Sota el signe de la lluna jueva. David Valle García
tornar al menjador. La coixesa disminuïa a mesura que anava caminant i ara quasi era imperceptible. Allà, la llum entrava per la persiana mig aixecada de la balconada i il·luminava càlidament l’estança. Sobre la tauleta del menjador es reien de mi una ampolla, un bol i un got de tub ple de whisky aigualit. No vaig dubtar ni un segon en tombar la tauleta amb un gest instintiu ple de rauxa. La trencadissa de vidres es va apoderar per un moment de l’habitació; després… de nou el silenci.
Em vaig dirigir a la taula i vaig agafar de nou el telèfon mòbil. Vaig buscar a l’agenda la lletra “S” i vaig trucar a la Sandra.
La Sandra és la meva millor amiga. Ens coneixem des de la més tendra infància; ens vam criar al mateix bloc de pisos del carrer Aragó. A Barcelona vam compartir jocs de nenes, l’adolescència i confidències d’amors i desamors. Ella va venir a viure a Girona ara fa uns set anys. La Sandra fugia del fantasma del seu divorci. Després de quatre anys de festeig i dos de casada va decidir separar-se del seu marit perquè va descobrir que li havia fet el salt amb una altra dona durant més d’un any. La Sandra va decidir anar-se’n de Barcelona per refer la seva vida. A tothom li va dir que ho feia per allunyar-se de l’estrès de la gran ciutat i de l’alt preu que tenia la vida allà (sobretot els pisos), però jo sé que en realitat ho va fer per fugir dels seus records. Ella va venir a Girona i va trobar feina en una fàbrica d’un poble proper: Riudellots de la Selva. Ara fa uns cinc anys, la Sandra em va convèncer perquè vingués a viure a Girona amb ella. Vam compartir un petit pis que s’havia comprat al carrer Argenteria. Li donava alguns diners en concepte de lloguer del pis per ajudar-la a pagar una hipoteca que li ofegava la vida, i que malauradament, encara li continua ofegant. Després de conèixer en Miquel, me n’havia anat a viure amb ell i havíem passat a veure’ns menys. Per les últimes notícies que sabia d’ella, la Sandra no tenia cap xicot i continuava vivint sola.
Després de quatre trucs, a l’altra banda de l’auricular vaig escoltar la veu de la meva amiga:
―Ei, què tal guapa? ―va contestar feliç la Sandra―. M’has enganxat treballant a la fàbrica. Com va tot, trempada?
Ella sempre treballava de les tres de la nit a la una del migdia. Fent el torn de nit guanyava més diners, però la privava de dur un ritme normal de vida. Laborava de dilluns a divendres, però hi havia algun cap de setmana que també hi anava per guanyar més diners. Els dies que anava a treballar, com a molt tard se n’anava a dormir a les nou del vespre. Com a la nit no dormia més de cinc hores, després de dinar aprofitava per fer una becaina. Jo pensava que si la Sandra continuava treballant amb aquell horari i amb aquell ritme, qualsevol dia cauria malalta. Semblava un vampir modern, dormia part del dia i treballava gran part de la nit. Potser era l’alt cost que havia de pagar per intentar mantenir sola una hipoteca en el món que vivim. Més d’un cop m’havia comentat que potser llogaria una habitació del pis per compartir despeses, però mai s’havia acabat de decidir a fer el pas.
―Perdona Sandra ―vaig respondre-li―,però no sabia a qui acudir. Encara vius sola al pis?
―Sí, però per què ho vols saber? ―va preguntar estranyada.
―T’ho dic a tu perquè et tinc més confiança que a ningú.
―A veure, Eva, m’estàs preocupant una mica. Què passa?
―Me’n vaig de casa ―vaig dir amb la veu quelcom commoguda―. En Miquel m’ha clavat una pallissa que una mica més i em mata.
―No fotis, tia! Què fill de puta!
―No carreguis contra ell, Sandra ―vaig interrompre-la―. No és ell qui ho fa, és l’alcohol. El domina i llavors perd el control de si mateix.
―Hòstia, Eva. Que fort! Aquí pots venir sempre que vulguis, ja saps que no hi ha cap problema. Collons, mai m’ho hagués pensat d’en Miquel! Eva, on ets?
―Al pis. Recolliré les meves coses, li faré una nota i me n’aniré.
―Ja vindré a buscar-te amb el cotxe. No pateixis.
―No cal que vinguis Sandra. Ja demanaré un taxi.
―Ni pensar-ho guapa. A la una, quan acabi de treballar, passaré a buscar-te.
―No et fa res?
―Que no dona, que no. Tu prepara tot el que hagis de preparar. Jo, a dos quarts de dues ja seré al pis.
―Molt bé. De seguida començo a fer les maletes.
―Ara que ho penso, en Miquel no vindrà al pis al migdia?
―Segurament que no; acostuma a dinar fora. A més estan fent uns arranjaments a unes cases de Platja d’Aro. En tenien encara per dues setmanes.
―Doncs res, Eva. D’aquí una estona ens veiem. Anima’t guapa.
―Gràcies Sandra ―vaig contestar-li emocionada―. És una sort tenir-te com amiga.
―El mateix et dic. Vés preparant tot el que necessitis. D’aquí una estoneta passaré a buscar-te. Fins ara, maca.
―Fins ara Sandra.
Vaig penjar la trucada i vaig mirar al meu voltant. Rememorava milers d’escenes dins el meu cap. Havíem viscut també tants moments bons en aquell pis! Un sospir es va perdre a l’aire.
Després em vaig dirigir a la que havia estat la nostra habitació. Vaig agafar dues maletes i les vaig carregar amb la meva roba i objectes personals. De seguida es van emplenar i vaig haver de recórrer a una tercera i a una quarta bossa. Vaig decidir no agafar res que tingués en comú amb en Miquel i així, només vaig agafar objectes que em pertanyien a mi exclusivament. Quan em va semblar que ja ho tenia tot preparat, vaig deixar les maletes al costat de la porta d’entrada. Tenia la mateixa impressió que a l’inici d’un viatge, quan penses que t’estàs descuidant moltes coses a casa.
El rellotge del menjador marcava tres quarts d’una.
Vaig agafar un full en blanc i un bolígraf i em vaig asseure a una cadira encarada a la taula del menjador. Era el moment d’explicar-li a en Miquel perquè el deixava i quins eren els sentiments que tenia envers ell. Em va costar arrencar però al final ho vaig aconseguir. El bolígraf va començar a dansar al ritme lent que marcava la meva inspiració i el meu cor. Mentre escrivia algunes llàgrimes van mullar el paper; en aquestes zones, la tinta blava es va ofegar en un mar d’aigua salada. Em va costar molt trobar les paraules precises, i quan vaig haver acabat, tenia la sensació que potser mai les havia arribat a trobar. Al final, vaig llegir el que havia escrit:
Miquel em costa Déu i ajuda escriure’t aquestes línies…
Quan tornis ja no hi seré. Fa quatre mesos et vaig advertir que si algun dia em tornaves a maltractar, no t’ho perdonaria i me n’aniria. Ahir em vas matar i avui al matí he ressuscitat.
Miquel ets una persona meravellosa quan no beus. Ets simpàtic, afectuós, bon amant, saps escoltar-me… ho tens tot. Però quan beus desapareix la persona que tant estimo i que em va enamorar un dia i apareix algú molt diferent.
Miquel, crec que el teu únic problema és l’alcohol i que si no beguessis, seria molt feliç vivint al teu costat. Sé que aquesta gran fúria que et domina només apareix quan beus i la resta del temps ets una persona encantadora. Per això no et denunciaré i et deixaré. Potser el temps ens podrà acabar donant una oportunitat més. Tant de bo tot pogués ser com abans! També penso que ara el problema és teu, perquè jo, en el seu moment, ja em vaig oferir per ajudar-te i no em vas fer cas.
Crec que ara el millor que puc fer és posar terra pel mig. Necessito temps per ordenar el meu cap i penso que tu també el necessites per desintoxicar-te. Ara mateix noto dins el meu cor una gran pena i buidor al deixar-te. Miquel estic molt confusa. Donem-nos temps i el temps dirà.
Adéu Miquel.
Fins a la propera o fins mai.
EVA.
Eren quasi dos quarts de dues i la Sandra