Els fills de Can Rovira. Raquel Capdevila Carbajo
contra ell, fins que aconsegueix calmar-la.
Després d’uns minuts, la separa d’ell molt lentament, buscant-li la mirada, una mirada que ella defuig per la vergonya que sent. Insisteix, l’agafa per la barbeta i, sense dir-li res, esbossa un lleu somriure. En creuar les mirades, troba els ulls verds i amorosos del seu germà. Li retorna el somriure i en Jordi, agafant-la per la cara i amb molta cura, la neteja amb un mocador que duia a la butxaca.
—Amb aquestes mans, tu no te la pots rentar. Deixa que t’ho faci. Serà millor així. —Li ho diu amb un to de veu que fa que se senti estimada i protegida.
L’Eva no diu absolutament res, tanca els ulls i el deixa fer. Gaudeix del moment, de la sensació agradable que sent. Feia temps que no rebia tant d’amor d’una altra persona, sense que hi hagi un interès pel mig. Sucumbeix als sentiments i, sota la pluja, abraça el seu germà.
Bruts i junts surten del bosc. Ell se sent feliç d’haver-la trobat i ella està agraïda de ser trobada. La tempesta, amenitzada pels trons i els llamps, ja no li sembla tan forta al seu costat. No les ha suportades mai, li fan un pànic terrible. Quan era petita i hi havia tempesta, sempre es ficava al llit amb els pares. La mare sempre li deia que no havia de tenir por, que era la manera que la natura tenia de fer neteja.
Els eixugaparabrises no tenen prou potència per apartar l’aigua dels vidres. Però a en Jordi no el preocupa, això, ja l’ha trobada. El camí a casa és curt i se’l coneix tan bé que sap perfetament on són els sotracs i com evitar-los. L’Eva seu al seu costat tranquil·la, sense dir res. Recorda les paraules que deia la seva mare sobre la pluja i la neteja de l’ambient. Pensa que l’aigua haurà fet el seu fet, però ella encara té les mans plenes de merda i no només en sentit literal.
L’aigua calenta fa lliscar la brutícia de les seves mans fins a fer-la desaparèixer pel desguàs. Se les renta com si fos un cirurgià, abans d’una operació, i per molt que ho fa, no les acaba de veure netes del tot. Ara mateix, sent que ni un altre diluvi universal podria endur-se tanta merda. Se sent bruta i, un cop ha deixat neta la pica, decideix dutxar-se i submergir-se sota el curiós capçal de dutxa fix, amb acabats de bronze envellit, que de ben segur va triar la Sara. Mentre li cauen les primeres gotes d’aigua, somriu pensant que segurament també deu tenir un control de la quantitat d’aigua que deixa passar, altrament no l’hauria triat.
Es fa una dutxa ràpida i, decidit, va cap a la cuina a endreçar la compra i preparar el sopar per a tots dos. Sempre ha estat molt bon cuiner, però aquesta nit té poques ganes de fer un gran sopar. Es decideix per una amanida tèbia amb formatge de cabra i una mica de pa amb embotit. És una persona molt tranquil·la, però els nervis de no poder trobar la seva germana l’han estressat fins a tal punt que encara pot notar tensos els músculs de les extremitats. Si la Sara estigués amb ell, s’oferiria per fer-li un massatge i, juntament amb la dolçor de la seva veu, el deixaria com nou. Sempre ha estat la seva germana preferida i la persona a qui més unit s’ha sentit mai. Ha pogut comptar-hi en tots els moments de la seva vida, tant en els bons com en els dolents i gràcies a ella el seu divorci no va ser tan traumàtic com semblava en un principi.
Les passes de l’Eva anuncien la seva arribada. Es gira per rebre-la i se sorprèn gratament de veure-la amb els cabells recollits i sense gens de maquillatge.
—Estàs molt més guapa així. Se’t poden veure les pigues. M’agrades més.
—Gràcies, ets molt amable. —Agafa el seu germà de la mà, per agrair-li el que ha fet per ella.— Sense tu, no hauria sortit del bosc. Realment estava espantada. Ja saps que les tempestes sempre m’han horroritzat. I el sentiment de culpa que tinc tampoc m’ha ajudat gaire…
La interromp, dient-li que no s’ha de sentir culpable. La Sara, encara que no li ho havia pogut dir, l’havia perdonada. Es va treure aquell odi de dins, que la mortificava, volia que els germans tornessin a ser una família i ho volia de veritat. Mentre s’entaulen, en Jordi li explica que també va anar a parlar amb en Lucas.
En escoltar el seu nom, se li posa la pell de gallina. Era una atracció tan animal la que sentia per ell, que la va fer perdre l’oremus. Va tenir sort que els enxampessin i poder-se allunyar d’ell, d’altra manera no hauria pogut desenganxar-se’n. Era el latin lover per excel·lència; amb aquells cabells ondulats, els ulls negres, les faccions marcades i virils, la seva sexualitat… i aquells llavis tan carnosos que la feien estremir de plaer cada cop que la besava. Com si fos ara, el recorda dintre seu, movent-se harmoniosament i amb una potència controlada que la feia desfer de plaer. Només pensar-hi, els mugrons se li posen erectes.
—Eva, que m’escoltes?
—Perdona, era als núvols.
—Amb en Lucas?
—Sí.
—La Sara sempre em deia que n’estava molt enamorada i sobretot que sentia que estava enganxadíssima. El definia com un semental insaciable i alhora tendre com un osset de peluix. Era com si estigués amb dos homes alhora, l’un era romàntic, atent i respectuós, i l’altre era un monstre sexual amb gana constant.
—Uf, i aquestes coses te les explicava?
—Ens ho dèiem tot.
—Vaja! Bé, jo només coneixia el mascle. La nostra relació es basava en trobades sexuals.
—Com et deia, fa uns mesos que la Sara va decidir que ja era hora de tancar el passat i viure plenament en el present. Un dia li va trucar i van quedar per explicar-li com es va sentir i tot el que van perdre pel camí.
—I què va dir? —l’interromp bruscament.
—Em va explicar que es va quedar blanc de cop, i que se li va desencaixar la cara. Va quedar uns minuts en silenci i finalment li va demanar perdó amb llàgrimes als ulls, sense parar d’implorar-li què podia fer per compensar-la? Que no es mereixia tot el que va patir, que era una molt bona persona, amb grans valors, i la dona ideal per poder formar una família. I alguna cosa més…
—No me l’imagino plorant. No el sé veure.
—Només el coneixies del llit!
—Touché!
—Ho sento, no volia dir-ho —respon penedit.
—No pateixis, és com era. Mai ens vam voler involucrar en cap altre aspecte que no fos el sexual. Quedàvem, follàvem i automàticament un dels dos es vestia i marxava. —Mentre ho diu, se sent bruta per haver-ho expressat de manera tan freda i vulgar.
Afamats, comencen a sopar i l’Eva el felicita per l’amanida, perquè la troba boníssima. Orgullós, en Jordi li diu que és una creació pròpia i que a ell personalment li encanta la combinació de la poma caramel·litzada amb el formatge de cabra i la resta d’ingredients, que fan que el nom d’amanida no tingui gaire sentit.
A l’exterior, la tempesta comença a remetre i de mica en mica es converteix en una pluja relaxant i agradable que amenitza la vetllada com a música de fons. Comenta a l’Eva que per a ell no és fàcil explicar-li els fets de la vida de la Sara, però va deixar-li molt clar que si per alguna causa no li ho pogués explicar personalment, ho havia de fer ell. No ha sigut mai tafaner, la vida de la gent i el que pensin de la seva li és del tot indiferent.
El seu cap bull per les preguntes que li vol fer. Mesura les paraules que vol dirigir al seu germà i es disposa a iniciar una conversa, intentant no ferir-lo més del compte. Emet un so que fa que aixequi el cap del plat. Somriu lleument, i amb inseguretat comença el seu discurs. Li costa entendre que no l’hagi avisada abans. Pensa que encara que la relació entre els germans no fos gens propera els últims anys, hi ha coses que superen qualsevol emprenyament.
—Perdona, però no et vull fer patir més o fer-te sentir malament. Potser no tinc dret a demanar-te explicacions. M’ho has explicat per sobre i no sé els detalls de tot plegat. Sé que la Sara va estar a l’UCI, i que fa poc que l’han passat a planta, monitorada fins a l’avorriment. Que va patir un atropellament que li va provocar un politraumatisme… Jordi, necessito saber