Amor i no. Alba Dalmau
Carme! Com et trobes?
—Estranya.
—Estranya com?
—Saps quan estàs a punt de tirar-te d’un trampolí molt alt i fa por però saps que no et faràs mal perquè la piscina és plena? Doncs ara em sento així, però la piscina és buida.
—Va, dona, no siguis tan dramàtica. Suposo que és normal. Saber que de cop ets responsable de la vida d’algú deu fer força vertigen. Però t’hi acabaràs acostumant, tothom ho fa.
—M’agradaria que fossis aquí, Yngve, tu sempre em fas sentir que la piscina és plena.
L’Yngve es queda en silenci.
—Estic feta un embolic, però soc feliç, però també estic trista. No sé...
—Gaudeix el moment i intenta no pensar tant. Felicitats, Carme.
1991
Estocolm
Un dissabte al mes soc el responsable del moviment de gent perduda. Ens trobem a les vuit del matí en punts calents de zones residencials i terrenys circumdants de la ciutat. La majoria dels voluntaris són familiars de gent desapareguda. Tant se val si plou, neva, fa boira o cau un sol de justícia, la norma és que l’activitat no s’anul·la per cap circumstància, encara que el fred sempre s’agraeix. Les capes d’abric dissimulen la culpa dels voluntaris. Cada dissabte el dediquem al desaparegut més recent de la setmana.
Tothom arriba puntual, es nota qui són els voluntaris novells perquè arriben compungits i ullerosos; els veterans, en canvi, porten termos de cafè calent i tàpers amb pastissos casolans i se saluden entre ells amb familiaritat. Tots, sense excepció, porten una foto plastificada del seu desaparegut a la butxaca interior de l’abric, i així que es presenta l’ocasió l’ensenyen als nous per crear vincles i també perquè mai se sap. Són molt poques les vegades que algú ha trobat el seu familiar perdut durant les batudes, però sempre corren rumors de casos d’èxit, com el del pare que va trobar el seu fill vivint dintre l’escorça d’un arbre.
La meva feina és passar llista quan ha arribat tothom, és important fer-ho perquè hi ha molts casos documentats de gent que desapareix durant les batudes. Reparteixo les armilles reflectants i fem subgrups d’entre tres i quatre voluntaris. Després llegeixo una descripció del desaparegut de la setmana: edat, color de cabell, color d’ulls, trets diferencials, alçada, pes i finalment el nom. El nom és la dada més esperada per tothom perquè és la paraula clau durant la recerca, el salvavides. Alguns m’han explicat que si el nom els recorda a algú que estimen o els cau bé, aquell dia la recerca és més amable, mentre que si el nom els porta mals records la recerca sempre es fa més feixuga. Així i tot, ningú diu mai res, i durant tres hores la zona pentinada es torna un cànon de moltes veus repetint el mateix nom: Arvid, Arvid, Arvid; Tilda, Tida, Tilda; Vilgot, Vilgot, Vilgot; Eline, Eline, Eline... amb veus que van des de la gravetat dels baixos fins als aguts de les sopranos que no saben que ho són.
Dintre de cada subgrup es reparteixen els crits per torns perquè el nom del desaparegut soni nítid entre el fullatge. Un dia una veterana del grup em va agafar el braç i amb els ulls alienats em va dir: «Saps, noi? Aquí ningú crida el nom que tu ens dius. Per dintre, tots cridem el del nostre fill, pare o germà... Ens és ben igual el nou desaparegut, la recerca per a cadascú és del tot personal. Ens importen una merda, els nous! Li puc dir Bjorn, Alexander, Jan, Erik, el que tu vulguis, però jo sempre, sempre cridaré en Lars per dins, i aquí tothom fa el mateix, no te n’oblidis.» I tenia raó, era evident que tots ho feien per això, fins i tot jo alguna vegada m’havia sorprès cridant per dins «Carme» quan deien Lena, Ingrid o Brigitta.
Quan és l’hora d’acabar, faig sonar una botzina per avisar que cal tornar al punt de trobada. Quan hi som tots, sense que calgui analitzar el resultat de l’operació, que sempre és negatiu, passo llista per comprovar que no falti ningú i que tothom torni l’armilla a la furgoneta.
Molts voluntaris són amics entre ells i quan acaba la batuda se’n van a dinar a casa d’un o altre, i encara que segurament durant l’àpat no parlin mai dels seus desapareguts els remordiments compartits de què és el que van fer malament els uneixen i fan que el guisat d’arengada tingui més bon gust i les patates farcides de porc passin millor. Tots saben que el dia que deixin d’anar a les batudes setmanals serà el dia que hauran abandonat del tot, com qui finalment deixa anar algú que penja d’un dotzè pis i només s’aguantava pel ganxo dels seus dos dits.
Tornar a casa després d’això costa. Reprendre un dia festiu sembla una falta de respecte; a vegades paro en algun museu o vaig al cinema, per fer la transició, però avui estic cansat i decideixo tornar directament al pis de la Liv. Han passat tres anys des que hi vaig arribar, havia de ser provisional però ens hi vam trobar bé des del primer dia, en aquella solitud compartida. Ella no m’ha demanat mai que me’n vagi i jo he deixat de buscar. El meu llit és el seu sofà, i una cadira, l’armari on amuntego tres pantalons i tres camises, que és tot el que necessito.
La Liv no hi deu ser. La casa està en silenci. Només se sent un so esmorteït i rítmic que ve de la seva habitació. Podria ser en Warhol saltant pels llençols i jugant amb els coixins, però el so és massa constant fins i tot per a ell. M’acosto a l’habitació de la Liv i veig que la porta està entreoberta.
La Liv està estirada al llit amb una de les seves samarretes de licra fluorescents de màniga llarga i a sobre seu hi ha l’Earland, que també va vestit només de tors en amunt, amb una camisa arrapada i florejada. L’Earland és el millor amic de la Liv, es van conèixer en una manifestació LGTBI i des d’aleshores que són inseparables, encara que quan els veus junts diries que són dos estranys perquè gairebé mai parlen entre ells. Per l’oneig amb què es mouen els seus cossos, tot i que un llençol els tapa les parts íntimes, l’Earland està penetrant la Liv a consciència. Cap dels dos em veu ni em sent, és impossible, perquè la Liv porta un antifaç amb ulls de gat i l’Earland de granota i tots dos van amb auriculars. La Liv sacseja el cap a un ritme ràpid i de tant en tant l’Earland mou les mans com si fossin papallones. S’utilitzen com dos vibradors humans vulnerant conscientment el principi fonamental de l’acte sexual, la connexió amb l’altre. La Liv s’hauria pogut endinsar un cogombre i l’Earland l’hauria pogut ficar a dins d’un púding i l’efecte hauria sigut exactament el mateix, però entre ells dos tot és sempre més complex.
Abans que es treguin els antifaços decideixo sortir de casa perquè no em vegin, em sabria greu que la Liv sabés que ho he vist tot. L’estat de silenci en què vivim permet aquestes entrades i sortides fantasma, i això que el pis és una capsa de llumins.
Quan torno a l’hora de dinar, me’ls trobo asseguts al sofà. L’Earland està jugant a la Game Boy i la Liv, en una posició invertida amb les cames enlaire, llegeix Sylvia Plath en veu alta amb la sintonia metàl·lica del Tetris de fons. Cadascú des d’una punta del sofà. «Toca-la: no s’encongirà com una pupil·la / Ti tiriri tiririn tin tin tin / aquesta raresa oviforme, clara com una llàgrima / Ti tiriri tiririn tin tin tin.»
—Ah, hola, Yngve. Ja ets aquí?
L’Earland només aixeca el cap per saludar-me tímidament.
—Com ha anat la batuda?
—Com sempre, hem estat per Hagaparken.
—I res, no?
—No.
—I vosaltres? —no em puc estar de preguntar.
—Nosaltres? Estàvem provant de fer un fill.
—Jo me’n vaig —diu l’Earland incòmode, deixant que sigui la Liv qui doni les explicacions.
—Ah... Sí?
L’Earland surt per la porta donant-me un copet a l’espatlla i s’acomiada de la Liv fent la forma d’un telèfon amb la mà.
—No sabia que... que et volies quedar embarassada...
—Bé,