Amor i no. Alba Dalmau
i intel·ligència. Feia els punts de les «i» molt amunt, mostra d’una gran imaginació, i també les «o» molt tancades, cosa de gent reservada.
—Ahà… I quin objecte et vas emportar?
—Un visor de diapositives de joguina.
—És com… un homenatge, això que els fas?
—No ho sé, potser sí… Però parla’m de tu, va.
—Però no te’n riguis, d’acord?
—I ara.
—Faig el vestuari per a grups de balls de saló de la tercera edat.
—Mmhmm… Però què? Mallots amb lluentons i camises amb farbalans?
—Ja m’agradaria. Els dos últims encàrrecs que he tingut van ser cinquanta armilles amb serrellets fets a mida i barrets de cowboy de feltre per a un grup de country en línia, i ara tinc una comanda de trenta faldilles amorfes estil Charleston…
—I tu dius que la meva feina és trista?
—No riguis! Ja ho sé, que és patètic, però és el que he trobat per ara.
—Paciència, dona, ja se sap que els inicis sempre són difícils.
—Explica’m alguna cosa divertida, va!
—Mmhhmm… està bé. Fa uns dies vaig enganxar la meva germana amb una pastanaga entre les cames perquè en Warhol l’hi mengés.
—Però… qui és en Warhol?
—El seu conillet d’Índies.
—Com?
—Doncs això, el seu conillet d’Índies literalment.
—Com? Però… Aviam… Un animal, animal? La teva germana està sonada, Yngve!
—Volies que t’expliqués alguna cosa divertida, no?
—A vegades penso que no vivim en països diferents, sinó en planetes diferents.
—Pot ser que sí.
—Si vols, em pots fer alguna pregunta d’aquelles que els dos sabem que seran incòmodes. Estic preparada.
Es fa un silenci llarg.
—Què n’has fet de l’amor que sentíem?
—Doncs la major part encara el conservo, però d’una manera diferent; la resta, l’he tallat en trossets molt petits i ara el reparteixo per aquí i per allà. I tu?
—Jo? Tinc un cactus a l’habitació que me l’estimo força…
—I què li fas?
—Com que sé que li agrada molt passar set, no el rego mai.
—Ja…
—Et puc fer una pregunta?
—Dispara.
—Què en penses de les meduses?
—Les meduses? Em semblen precioses i em fascina veure com es mouen, però sempre que sigui de lluny o amb un vidre entremig, esclar. No sé per què em transmeten molta pau. Per què ho dius?
—Per res, per res…
—Per cert, he rebut una invitació de casament de l’Steffano i la Chiara, fa anys que no sabia res d’ells. Crec que no els hem arribat a dir que ja no estem junts, oi? Perquè la invitació és per a tots dos. Per què no hi anem? Podria estar bé. És a l’estiu, ja hauran passat gairebé dos anys des que… Què et semblaria tornar-nos a veure?
—Per què no?
—I si no els diem que ho vam deixar? Seria com un joc…
—Per què no…
—Doncs els diré que hi anem. Et sembla bé?
—Carme, se’m fa tard. D’aquí a una hora començo el torn nocturn.
—Si tanco els ulls, et puc veure perfectament amb la teva americana de tweed, la de les coses serioses.
—En tinc una de nova.
—Ja parlarem d’això del casament, doncs. M’ha agradat molt sentir-te la veu.
—I a mi.
—Bye bye, bimbo.
—Arrivederci, bella!
L’Yngve penja el telèfon. Se sent una mica trasbalsat, però s’ha fet tard i no té gaire temps per pensar-hi. Obre l’armari i passa la mà per sobre la màniga de l’americana de tweed verd. Pensa que si la fes analitzar encara s’hi podria trobar alguna traça d’ADN de la Carme. Se la posa. Es mira al mirall i sacseja una mica el cap. Les puntes dels cabells li ballen com uns tentacles de medusa finíssims. Agafa les claus i surt de casa.
1989
Pulla
El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.
Abans d’arribar a la casa on se celebra el casament han hagut de parar un parell de vegades per mirar el mapa. Des que s’han trobat a l’aeroport de Bari que el llenguatge entre ells ha sigut utilitari: «Estàs igual», «Quant de temps», «Lloguem una moto?», «Saps on és el lloc?», «Agafa’t fort», «Segur que és per aquí?». Cap construcció original, elaborada o mínimament sentimental, només la mena de frases que hi ha al final de les guies de viatge en l’idioma local per establir comunicacions eficaces.
Saben que han arribat perquè una fusta vella en forma de fletxa anuncia el nom de la casa: «Masseria Cervarolo». A menys de cinquanta metres hi ha tots els seus amics, el seu passat ara és només a poques passes, és una sensació estranya; com la de fingir que no fingeixen. La propietària de la casa té una cama de fusta que dissimula amb unes mitges de color carn i camina com un pirata. Amb pressa, els dona les claus de l’habitació i els diu que no triguin a vestir-se perquè els nuvis estan a punt d’arribar. Com que l’Yngve li havia dit a la Carme que no tenia res per posar-se per al casament, ella li ha portat un vestit que estava arreglant per a un ballarí aficionat alt i esprimatxat com ell. Mentre ella es canvia, l’Yngve s’enfunda els pantalons acampanats i una camisa massa arrapada que vol marcar uns pectorals que no existeixen. Se sent ridícul, pensa que en el moment del ball tothom el mirarà esperant que balli un tango o un foxtrot amb la núvia encara que, avui, té la sensació que fins i tot li costarà caminar de manera natural. La Carme surt del lavabo arreglada al cap de deu minuts, duu un vestit de seda vermell que s’ha fet ella mateixa amb forma de sac.
—I aquest, quin vermell és?
Quan estaven junts, l’Yngve sempre li demanava a la Carme que li expliqués anècdotes sobre els colors, ella havia fet el treball final de carrera sobre la història del color i coneixia tota mena de curiositats que a l’Yngve el fascinaven.
—Aquest? —diu la Carme mirant-se el vestit—. Hematita.
—I?
—Era el color que feien servir per embolicar les mòmies. I vinga va, anem, que serem els últims d’arribar!
Els convidats esperen els nuvis al jardí formant un passadís. Les buguenvíl·lies i la parra s’han ensenyorit del porxo, les tanques i les parets. En un racó, tres músics amb barret d’ala blanca canten velles cançons italianes. Quan comencen a sonar els primers acords de «Piazza Grande»