Els fills de Can Rovira. Raquel Capdevila Carbajo
els electrodomèstics són els més eficients energèticament que trobaràs enlloc. —Mentre ho acaba de dir, esbossa un gran somriure que deixa veure les seves dents blanques i alineades.
Paren taula i seuen a les cadires noves, que combinen a la perfecció amb la taula que va restaurar la Sara. Esmorzen, en silenci, l’un esperant que l’altre iniciï la conversa que tenen pendent. Bé, en tenen moltes, però ara mateix la conversa que han de mantenir és la que ha portat l’Eva a tornar a casa després de cinc anys.
L’Eva no ha estat mai una dona de gaires silencis. En canvi, agraeix aquest silenci al costat del seu germà. L’asserena poder estar amb ell. Sempre ha estat un tipus relaxat i si hagués d’utilitzar un antònim d’estrès, de ben segur que triaria el nom del seu germà.
En Jordi menja amb gana, com si fes dies que no ho fa en condicions. Amb l’última queixalada, fa un gest amb el cap, com convidant-la que iniciï la conversa, o això és el que interpreta ella.
—Jordi, escolta’m amb atenció i fins que no acabi, si us plau, no m’interrompis. Jo mateixa penso que tot això és de bojos i no sé com ho he d’interpretar. Els calmants que m’he pres no m’han fet res. —Li mostra les seves mans tremoloses, que de seguida tornen a agafar la tassa de cafè.
—D’acord. Endavant.
En Jordi, mentre l’escolta, la mira amb enyorança, feia temps que la seva germana havia desaparegut sota la cuirassa de prepotència en què s’havia embolcallat els últims anys, i ara li sembla que torna a brollar, encara que molt tímidament. Se la veu molt nerviosa, però en canvi el seu discurs és eloqüent, i a mesura que va finalitzant el seu relat, sembla que els nervis fugen del seu cos. Està calmada i receptiva.
—Et vas fixar en els ulls de la Sara?
—D’ençà que va néixer que els té així, un de cada color. Se’n diu heterocromia —respon en Jordi.
—Ja ho sé, no siguis impertinent! El que vull dir és que semblava que estaven canviats. El blau era a l’esquerra i el verd a la dreta. No te’n vas adonar?
—No. Ara mateix no et sabria dir de quin color és el de la dreta i de quin el de l’esquerra. I això és important?
—No ho sé. Oblida-ho, és ridícul.
S’aixequen i entre tots dos endrecen la cuina. Caminen cap a la sala, on l’Eva no pot deixar d’admirar la gran feina que han fet els seus germans amb la casa. Reconeix algun dels mobles restaurats, de quan vivien tota la família i no en faltava cap. La sorprèn gratament la combinació que han fet de mobles i materials, i sobretot la sensació de caliu que desprèn la casa. En Jordi seu a la butaca del pare, adquirint el paper de patriarca, i la convida a seure al seu costat. Abans de fer-ho, l’Eva ho observa tot detingudament, com si no es volgués perdre cap detall, i assenteix amb el cap com donant la seva conformitat a les obres fetes. Seu al costat del seu germà, resta en silenci, esperant que ell reprengui la conversa.
—Se’m fa molt estrany no veure-la per casa.
—Ho sé. Sempre heu estat molt units… —Vol dir alguna cosa més, però al final se la guarda per a ella. El que no s’atreveix a dir és l’enveja que sentia de veure la complicitat que desprenien sempre que estaven junts.
—Estic molt content que hagis vingut a casa. Hauríeu d’haver arreglat les coses fa anys.
—Ho sé. No vaig actuar del tot bé. Però ara no vull parlar d’això. —Ho diu abaixant la mirada i penedint-se del que va fer.
—Del tot? No vas actuar gens bé!
—Ara no.
—D’acord. Demà voldràs anar a l’hospital amb mi?
—Saps una cosa? Ahir hi vaig anar. Però no vaig tenir valor d’entrar-hi, i em vaig quedar a la porta de la seva habitació com una bleda.
En Jordi se la mira sorprès. No s’hauria imaginat mai que ella, una dona tan segura, i ara li sembla que no tan freda, no hagués tingut el valor d’entrar i dubta de si és la culpabilitat o el dolor el que la va frenar.
—Sí, hi anirem junts —respon amb determinació.
I sense dir-se res més, resten muts, deixant-se hipnotitzar pel moviment de les flames i el crepitar dels troncs que cremen en la llar de foc. Els efectes dels calmants i la son endarrerida fan efecte, i sense adonar-se’n les parpelles se li tanquen, i finalment la deixen descansar.
Agafa dues mantes de quadres de l’últim calaix de la calaixera, que van restaurar amb la Sara, i tapa molt acuradament la seva germana, que adormida sembla una persona propera i relaxada. S’embolica amb l’altra manta i es deixa vèncer per la son.
2
—He de tenir por, mare?
—No, Sara.
—I així, què haig de fer?
—No descaminar-te.
—I no pots acompanyar-me?
—No és el meu camí.
—Mare! Tinc moltes preguntes… No marxis!
—Ja les aniràs resolent.
—T’estimo, mare.
La Sara es disposa a fer un camí que no sap cap a on la portarà. No té por, està tranquil·la i embriagada de pau. Lleugera, sense cap càrrega i decidida, fa les primeres passes cap als records de la seva vida.
Reviu l’últim record… Passeja per la Rambla de Barcelona, agafant orgullosa el ram de cinc flors de l’au del paradís que ha comprat per a la seva germana. Ho té claríssim, tot allò forma part del passat i vol oblidar-se’n completament. No vol viure amb aquella rancúnia dins seu i està disposada a perdonar-la i començar de nou.
Passeja feliç per la decisió que ha pres i, aliena a l’exterior, no s’adona del perill que l’aguaita. Quan reacciona és massa tard, una furgoneta blanca fa volar pels aires les flors, el perdó i la mateixa Sara.
—No és just!
—Ni just, ni injust. La vida terrenal és així, a cadascú li toca viure la seva —li respon una veu en off.
3
Es desperten encarcarats i mandrosos a l’hora de dinar.
—És hipnotitzador, el foc —diu en Jordi, en veure la cara de mandra de la seva germana—. Hauríem d’anar a comprar, no tinc res a la nevera, i de pas ja ens podríem quedar a dinar en el primer restaurant que ens agradi. Què et sembla? O tens altres plans?
—No, no, ja m’està bé. Però la veritat, no sé si em ve de gust passejar-me gaire.
—Eva, t’has de reconciliar amb el passat. I crec que dinar fora ens ajudarà per poder-nos explicar moltes coses, estarem més relaxats. Serà una zona neutral, sense recriminacions!
—D’acord. Però primer deixa’m que agafi la bossa del cotxe i m’arregli una mica.
—No cal, estàs preciosa. Renta’t la cara i espavila!
—Ara funciona, el rellotge de paret? —comenta l’Eva encuriosida.
—Ja ho fa, hi ha dies que toca totes les hores, d’altres només quan li sembla i a vegades em pareix que va al revés. Jo l’hauria llençat, el rellotger ens va dir que no sabia com arreglar-ho perquè no sabia què li passava, però la Sara va dir que era molt important per a ella i que no el podia llençar.
«El tic-tac et fa venir…», cantusseja l’Eva.
Pel camí, en Jordi li explica que han obert tres restaurants nous que estan força bé i n’hi ha un que a ell li agrada especialment; fan una escudella de blat de moro escairat que està per llepar-se’n els dits. Durant el trajecte, li explica els seus plats preferits dels tres restaurants, fet que la fa desconnectar del monòleg culinari del seu germà, transportant-la