Aliment. Martí Sales
al teu voltant sobtadament, com l’aigua quan es glaça, i t’atrapaven en un nou sentit, o potser eres tu qui et dirigies, conscient o inconscientment, cap una nova sotragada que no sabies si seria de les bones o de les dolentes. T’imantaves, t’exposaves, obries la caixa dels trons buscant qui sap què entre el terrabastall i les conseqüències més funestes.
La conversa no va ser gaire llarga. Tu no havies estat mai algú que es pogués llegir fàcilment. Tenies l’expressivitat d’un llangardaix amb el món interior d’un formiguer descomunal, disciplinadíssim i incontrolable alhora. Quan vas penjar, les formigues se t’havien menjat la cara. Tenies l’ànima al descobert, fosca i brillant, desconsolada. Cridaves. Cridaves en una llengua pretèrita, d’abans d’aprendre’n cap. Cridaves des d’abans del llenguatge, cridaves des d’abans del teu primer crit, com si fessis servir les cordes vocals per primer cop. No hi eres i hi eres més que mai. Jo vaig entrar a la teva habitació, més que espantat, desconcertat. Gairebé no et vaig reconèixer. La trucada t’havia desfigurat. No vas respondre a cap de les preguntes que et vaig fer. Havies destrossat el telèfon d’un sol cop d’auricular. Em va semblar més prudent deixar-te sol.
Més tard, al vespre, quan dormies com un soc després d’haver-te pres un grapat de calmants, el pare m’ho va explicar. Havies rebut una trucada d’algú que deia que representava la petrolera Exxon. Molt amablement, en primera persona del plural, t’havia felicitat per la patent, que segons les seves paraules és “un dels descobriments més importants que s’han fet en matèria d’energia i transport”. Després de fer-te quatre preguntes banals com qui vol adquirir una familiaritat i una confiança impossibles en tan poc temps, et va dir que “ens agradaria comprar-li i estaríem disposats a pagar-li la suma de dos milions de marcs alemanys”. Tu estaves molt sorprès: ¿com podia ser que una patent registrada a Nuremberg hagués acabat en mans de l’empresa que havia fundat Rockefeller l’any 1870 a Ohio? ¿Com era possible que ja t’estiguessin trucant per fer-te una oferta de compra? ¿Qui els havia passat la informació? Els vas haver d’explicar que per a tu aquest projecte no tenia preu, que no ho havies fet per diners, que es tractava d’una revolució científica de primer ordre, com bé havien remarcat ells mateixos i que volies explotar-la tu mateix, la patent. “Moltes gràcies, però no.” Si l’oferta t’havia deixat astorat, el que va venir després sí que et va trastocar: “Em fa l’efecte que no m’ha entès bé: li ho repetiré una altra vegada. Represento la companyia petrolífera més important del món i volem comprar-li la patent que va registrar fa set mesos i mig a l’oficina de Nuremberg, just abans de conduir cinquanta-tres minuts en el seu Volkswagen Rabbit GTI vermell matrícula F-MM 695 cap a casa de la seva germana al número trenta-sis del carrer Heideweg de Neumarkt i trucar a la seva dona Mediha a Belgrad per explicar-li el que per fi havia fet. Les seves dues filles, la Katarina i la Zorica, que acabaven de sopar, també van voler parlar amb vostè i explicar-li com els havia anat la setmana. Un cop acabada la conversa, vostè va sortir a córrer els deu quilòmetres habituals de cada vespre. Havia nevat. Li encanta córrer quan ha nevat. No va sopar perquè estava massa esverat i li va costar dormir. Li oferim la remarcable suma de dos milions de marcs i és una oferta que ens sembla que no pot refusar. O creiem que, després de tot el que li he dit, no seria sensat refusar: com vostè ho prefereixi.”
L’endemà eres un altre. Tot se t’havia ensorrat. En un mateix moment havies triomfat i ho havies perdut tot. No te’n sabies avenir. No m’ho puc imaginar ni de lluny. A partir d’aquell moment tot se’n va anar a la merda. Tu estaves fora de si, et vas barallar amb tothom, amb la teva germana, amb el meu pare, amb la teva família. Estaves acorralat, tocat i enfonsat, no tenies opció. ¿Abandonar el somni més gran de la teva vida, llençar-lo a les escombraries i començar de nou? Impossible. ¿Tirar endavant i arriscar-ho tot? Encara menys. I seguien trucant-te, cada dia, el mateix home, la mateixa primera persona del plural, la mateixa contundència inexorable com una excavadora que avança segura per derrocar el que toca.
Fins que vas perdre completament els estreps i vas amenaçar el meu pare amb un ganivet. Et va fer fora de casa. Jo ja et tenia por i et vaig dir adéu de lluny, des de la finestra de la meva habitació. Va ser l’últim cop que et vaig veure, oncle Zoran. No crec que ho recordis. A Belgrad tampoc aixecaves cap, tot plegat t’havia embogit. La Mediha estava tipa de tu: no treballaves, tot el dia a casa sotmès als canvis d’humor més extrems i esgarrifosos, passaves de la depressió més absoluta a la violència més insospitada. De voler fotre’t un tret o no tornar-te a aixecar mai més del llit a cremar-ho tot i emborratxar-te sobre les restes. La situació era insostenible. Vas desaparèixer que no havien passat ni tres mesos de la primera trucada. Sense deixar rastre. Sense ni una sola nota. Sense una sola explicació. Com feia precisament trenta anys. Aquell cop et van buscar menys, sabien com eres, de què eres capaç. També sabien de què eren capaços els altres i que no hi havia res a fer. O almenys això deia sempre la Mediha. D’allò també en fa trenta anys i tu ja en deus tenir més de vuitanta.
Encara no sé per què vaig teclejar el teu nom a l’ordinador, per què em va agafar aquesta fal·lera, quin va ser el detonant. Em va emocionar veure la teva cara dura i envellida i els teus ulls clars de sempre. Em va venir tot de nou, el primer cop que vaig sentir a parlar de tu, com et vas convertir en un mite familiar, quan et vaig conèixer, com vas desaparèixer. Quan vaig saber que no hi eres tot, vaig pensar que havia de posar-te per escrit i enviar-t’ho fil per randa abans no t’esborressis completament, abans no es perdés la veu i el cos del que havies fet, com havies despuntat, quina vida més extraordinària havies viscut. Com ens havies marcat. Potser a hores d’ara estàs tan malament que ni tan sols pots llegir-te, però jo no podia estarme d’emparaular-te.
¿Saps que l’any 1987 van trobar la teva granota, oncle Zoran? Un equip de científics (Hotz, Uzzell, Guenther, Tunner i Heppich) la van descriure exactament com havies fet tu mil vegades a guàrdies, jutges, companys de cel·la, familiars i coneguts. La van batejar com a Pelophylax shqipericus, perquè és una granota endèmica de Shqipëria, el nom de la pàtria dels albanesos. Només et volia dir que és una llàstima que no dugui el teu nom, estimat oncle Zoran, i també és una pena que no volem en avions amb motors d’aigua i ales de mosca.
Quines derrotes més estrepitoses i llegendàries, les teves, oncle Zoran, espectre estimat. Mereixen ser recordades, encara que ho hagi de fer jo, el teu nebot, tants anys després i des de l’altra banda del món, sense públic, sense aplaudiments, sense poder donar-te aquella posteritat que tampoc tu no vas ser capaç d’obtenir. Com tu, oncle Zoran, he volgut estar a l’altura de les circumstàncies, i com tu, he après a passar-hi per sota: que difícil, transcriure algú! Al final, més que un document això és un rampell, una oda a la quimera, una petita crònica de les teves batalles perdudes, un reconeixement fora de lloc: s’assembla més a una de les teves atzagaiades que a res del que hagi fet en la meva vida. Potser és que, al capdavall, ens ve de mena. Espero que no m’ho tinguis en compte, oncle Zoran. Espero que m’ho tinguis en compte.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.