Aliment. Martí Sales
petita; la llum només es dispersa quan les partícules amb què topa són de la mateixa mida o més petites; si són més grans, actuen com una esponja que absorbeix determinades longituds d’ona i no d’altres depenent de la seva composició química. (Això s’anomena difusió de Mie i explica, per exemple, el color blanc dels núvols, formats per molècules d’aigua, prou grans i incolores perquè reflecteixin completament la llum blanca. Quan hi ha una gran densitat de molècules d’aigua, la difusió de Mie es produeix massivament, la llum blanca es torna més grisa i és per això que els núvols carregats de pluja són més foscos.) Així, quan la llum del sol travessa l’atmosfera i topa amb les molècules que la componen, el color que més es desvia i s’escampa és el blau, i d’aquí el color del cel. ¿I per què, és probable que et preguntis, quan es pon el sol, el cel envermelleix? Perquè els raigs de llum han de travessar més gruix d’atmosfera, són més tangencials i per tant només les ones de més longitud (les taronja i vermelles) poden creuar l’atmosfera fins a nosaltres.
—Segons el que m’expliques, el cel hauria de ser violeta, no blau, perquè el color amb la longitud d’ona més petita és el violeta, no el blau.
—Retiro això de pallús. Exacte. És degut a la sensibilitat de l’ull humà en visió fotòpica, que té un pic en el verd (555 nanòmetres) que en el violeta és cent vegades més feble. Amb aquest desfasament, corregim el violeta cap al verd i per això veiem el cel blau.
»Continuo. Amb l’últim raig de sol, roja com una brasa, la granota es va aturar. No. Més que aturar-se, va deixar-se estar, va abandonar-se. Ja no respirava, ja no es movia. Més enllà de la immobilitat, s’havia convertit en una icona incrustada en el paisatge, una figura en un retaule. L’escena s’havia fet mítica. Resplendent, impertèrrita, semblava embalsamada, eterna. Tot ho calmava. No podia desaprofitar l’avinentesa i vaig dibuixar tan ràpid com vaig poder, passant d’esma els fulls de la llibreta sense treure-li els ulls de sobre. Va ser fixant-me en les fibres del llom i el plec de l’anca que ho vaig notar: gairebé imperceptiblement, s’inflava. Tremolava lleument i la tremolor se li escampava pel cos de dalt a baix, repartint volum, estufant-la. Els ditets se li van abotifarrar, els ulls van fer-se-li ous d’estruç, la gola se li va engrandir com una soca i el cos es va embotir. Fins i tot la ratlla verda que li perfilava l’espinada brillava amb més intensitat i era molt més gruixuda. Tota tibada, estrafeta, era gairebé un globus amb ulls en el silenci crepuscular. La tensió era inaguantable: ¿fins on esquitxarien les seves entranyes esclatants? Gargotejant frenètic, aguanta una mica més i després rebenta, pensava jo, que ja gairebé la tenia.
»Tot i tenir-la al davant i amb la mirada clavada, no sé com s’ho va fer. No vaig ser capaç de veure què havia passat. De sobte, la granota era un forat: havia esbatanat tant la boca que semblava que s’hagués de capgirar com un mitjó, que hagués de patir un col·lapse gravitacional. Primer va obrir-se completament, com si volgués donar-se sencera, vessar-se. No es movia ni una fulla. Semblàvem una foto revelada. Un mil·lisegon després, una eternitat després, el grup escultòric es va esquerdar. Tot va tornar a la vida, però a una vida agitada, una vida excitada, una vida desaforada. Va ser pel so. Un so de més endins impossible, de la capital mundial de les entranyes, himne de les interioritats impalpables, un rauc descomunal, eixordador, que va sacsejar la superfície del llac i les branques dels arbres, que va fer vinclar canyes i em va arrissar les pestanyes, una crida imperiosa a què tots els batracis de quilòmetres a la rodona van respondre a l’instant, un cor multitudinari lluent i llefiscós. L’aire es va omplir de l’olor que fa una cosa just abans de podrir-se. Atordit per l’estrèpit, la vaig perdre de vista: havia desaparegut en la sobtada foscor sorollosa. Em va semblar veure-la mata enllà, i mig a les palpentes vaig encalçar-la.
»No hi havia ni lluna ni estels i la fosca reverberava, jo topava amb tot, i, més que seguir-la, empaitava la meva quimera de trobar-la i donar-li nom. Sense voluntat, obcecat, em vaig convertir en un perseguidor embogit i la meva cursa, en un deliri de branques i fang, de serps i salamandres entrevistes, d’ocells nocturns en vol rasant sobre el meu pobre cap. Vaig perforar tots els matisos del negre, vaig perdre’m entre luminescències minúscules i fosfens, la fosca era densa com un coàgul i jo hi patinava, esgarrinxat, amb un sol objectiu: la granota desconeguda. És molt difícil perseguir un animal tan petit per un aiguamoll ignot. Tothora has de lluitar contra la sensació d’estar-te equivocant, d’haver-te confós, d’anar al darrere d’alguna altra bèstia, d’estar fent el gamarús per acabar topant amb una espècie conegudíssima i ja estudiada.
»Intentava aïllar-me de l’estrèpit de batracis, m’anava dient: “Zoran, posa la ment en blanc, no et deixis guanyar pel caos i la nit, domina la circumstància. Endavant, Zoran, que ja la tens, tu pots, Zoran.” El meu esperó no era la fama mundial, jo no volia sortir a la televisió per qualsevol bestiesa i que la peixatera em felicités, no, jo volia sortir a les enciclopèdies, volia que el meu nom quedés per sempre vinculat a una realitat concreta i contrastable, formar part del corpus científic, contribuir al coneixement humà d’una manera irrebatible. M’imaginava els nens a escola davant del mestre a la pissarra quan estudiessin la fauna local i sortís el meu nom vinculat per sempre més al d’aquella granota. “Pels segles dels segles, amén, Zoran”, em deia. M’aferrava a aquesta idea per no diluir-me en aquell cafarnaüm humit i tenebrós, m’hi aferrava pensant que aquella nit no s’acabava mai i jo ja no tenia forces, em desesperava pensar que tot seria en va si no feia el traç final.
»Vaig caure per un marjal i em vaig fer mal al turmell i sang a les mans. Feia estona que no sentia les aigües del llac i que tot era un fangar. Estava anant cap a l’interior. ¿La granota també començava a defallir o només eren imaginacions meves? ¿Clarejava o em fallaven els ulls? Si feia els salts més curts i s’aturava més, ho feia al mateix ritme d’extenuació que jo, ens havíem compassat. Els raucs també eren menys freqüents. Es feia de dia. Ja es distingien salzes i avets. Em feia la sensació que ja no podia més, que la bestiola ja no tenia més ganes de gresca. Cada cop deixava que m’hi apropés més, com si ja no li fes por, com si sabés què volia jo i finalment hagués decidit permetre-m’ho.
»Quan la vaig tenir, tranquil·la i silenciosa, a quatre pams, amb els dits encarcarats, maldestres, ensangonats, vaig posar-me a fer els últims tocs. La llum de l’alba m’ajudava però em notava els ulls esgotats i la visió corrompuda per l’esforç. Ja no sabia quina part em faltava i vaig decidir fer-la tota sencera, el retrat definitiu. Al començament em va semblar que les veus eren dins meu, pensaments indesxifrables fruit del cansament. Quan vaig rebre el primer cop a l’esquena vaig saber que no.
»Feia moltes hores que no mirava enlaire i em va costar girar-me per veure què passava. Gairebé al damunt tenia dos soldats apuntant-me amb els fusells i cridant-me. Com que no entenia què deien, vaig preguntar-los en serbi què passava. Un dels dos semblava que en sabés:
—¿Què hi fas aquí?
—Soc un estudiant, estic dibuixant una granota que no està catalogada.
No devia entendre-ho perquè m’ho va tornar a preguntar:
—¿Què hi fas aquí?
—Sóc iugoslau, de Belgrad, he vingut a estiuejar amb la meva família.
—No t’he preguntat qui ets, sinó què hi fas aquí.
—Ja l’hi he dit.
—Això és Albània.
—M’ho he imaginat en sentir-los.
No sé si em va entendre.
—Això és zona militar. D’Albània. ¿Com hi has entrat?
—Ja l’hi he dit.
Cop de culata al cap. Menjo fang. Escupo. La granota ha tocat el dos. Em cago en tot. Torno a mirar-los, des de baix, primer les botes desmesurades, després els fusells allargassats i, al capdamunt, les mirades amenaçadores.
—¿Com hi has entrat?
—Sóc naturalista amateur, perseguia una espècie de granota no catalogada per dibuixar-la i donar-li nom científic.