandra va ser un renec de desaprovació. Després, va deixar la seva bossa sobre una tauleta del menjador i va entrar a la cuina.
Em vaig quedar mirant el petit menjador. Estava tot quasi igual que quan me n’havia anat. La decoració amb colors lluents, l’equip de música, la televisió… M’alegrava tornar a aquell pis perquè en ell havia passat molts bons moments, però en el fons notava que era l’escenari d’una derrota. El fet de tornar volia dir que m’havia fallat l’enèsim intent de donar futur i sentit a la meva vida. M’havia tornat a fallar, almenys de moment…
Vaig agafar les maletes i les bosses i les vaig portar a la que seria la meva habitació. També estava igual que abans. El llit i els mobles eren els mateixos i estaven situats al mateix lloc. Jo, en canvi, em sentia molt diferent. Em vaig estirar al llit i vaig pensar amb en Miquel. Primer vaig recordar la pallissa que m’havia clavat el dia anterior; després, vaig recordar-lo a ell. El seu metre vuitanta-cinc d’alçada, els seus ulls verds, el seu cabell engominat i abundant… Sempre li havia dit que podia haver sigut model. També vaig recordar la persona dolça i afectuosa que era quasi sempre i la metamorfosi amarga que experimentava de manera ocasional per culpa de l’alcohol. Vaig abstreure la ment alliberant-la de pensaments i vencent el dolor que experimentaven algunes parts del meu cos i vaig caure dormida.
Em sembla que no vaig tenir cap somni i si en vaig tenir algun, al despertar no en recordava cap. Davant meu, mirant-me des de les altures, hi havia la Sandra.
―Ui, quina mandra. Quant de temps he dormit? ―vaig preguntar-li.
―Poc, una horeta si fa no fa.
―Vaja. He fet una bona becaina.
―Tranquil·la, no pateixis, no hi ha cap pressa. He preparat el dinar. De menú hi ha amanida i macarrons a la napolitana. Què et sembla?
―Perfecte. Feia molt que no em trobava el dinar preparat.
Em vaig aixecar pesadament i ens vam dirigir les dues cap al menjador. La taula ja estava parada per dinar. D’uns plats sorgia un fum amb olor d’orenga que entelava l’aire. Vam seure a taula i mentre dinàvem vam anar xerrant. En acabat vam prendre uns cafès descafeïnats, i més tard, la Sandra va aprofitar per fer-me una revisió completa. Quan havia tingut vint anys, havia estudiat i treballat com a auxiliar d’infermeria. Finalitzat l’examen, em va dir que, miraculosament, semblava que no tenia res trencat i que els símptomes de dolor que notava eren normals després de la pallissa que m’havien clavat. Seguidament vam decidir de mutu acord fer una becaina. Tot i que em va costar molt agafar el son, al final es va imposar.
10
En Miquel va arribar al pis del carrer Antic Roca cap a les vuit del vespre. Estava nerviós perquè no sabia què s’hi podria trobar. L’Eva continuaria encara al pis o bé hauria marxat i l’hauria denunciat? Moments abans, en Miquel havia pensat que el millor que podria haver fet era fugir de Girona i posar terra pel mig, però no ho va fer. Ell encara estimava amb bogeria a l’Eva.
A l’arribar al menjador va trobar la carta que havia escrit ella. La va agafar i la va llegir detingudament. Quan va acabar, va respirar una mica més alleujat. L’Eva no l’havia denunciat. Va notar, amb gran tristesa, que ella havia marxat de casa. No va dubtar ni un instant en agafar el mòbil i marcar el seu número de telèfon. Es va posar l’auricular a l’orella i va esperar resposta des de l’altre costat de la línia.
11
Havia dormit bona part de la tarda. Al voltant de les set m’havia llevat notant el cos una mica menys adolorit que abans. Vaig xerrar amb la Sandra una estona i després, vam començar a preparar el sopar del vespre i el dinar de l’endemà. Al voltant d’un quart de nou el meu mòbil va començar a sonar. El cor em va fer un salt. Vaig buscar l’aparell a la bossa, i en agafar-lo, vaig veure amb neguit com la pantalla il·luminada mostrava el nom d’en Miquel.
―És ell no? ―em va preguntar la Sandra expectant; jo li vaig fer un gest afirmatiu amb el cap―. Li agafaràs el telèfon?
La vaig mirar i no vaig saber que respondre-li. Tot i que ho havia estat pensant durant el dia, arribat el moment no sabia què fer. Mentrestant el telèfon continuava trucant. Cinc, sis, set trucs. Em vaig preguntar: “Eva, encara estimes a aquest home?”; i confusa, escoltava una veu que em deia: ”Sí. Sempre l’he estimat i sempre l’estimaré”. Deu, onze trucs. Necessitava temps per pensar i que ell em demostrés si encara volia continuar amb mi, que no beuria mai més; però a ell l’estimava, i tant que l’estimava! Per això els seus cops m’havien ferit el doble. A banda del dolor físic que m’havien causat, havien ferit de gravetat el meu cor. Setze, disset, divuit trucs. Vaig despenjar. A l’altre costat de l’habitació la Sandra va posar uns ulls com dues taronges de color blau.
―Sí? ―vaig contestar deixant-li la iniciativa a l’hora de parlar.
―Per fi, Eva! Perdona’m. No sé què m’ha tornat a passar! He estat tot el dia patint per tu.
―Doncs, no es notava. No m’has trucat ni una sola vegada ―vaig contestar-li esquerpa.
―No sabia com t’ho prendries. Estic avergonyit de mi mateix. He plorat tot el dia pensant en el que t’he fet. Em sento tan malament, Eva! Et trobes bé?
―Estic viva, Miquel. Que crec que ja és molt.
―Ho sento en l’ànima. Tant debò pogués tenir el teu dolor en el meu cos! No sé què m’ha passat. Tu ja saps que no sóc així, és l’alcohol el que fa convertir-me en un fill de puta i no controlo res. A l’endemà quasi no em recordo del que he fet la nit anterior. Però t’he vist aquest matí i he estat a punt de trucar a un metge. Ho he passat fatal!
―I per què no ho has fet? ―vaig preguntar-li amb veu ferma tot i que tenia el cor en un puny.
―Sóc un covard i he tingut por. No he sabut com reaccionar! Mare meva, quan penso que et podia haver perdut se’m posen els pèls de punta! ―petita pausa―. Aquesta mateixa setmana aniré a un centre a superar aquest problema. Quan bec no em puc controlar. T’entenc, i no vull que quan ho faci, estiguis al meu costat. No et vull fer mal, vull reformar-me.
Va haver-hi un silenci curt en el que no vaig saber que respondre. Després ell va prosseguir dient:
―Només m’agradaria saber una cosa… Si algun dia arribo a superar el meu problema, et podré tenir al meu costat? ―en Miquel no em va deixar temps a contestar i de seguida va afegir― Si vols, no em responguis encara, potser estàs pensant que tinc molta barra o que estic boig, però et vull deixar clar que t’estimo més del que mai he estimat a ningú i no et vull perdre. Encara que hagi d’esperar un, dos… sis mesos o més, vull saber si algun dia et podré recuperar. Estaria molt més motivat si sabés que tinc un bri d’esperança, per petit que sigui. Sense tu la meva vida no té importància. Per mi ets tot, tot…
Em va costar molt parlar, però al final ho vaig poder fer.
―Ara el dolor que tinc és molt gran i el temps dirà. Desintoxica’t, et dono ànims i força de voluntat. Ets una persona meravellosa quan no beus. Destrueix al Miquel alcoholitzat i queda’t amb la persona humana, tendra i afable que ets. Més endavant, si estàs millor, podem tornar a començar a poc a poc, com una parella