Aliment. Martí Sales
mica de llum no ens anirà malament en aquest forat tenebrós. Si no podem cuinar, almenys que les paraules ens alimentin.
II
Hola espectre, hola oncle estimat:
Et recordo perfectament: nerviüt i atlètic, cara llarga i grans celles rosses, la veu una mica aguda i sempre els mateixos pantalons grisos, mocassins negres i camisa blanca amb la butxaca plena de bolígrafs. L’estiu del 1984 vam compartir habitació perquè tu havies vingut al país per la patent. Jo tenia deu anys. Tu, quaranta llargs. Et passaves el dia treballant, incansable, amb un munt de llibres d’entomologia, d’arquitectura i d’hidrodinàmica. També de nit: jo em queixava que no podia dormir amb el llum encès i tu com si sentissis ploure. Fins que et preguntava què feies, era com si no hi fossis. Llavors se t’il·luminaven els ulls, se t’engrandien, un doll d’entusiasme et recorria de cap a peus i tot el teu cos s’omplia d’una energia insòlita.
“¿Saps com funciona l’ala d’una mosca?”, em vas dir un dia. Et vas posar a gesticular exageradament, t’aixecaves, tornaves a seure, reies, canviaves de veu, baixaves a la meva alçada i em xiuxiuejaves a cau d’orella algun detall que jo no entenia, com si fos la clau de l’univers. Deies que l’havies estudiat a fons amb els coneixements propis d’un enginyer i que les ales dels avions estaven mal fetes, s’hi haurien d’assemblar molt més. “Les mosques”, m’explicaves, “tenen les ales peludes i això és molt important: són aquests pèls els que creen la tensió elèctrica que dóna consistència al tel primíssim”. I llavors feies esquemes i diagrames, “¿així, ho entens?”. I jo no hi entenia ni un borrall però feia que sí o de vegades, per un instant, ho entenia tot, la curvatura de les ales i els punts de fricció, l’estalvi energètic i la potència relativa de vol, m’imaginava avions amb ales de mosca, peluts com ales de mosca, transparents com ales de mosca i amb els culs dels passatgers a l’aire, uns artefactes molt estranys que solcaven el cel i omplien els aeroports com si fossin un got de vi, trossos de carn podrida o tifes de vaca.
El teu gran descobriment va ser el motor d’aigua. “Sí, amb l’optimització energètica no calia cap derivat del petroli per enlairar la màquina”, m’explicaves sense parar quiet, “he fet les proves necessàries i funciona, serà la revolució tecnològica més gran de la humanitat després de l’electricitat”. Un dia em vas dir que t’acompanyés. Vas agafar el prototip i et vaig seguir fins al jardí de casa nostra. Jo em pensava que faria llufa i que deixaries anar quatre excuses i seguiries amb el teu deliri, però no: el petit model d’avioneta, amb les ales i el motor modificats —les ales semblaven pètals transparents amb un circuit integrat— va aixecar el vol gràcilment, fins ben amunt, i li vas fer fer giragonses amb el comandament a distància mentre callaves, absolutament hipnotitzat per la teva creació. Després de sentir-te donar explicacions tantes vegades, accelerat, enquimerat, veure’t concentrat i en silenci, més enllà de la satisfacció i la plenitud, em va convèncer que el que tenies entre mans era important i que no eres cap sonat.
Sempre t’aixecaves abans que jo, ben d’hora, i feies deu quilòmetres corrents. Al vespre, deu més. Feies exercicis gimnàstics perquè deies que el cos havia d’estar tan en forma com la ment, que si no res funcionava com cal. La teva dieta em fascinava i em repugnava alhora: cada dia menjaves el mateix, espaguetis blancs, sense salsa, clares d’ou batudes i pit de pollastre. Deies que aquella alimentació pura era l’única que hauríem de seguir, que la resta només creava putrefaccions i càncers i entorpia la maquinària perfecta del cos humà. Jo et vaig preguntar si no trobaves a faltar el gust dels altres aliments que no prenies mai, el rahmschnitzel fabulós que preparava la meva mare o els curris birmans que cuinaven les cosines del pare. Tu em vas dir que la disciplina i la força de convicció eren el més important, que només et feia falta veure una fotografia d’algun altre menjar ben sucós i atractiu per notar-ne el gust a l’instant. Així que dinaves aquelles menges insípides a part, davant d’una revista de cuina oberta amb plats descomunals de guisats estratosfèrics, plates de caça amb salses divines i muntanyes de dolços de mil colors i textures. Amb la vista et convencies i rebies el gust del que no et menjaves, en un estranyíssim procés de sinestèsia quotidiana. Jo no m’ho podia creure: Zoran, quin un!
—El teu oncle és com si fos d’una altra família —deia la mare—. O d’un altre planeta, més aviat. Com ens va fer patir els cinc anys que va passar a la presó de Burgu... I ell que no baixava del burro i anava repetint com un lloro la història de la punyetera granota. Ara, espia, mon germà, segur que no.
—¿Com? ¿L’oncle Zoran era un espia? —la meva admiració es tornava veneració per moments.
—¿Que no ho sabies, que va ser en un suposat intercanvi d’agents secrets entre Albània i Iugoslàvia, que va tornar a Belgrad? Però això el nostre govern tampoc s’ho va creure, el va prendre per un agent doble i el van tancar dos anys més en una presó nacional fins a aclarir-ho. Sí, sí —quins ulls devia fer jo—, n’hi ha per llogar-hi cadires. En Zoran sempre ens ha fet anar de corcoll. Després, com si no hagués passat res, va fer la carrera d’enginyer. Ah, i tota la història amb la tia Mediha, també déu-n’hi-do.
—¿Per què? ¿Què va passar? ¿Ella també és una agent secreta?
—Hahaha! No, rei, no. La Mediha és moltes coses però això no. En Zoran sempre explica que la va veure per primer cop al pont més famós de Sarajevo, allà on el 28 de juny del 1914 Gavrio Princip va matar l’arxiduc Franz Ferdinand i la seva esposa encinta Sophie. Això t’ho han ensenyat a escola, ¿oi?
—Em sona, sí —no en tenia ni idea—, però ¿què va passar? ¿Què hi feia, en aquell pont?
—El turista, suposo, vés a saber, però quan la va veure se’n va encaterinar i la va seguir fins a casa seva i no va parar fins que li va fer cas. A la família encara ens en fem creus, perquè la veritat és que era una noia musulmana sense cap gràcia. I no només això: es veu que els seus pares havien col·laborat amb els nazis en les matances d’ortodoxos i cristians als camps de concentració.
—Ostres! —jo estava fascinat: era una rere l’altra!
—Amb els anys ens hi hem acostumat, quin remei. Tampoc va anar tan malament: van tenir dues filles, les teves cosines que veus tan poc, tenia una bona feina fixa a les forces aèries iugoslaves, tot bé. Fins fa poc, que li ha tornat una d’aquelles dèries que li fan perdre el cap i s’ha instal·lat a casa nostra, com si no en tinguéssim prou amb les cosines sonades de ton pare!
Sé que no te’n recordes, oncle Zoran, estimat espectre, de res del que explico. Per això ho escric. Les teves filles m’han dit que ja no les reconeixes i que vagues per la residència com una ànima en pena. Tu, oncle Zoran, que has tingut una vida trepidant, que t’has reinventat un i altre cop, no pot ser que no sàpigues qui ets. Eres el meu heroi d’infantesa, l’oncle aventurer, l’oncle assilvestrat, capaç de tot. El que sempre se’n sortia. El que desarmava a tothom amb les seves pensades al·lucinants. El que no sabies mai per on tiraria. Si no recordes res, jo ho explicaré. Jo t’escriuré.
Ens vam conèixer el 1984 quan vivíem a Neumarkt, a la vora de Nuremberg, amb els meus pares, la meva germana gran, la Maja, i les cosines birmanes del pare. Ell havia fundat el primer hospital de medicina oriental a Alemanya i li anava molt bé. Més que això: s’estava fent d’or. Vivíem en una mansió de cent quinze habitacions. Jo tenia una ala sencera de la casa i per això tu t’havies instal·lat allà. Havies deixat la família a Belgrad i t’havies posat a treballar dia i nit en la teva patent. Vas gastar-te tots els estalvis i vas endeutar-te amb el meu pare i amb tots els amics que tenies per poder construir el motor a mida real i patentar-lo. Vas anar a l’oficina de registre de Nuremberg i quan vas tornar, va començar l’espera.
En aquella època, aquesta mena de burocràcies tècniques eren enrevessadíssimes i podien trigar mesos. Tu mataves el temps com podies, cada dia més fibrat, cada dia més maniàtic, cada dia més obsessionat amb l’èxit del teu projecte, que, ens havies dit mil i una vegades, havia de revolucionar la tecnologia moderna i canviar el món dels transports i el negoci