Els fills de Can Rovira. Raquel Capdevila Carbajo
clar el que demanarà, una bona escudella i una graellada de carn. L’Eva mira la carta, sense gaire esma, la veritat, perquè li és indiferent, no acaba de trobar cap plat que no sigui excessivament calòric, i sense oposar resistència accepta de bon grat el suggeriment del seu germà: escudella de blat de moro i graellada de carn per a dos.
Els porten unes olives per picar, juntament amb el vi de la casa que ha demanat en Jordi. S’hauria estimat més triar un bon vi de la carta, però el seu germà ha demanat tan de pressa que li ha semblat inoportú portar-li la contrària.
Fa el primer glop, que la fa estremir de com el troba d’avinagrat. Creu que en tota la seva vida no ha begut un vi tan dolent i ho fa saber al seu germà. Ell riu descaradament, com sabent la reacció que tindria, i li treu importància comentant-li que és la classe de vi que necessiten per poder mantenir una conversa èpica.
—He estat pensat en allò que em vas dir dels ulls de la Sara, i tens raó, estaven canviats. T’has adonat que les persones d’aquella estranya rotllana no tenien cara? Primer, vaig pensar que podrien ser els nostres familiars, però la sensació que tenia era una altra. No sé com explicar-ho, no crec que ens volguessin fer mal, però tot en si era una mica sinistre i, la veritat, amb la cançoneta s’han lluït. Què en penses?
—L’únic que sé és que em vaig despertar alarmada i suada. Vaig notar que era molt real, que estava passant i que no només era un somni. Però si em fas dir quin significat té tot plegat, sincerament no sé què dir-te.
La conversa queda tallada quan el cambrer els porta la sopera i la safata amb la carn d’olla. Els ho vol servir, però en Jordi s’estima més fer-ho ell, i molt gentilment en serveix un cullerot a la seva germana i dos per a ell.
L’última vegada que havia menjat escudella l’havia fet la iaia, i d’ençà que va marxar a Barcelona no n’havia tornat a menjar. No té cap mena de dubte, l’ha tastada i ho té claríssim: és la recepta de la iaia.
Tots dos germans assaboreixen cada cullerada que es fiquen a la boca, i fins que no acaben el primer plat no es tornen a dirigir la paraula. Cadascun d’ells és en el seu món: en Jordi, que no és tan complicat, només pensa a omplir el pap i la seva germana gran, novament, s’ha deixat emportar pels records.
Només veure la graellada de carn, li venen ganes de descordar-se el botó dels texans. Feia anys que no menjava tant, i ja no està acostumada a ingerir quantitats industrials de menjar.
—Crec que rebentaré.
—Tu tranquil·la, menja el que puguis i el que no ens puguem acabar, ens ho emportarem a casa.
—Seràs capaç?
—I tant. On et penses que ets? No pateixis quan anem a casa teva, em comportaré com un gentleman. ¡Palabrita del niño Jesús! —diu en to burleta.
—Ets un carrincló. Això és de l’any de la quica! —i rient com una ximple, autoritza el seu germà a endur-se les sobres del dinar.
Són les quatre de la tarda quan els serveixen els cafès, i després de parlar dels antics amics i d’alguna xafarderia que altra, en Jordi inicia de nou una altra conversa. Finalitzat el relat, la cara de l’Eva ho diu tot, i dels seus ulls cauen llàgrimes agredolces per les paraules que acaba d’escoltar.
Se sent més vulnerable que mai i ara només voldria tornar a casa, no a la seva de Barcelona, sinó a la que realment ho ha estat sempre, Can Rovira, la casa d’on va fugir anys enrere. Es disculpa amb el seu germà per no acompanyar-lo a comprar i li demana que la deixi a l’inici del camí que porta a casa. Ha d’airejar les idees i per fer-ho necessita caminar; s’acomiaden, i li assegura que estarà bé.
Es corda l’anorac i amb pas ferm inicia el camí cap a casa, intentant assimilar les paraules que ha sentit. S’ha girat una mica d’aire, cosa que l’obliga a inhalar la natura que l’envolta, i, rodejada de muntanyes vestides de pins, decideix anar al lloc especial de la Sara.
Després d’uns quants metres recorreguts, s’endinsa al bosc i, decidida, busca el pi roig que la seva germana abraçava quan se sentia perduda i necessitava oxigenar-se. La Sara sempre parlava de les propietats vibracionals dels arbres; explicava que eren una font de curació i el nexe d’unió entre el cel i la terra… Ara està decidida a connectar-se amb la seva germana a través de l’arbre que tantes vegades la devia haver nodrit.
Davant de l’Eva, s’alça solemne el pi de la Sara i, com una pecadora que demana clemència, l’abraça desesperada i abatuda. Les llàgrimes no paren de rajar-li i el sangloteig gairebé no la deixa pronunciar les paraules que surten de la seva boca. Com pot, li dona les gràcies per descarregar-la de tota culpa i, absolutament penedida dels seus actes passats, li demana perdó per haver-la traït amb en Lucas i sobretot li ho demana per haver-li causat un dolor tan desesperant i amarg que va provocar que patís un avortament. En Jordi li ha explicat que ni el mateix Lucas ho sabia, ja que la Sara s’ho havia guardat per a ella fins a trobar un moment adient, que de fet no va arribar mai.
Agraïda pel perdó de la seva germana i enfonsada per adonar-se de com va ser de malparida i el mal que va causar, plora desconsolada, sense deixar d’abraçar el pi. Sap que era important ser mare, per a la Sara. Des de ben petita deia que seria una gran esposa i mare. En canvi, ella quan l’escoltava només podia pensar en que patètica que era la seva germana. Tenia infinitat de possibilitats de fer coses més importants a la vida i es limitava a desitjar ser una mestressa de casa. Només escoltar-la es posava molt nerviosa. I ara, abraçant aquell pi, s’adona del dolor inhumà que devia sentir la seva germana, en perdre l’home que estimava i el nadó que creixia en el seu ventre. I tot per culpa seva! Amb els ulls botits de tant plorar i sense forces per continuar abraçant-lo, sucumbeix al dolor i cau a terra sense control, perdent el coneixement.
En Jordi arriba a casa, carregat com una mula. Deixa les bosses sobre l’illa de la cuina, mentre crida a la seva germana, anunciant-li la seva arribada, però l’Eva no li contesta. Recorre totes les habitacions i no la troba enlloc, i amoïnat torna a fer el camí per on ha vingut.
Comença a ploure i en pocs minuts el xàfec es converteix en tempesta, on els trons fan tremolar la terra i els llamps s’encarreguen d’il·luminar de manera sinistra el paisatge. Feia temps que no plovia d’aquella manera; de fet, no recorda haver vist una tempesta d’aquelles dimensions, és com si la terra estigués enfadada. Desesperat per trobar la seva germana, baixa del cotxe i s’aventura cap a on creu que la trobarà. La crida sense descans, però amb el so aterridor dels trons és impossible que el pugui escoltar. Sense deixar d’avançar, plora d’impotència i de por pel que li pugui haver succeït.
L’últim crit eixordador la fa tornar a la consciència, i respon mussitant als crits del seu germà, que no la sent. Xopa, plena de pinassa i de quatre grapes, es desplaça maldestrament pel sotabosc intentant allunyar-se dels pins alts que la rodegen, i alça la veu tant com pot perquè la pugui sentir.
El pare sempre els deia de petits que quan plovia havien de sortir del bosc i córrer cap a casa. I si els era impossible poder arribar-hi, era preferible que es quedessin a camp obert i en zones no elevades.
Continua amb el seu viacrucis particular, desitjant retrobar-se amb el seu germà i odiant-se per sentir-se tan vulnerable, tan petita i tan miserable… El poble sempre la supera. Si la veiessin els seus amics de la ciutat, arrossegant-se per terra, bruta, molla i sense orgull, no s’ho podrien creure. L’Eva del bosc és llastimosa, no té res a veure amb la de la ciutat, i amb ràbia acumulada crida, alçant els braços, com demanant explicacions a un Déu inexistent per a ella. Baixa les mans amb tanta ràbia que s’esquitxa amb una tifa de vaca que hi havia davant seu i que per culpa de la foscor no ha arribat a veure. Ja no sap si riure o plorar, i reacciona fent unes riallades que semblen les d’una persona desequilibrada. Comença a agafar la merda a grapats i la llença en totes direccions mentre blasfema de la mateixa manera que ho feia el pare quan s’enfadava, sense adonar-se de la presència d’en Jordi, que resta immòbil i expectant darrere seu.
Coneix la seva germana i sap que no li agradarà gens que la vegi en aquella situació.