Els fills de Can Rovira. Raquel Capdevila Carbajo
futur metge responsable, on va plasmar les seves últimes voluntats, que s’havien de complir en cas que a ella no li fos possible fer-ho. En va fer un altre de personal, que va fer signar als seus amics de la infància, a en Pep, en Joan i a ell mateix.
Sense poder continuar, tanca els ulls i les llàgrimes cauen precipitadament per la seva cara. La seva germana li agafa les mans, donant-li suport i mirant-se’l amb pena. Sap perfectament el que està patint, i com és de feble, sense la seva Sara. Sempre ha estat el seu puntal; ara ha de caminar sol i enfrontar-se amb una situació que de ben segur el supera.
Les llàgrimes no paren de rajar-li, i trist com un gos abandonat s’aixeca de la cadira per agenollar-se davant de l’Eva, que l’acarona amorosament i s’uneix als plors del seu germà, vençuda pels sentiments de tristor que l’envaeixen.
Els llums parpellegen al so de les campanades del rellotge de paret i, coincidint amb l’últim so metàl·lic, s’apaguen, deixant-los en la més absoluta foscor. Intenta tranquil·litzar-la, dient-li que és una baixada de tensió elèctrica, a causa de la tempesta, però l’Eva no les té totes i no se separa del costat del seu germà, que inhàbil es dirigeix al rebedor a buscar un lot. Amb el lot a les mans, enfocant en direcció a la sala, veuen una silueta desdibuixada que sembla que balli. Quan l’enfoquen, només poden veure els ulls de la Sara, que els miren fixament, fins que desapareixen molt a poc a poc.
S’encenen els llums i a sobre de la taula es pot veure un munt de fotografies familiars, que de mica en mica es tornen borroses.
—La mare que em va parir! —diu en Jordi amb un to de veu més elevat del que és normal. La seva germana agafa les fotografies i les observa detingudament. De cop fa un xiscle, en veure que les persones retratades es van movent.
—Ho veus?
En el moment que amb el dit li assenyala les imatges, fan una revolada i desapareixen davant dels seus ulls. Esverada, fa preguntes que ningú respon. Li dona un cop de colze, esperant alguna reacció d’ell, però en Jordi no diu res i seu a la primera cadira que troba. Alterada, se’n va cap al moble bar, buscant algun licor que els tranquil·litzi, l’ampolla de whisky és buida i agafa la primera ampolla que troba i dos gots. Serveix el seu germà, que no s’ha fixat gens en la beguda que li abocava, i amb el primer xarrup s’adona que és Barreja de l’última Patum.
L’Eva s’ho beu de cop, colpeja la taula amb el got de vidre i finalment seu a la cadira esperant alguna explicació del seu germà. En Jordi queda mut i serveix una segona ronda de Barreja.
4
—I ja està? Aquí s’acaba tot? —demana la Sara al seu misteriós acompanyant, del qual només coneix la veu.
—No s’ha acabat res! El que has de fer és no tensar el cordó de plata. Deixa que flueixi —i assenyalant-l’hi, la Sara s’adona que un cordó surt d’ella i que va a parar a un altre lloc que no pot distingir entre tanta boira.
—Per què hi ha tanta boira?
—Perquè no vols veure. El que no vol veure, no veurà. Quan estiguis preparada, la boira desapareixerà.
—I què és el que veuré?
—No és el què, és a qui veuràs. Ara, camina i fes el que has de fer.
Envoltada d’estrelles, la Sara avança per una passarel·la transparent que la va desplaçant lentament cap al centre d’una galàxia en espiral. El viatge és agradable i està envoltada de colors que la fan passar per diferents estats emocionals positius. Cada color que apareix nou, li sembla més embriagador i espectacular que l’anterior, i li transmet sensacions molt diverses que la fan percebre que és la millor versió d’ella mateixa.
Les veus que l’envolten es camuflen entre els colors. Algunes les reconeix, d’altres no, però per alguna raó sap que són les veus dels seus avantpassats. Tot el seu llinatge l’observa amb atenció, mentre ella es desplaça etèria i embriagada d’amor.
La passarel·la es deté, i com si fos una cortina les estrelles obren pas a un escenari improvisat on s’emet una pel·lícula muda, i els protagonistes són la iaia i els tres germans. Sempre que parla d’ella, la defineix com una iaia de conte, de tan bona que arribava a ser. Li encantava estar amb ella, anar a caminar al bosc i escoltar les històries que li explicava. Quan arribava el bon temps, la iaia seia en el pedrís i ells berenaven asseguts a terra, escoltant-la captivats.
L’escena que la Sara pot contemplar li resulta entranyable i divertida.
Es tracta d’una d’aquelles tardes on els tres germans, juntament amb la iaia, jugaven al parxís. Cada tarda, quan ho feien, seguien el mateix ritual, revisaven les fitxes i els daus i una vegada estava tot correcte i en Jordi havia escollit el dau, que el pare havia trucat, iniciaven la partida, alhora que obrien les bosses de pipes. Si no hi havia pipes, no hi havia parxís! Riu pensant que exagerats que eren, quan entre ells es mataven i feien tornar la fitxa de l’altre a casa. Allò era tot un espectacle!
Sent la presència de la iaia al seu costat i olora el perfum que feia servir. Li somriu i, sense que li digui res, entén que ha d’avançar. Durant un tros del camí, que considera celestial, l’acompanya amorosament i se sent protegida com quan era petita. Estaven molt unides, i quan va morir va deixar un gran buit dins seu. Durant molt de temps, l’acompanyava en somnis, li deia que no patís, que ella estava molt bé, i en acomiadar-se li feia un petó al front com feia quan era viva.
En silenci, l’una al costat de l’altra, tenen diferents sentiments. La Sara se sent feliç d’estar amb la iaia, i l’altra, temorosa però esperançada, desitja que la seva neta sàpiga trobar el camí. La mare ja li ha dit que no es descamini, però ella encara no se n’adona, que el camí que vol la mare que agafi és un altre. Sembla més atreta per reviure records d’un passat que ara queden massa lluny en el temps. Hauria d’avançar en el temps, que no l’esperarà.
La passarel·la avança més ràpida que abans, i unes imatges esteses com llençols traspassen la Sara, fins a esvair-se com anelles de fum. Com en un trencaclosques, apareixen unes peces de colors, que dansen al voltant de la Sara, fent giravoltes i amb una calma desmesurada, s’agrupen amb delicadesa, fins a formar una esfera que l’embolcalla, separant-la de la seva dolça acompanyant.
Un cop l’esfera s’ha completat, fa un ràpid moviment de rotació que fa desaparèixer tots els colors, i només es percep una llum blanca intensa, que l’enlluerna i l’obliga a protegir-se els ulls. A poc a poc, es va desaccelerant fins a aturar-se del tot, mostrant una imatge que li provoca crits d’horror que fan trontollar la fina estructura esfèrica. Es pot veure a ella mateixa plorant, amb les mans a l’entrecuix, plenes de sang del fill que no naixerà mai. Allarga els braços, com en un intent absurd de consolar la Sara de fa cinc anys. Però és inútil, no hi havia consol de cap mena, aquells dos li van treure el que ella desitjava més en aquesta vida. Volia ser mare, volia formar una gran família, però els luxuriosos d’en Lucas i l’Eva li ho van prendre. Encara els pot veure, nus, suats, amb la mirada plena de vici i mancada d’amor. La van mirar avergonyits, i amb moviments maldestres volien tapar la culpa amb un llençol brut i suat com ells. Els va odiar tant que els desitjava els pitjors dels mals i després es va odiar a ella mateixa per l’odi que va deixar néixer, en el lloc que abans ocupava el seu nadó.
Van ser uns mesos molt difícils, plens de rancúnia, de dolor amarg i de gust de bilis. Ni tan sols abraçar el seu estimat pi la consolava. Durant molt de temps va deixar d’anar-hi, es va desconnectar de tot el que per a ella sempre havia sigut important i es va oblidar de viure. No va voler parlar amb cap dels dos, va desterrar la seva germana de Can Rovira i va cremar tot el que havia compartit amb en Lucas. No era Sant Joan, però ella va fer la seva particular foguera, on va incinerar tots els records compartits amb ell. Creia que destruint-los podria minvar o fer desaparèixer el seu dolor. No va ser així, va ser el temps el que va fer-la no sentir dolor. Oblidar, no ho fa fet mai!
En Jordi intentava entendre el comportament de la seva germana. En certa manera la podia comprendre, però el que no podia assimilar era com s’havia abandonat, com la persona generosa