Aliment. Martí Sales
ganes i estava garratibat.
Em van empènyer una mica i vaig fer una passa en la foscor. Les olors també eren fortes i no totes agradables. Vaig notar que algú em tocava i no sabia d’on. Vaig fer un bot enrere com si m’hagués enrampat i vaig enfilar-me escales amunt. Els amics, que es morien de riure, em van acompanyar, em van convidar a una cervesa i em van explicar què són els óssos.
—Imagina’t que tens vint-i-cinc anys, que treballes en una fàbrica o a la ramaderia, que ets marica, que menges com un bou i no saps qui és Boy George i més aviat t’assembles al marit de la Roseanne. Imagina’t que ets als EUA, són els anys vuitanta i tu tens ganes de conèixer tios i fotre un bon polvo. Imagina’t que, quan t’has pres unes quantes birres per perdre la vergonya i estàs al mig de la pista tan feliç, barba-serrat i galtaplè, amb la gorra, els texans XXL i la samarretota baldera ballant Prince, veus que un parell de nois prims, afaitats, cosmopolites i sofisticats, de portada de revista gai, t’assenyalen i es riuen de tu: “Mira com balla la foca aquesta!”. Imagina’t el disgust, l’emprenyada, el cop fatal per a l’autoestima. Imagina’t que vius a San Francisco i un dia se t’inflen els pebrots d’aguantar situacions com aquesta i decideixes trobar-te amb col·legues per muntar una revista: és l’any 1987 i la revista, Bear Magazine. Té un èxit inesperat i els que éreu una colla de marginats, els que no encaixàveu en el model estereotipat de l’homosexual nord-americà, us convertiu en una subcultura del món gai: els óssos. La imatge prototípica seria: senyor bonhomiós i panxarrut, de cara de pa i clatell de pam, vestit de qualsevol manera. En català en podríem dir un biutifarró (de beautiful i botifarró).
Jo callo i no barrino: només rebo, tot d’una, el nom del meu desig i la germanor de compartir-lo.
*
Entre el bateig i el cultiu van passar un grapat d’anys, fins que va arribar allò que tan bé escriu Josep Pla a Aigua salada:
Una de les causes més inqüestionables de la bona cuina és, com ja saben, la passió de l’amor; de l’amor, en pot néixer una bona cuina, per l’esperança que la bona cuina avivi la resposta amorosa de la persona estimada. Hi ha dones que en enamorar-se apassionadament d’un home tendeixen, entre altres coses, a esdevenir, amb referència a l’objecte del seu amor, cuineres excel·lents, pacients, eficacíssimes. Lídia havia estat una bona cuinera, però el grau de perfecció i de generositat a què portà els seus coneixements culinaris aquella temporada em fa pensar que s’enamorà del qui després fou el Glosador. Sense la intervenció d’un moviment del cor, profund i real, aquella taula no hauria pas arribat a la qualitat que notòriament obtingué. Fou un devessall, una inundació de tendresa convertida en sofregits i salses, picades i suquets.
Vaig començar a cuinar. Per amor, vaig passar de la cuina de supervivència —qualsevol resta saltejada amb sobrassada o pa amb oli i sal i un tall de formatge sec: els amics encara se’n foten— al festí dels arrossos, dels guisats i dels peixos. Per amor, vam aprendre a fer, per exemple, conill a la cassola o arròs negre, mejadra, maqluba, pa, cua de bou, suquet de moixina, pastís de llimona o coca d’espelta. I la nostra biblioteca va començar a tenir llibres importants que consultem dia sí, dia també, com ara The Kitchen Diaries de Nigel Slater o Jerusalem d’Ottolenghi, la Historia de la alimentación de Flandrin i Montanari o The Art of Cooking de M. F. K. Fisher. Entre l’amor i la cuina, entre la lectura i les amistats detonants aterrava les troballes per escrit en entrades de diccionari de tota mena i llargada, i així es va anar fent Aliment, amb xup-xup i socarraet mentre casa nostra s’omplia de l’olor ancestral del pa enfornat. Si com deia Boeci el futur és un invent dels enamorats, també aquest diccionari.
L’important no és trobar alguna cosa, sinó saber situar-la.
FERDINAND DE SAUSSURE
B DE BESTIOLES, DUES
I
—Primer sempre el contorn, delimitar bé l’objecte: on comença i on s’acaba, de quina manera encaixa amb el món, si és esfilagarsat o si s’imposa, si es confon, si t’has d’esforçar per trobar-lo o és una evidència. Tenia una pota a l’aigua i la resta fora. T’hi cabria al palmell. Era del color d’un fesol. De dalt a baix de l’espinada, una insòlita ratlla verd claríssim.
»Primer sempre la visió: no només has de veure el que mires sinó també el que no, el fora camp, la perifèria de la mirada, els entrellucaments, el que no t’esperes, com quan hi vaig ensopegar de cua d’ull aquell estiu a la vora del llac, havent dinat, mentre tothom capcinejava. La vaig clissar mentre dibuixava una pomera per passar l’estona. Va fer un salt i va desaparèixer.
»Primer sempre la dèria: és des d’on estires els fils, és per on et descabdelles. Una dèria és una palanca, un trampolí, i si no se t’endú, no és una dèria. L’has d’alimentar, t’hi has de deixar emportar. No me’n penedeixo, t’ho creguis o no. No hi vaig córrer al darrere perquè no la volia espantar. Havia d’anar amb compte, no n’havia vist cap d’igual —estava segur que no sortia a cap classificació— i la volia dibuixar bé, amb precisió, per poder-la batejar. Havia soterrat l’esperança per no patir-la després: no volia ni pensar-hi de la il·lusió que em feia. El somni de la meva joventut. Zoraphylax ohridita, una espècie amb el meu nom! Això sí que és fer història. Això és la immortalitat i la resta, bajanades. I allà era possible: la fauna d’aquell llac és endèmica, és un dels més antics del planeta, com el Baikal o el Tanganyika. Té cinc milions d’anys.
—És el que em sembla que fa que som aquí.
—Cinc milions d’anys, pallús, no tens ni idea del que significa. Pensa-ho bé: són cinquanta-mil segles! El món no tenia res a veure amb el d’ara: l’època era el pliocè, grans masses de terra van a la deriva, es formen l’istme de Panamà i el Mediterrani, es glaça l’Antàrtida. Apareixen els nostres primers avantpassats, els australopitecs. Els continents xoquen entre si i el caos s’escampa amb les migracions d’espècies que comencen a barrejar-se per primer cop. Imagina-t’ho: devia ser un moment al·lucinant. Els sapiens vam aparèixer fa només dos-cents mil anys. Comencem a pintar fa trenta mil anys. De la revolució neolítica en fa deu mil. Tot el que ha passat fins ara és incommensurable. Tot el que ens passa a nosaltres és una broma, en comparació. Fixa’t en la meva història, ¿no t’ho sembla? De quatre grapes per la riba frondosa del llac, els arbres vinclats sobre les aigües transparents, els ocells que xisclen, esverats pel capvespre i jo a empentes i rodolons entre arbustos i aiguamolls, amb la llibreta i el llapis a la mà, sense perdre-la de vista. No calia atrapar-la, amb un apunt acurat en tenia prou.
»Primer sempre el contorn, la visió i la dèria. Cal saber què dibuixes, què busques, què expliques. Després ja vindran la qualitat del traç i l’ànima. L’ànima me la vaig deixar allà on em van trobar, si no, no hauria sobreviscut aquí ni quatre dies. No parava quieta i jo la seguia com podia, no la podia perdre de cap manera. Sovint de quatre grapes, amb les mans i els genolls relliscant en el llot i el llac clapotejant a la vora. Caço una pota, després un ull. Un tros de boca, dues anques. Vaig omplint pàgines de la llibreta amb els gargots que faig sense mirar. Un trencaclosques.
»No apartava els ulls de la presa i per això vaig trigar tant a adonar-me que el cel cremava, que els verds havien explotat com si haguessin esbudellat cada fulla i tija i el cel havia canviat el blau per roig. No deus tenir ni idea de qui són Tyndall, Rayleigh o Mie, ¿oi, pallús?
—Si em tornes a dir pallús, et faig una cara nova.
—Sí, vinga, ara fotem-nos d’hòsties, tu i jo, com si no ho tinguéssim prou pelut. Amb l’ajut d’un prisma, el 1665 Isaac Newton demostra que la llum blanca del sol és la suma de tots els colors de l’arc de Sant Martí, que es diferencien per la longitud d’ona. L’espectre del visible va del roig (720 nanòmetres) al violeta (380 nanòmetres), passant pel taronja, el groc, el verd,