Amor i no. Alba Dalmau
un fill de The Human League i Happy Mondays, què pot sortir malament?
—Com?
—Sí, l’hem fet escoltant cadascú la seva cançó preferida. I si cal tornar-ho a intentar ho farem amb grups diferents. El meu segon intent serà amb Primal Scream —diu la Liv tocant-se els cabells blaus rapats a l’u—. Què et sembla?
—Em sembla que ja us ho fareu...
—T’imagines: jo, embarassada?
—Doncs no, la veritat...
—Ja, ni jo.
La Liv s’agafa els mugrons per sobre la samarreta i s’estira uns pits tan menuts com les mamelles d’una cabra jove.
—Fa temps que em ve de gust ser mare i res m’ho impedeix, soc fèrtil, tinc feina i en tinc ganes. Només espero que aquestes sàpiguen fer llet.
—Seràs una bona mare.
—I tu, un bon tiet.
—Et ve de gust fer un xinès?
Li faig un petó al front i truco al xinès de baix que ens portin noodles per a dos i doble ració de pa de gamba.
1992
Barcelona
És 25 de juliol. Barcelona batega amb cor d’esportista. L’aeroport és ple de joves fibrats, amb xandalls que duen banderes cosides al pit, i que somriuen tensos als fotògrafs que els esperen a la porta d’arribades. Caminen àgils però amb molta cautela, i és que ensopegar amb un carretó metàl·lic enmig del camí seria un error fatal. Cada pas i cada gest el fan a consciència. Mesuren les distàncies, la temperatura i el vent per intentar visualitzar el salt de trampolí, la paràbola del disc, la palanca de la javelina o la gambada històrica adaptada al nou medi. I enmig de tots ells, l’Yngve, que camina fent passos erràtics per trobar la Carme entre aquests superhomes i superdones a punt de fer història.
Busca entre la multitud amuntegada a la tanca d’arribades, però no la veu. Deu estar amagada entre homes i dones que vesteixen tots iguals. Elles amb texans dues talles més grans subjectats per cinturons que els arruguen la cintura i camises amb muscleres, i ells amb uns pentinats que semblen rates acabades d’atropellar, el cabell curt al davant i una cua llarga i fina al darrere. Enmig d’aquest exèrcit de clons de Rod Stewart i Jane Fonda, l’Yngve veu un cap menut, emmarcat per una permanent considerable, que crida: «Yngve, aquí, aquí! Fes la volta.»
Quan es troben es fan una abraçada que dura minuts i per uns moments es converteixen en una columna enmig del trànsit de l’aeroport. Des del casament que no s’han tornat a veure. Tots dos fan una passa enrere i agafats de les mans s’observen atentament. Busquen els petits estralls que aquests dos anys han fet en els seus cossos: la cua de l’Yngve és més fina i llarga i els malucs i els pits de la Carme una mica més amples, però les mirades són les mateixes. D’un blau Carib la d’ell i negre pou la d’ella.
Pugen al Peugeot 205 blanc i atrotinat de la Carme i fan camí cap a l’Estadi Olímpic. La Carme té una sorpresa per l’Yngve. Avui és la cerimònia inaugural dels Jocs i ha aconseguit dues entrades per veure l’espectacle. Els últims tres mesos els ha passat cosint el vestuari de l’acte d’obertura, vestits d’onada i flama que són el motiu perquè ara tingui les puntes dels dits destrossades. A la Carme li resulta còmic ser allà amb l’Yngve, precisament ells dos, que l’únic esport que han practicat mai junts són els escacs.
La Carme porta una cistella amb formatge i embotits i una ampolla de most fred en una nevera portàtil. Al principi li sabia greu que l’Yngve no begués, la feia sentir incòmoda, sempre havia pensat que la gent que no beu és perquè amaga alguna cosa, però ara fins i tot això li agrada d’ell. De fet, si avui de sobte es posés a beure, li sembla que es decebria.
Són enmig d’un parc ple de gom a gom però tots dos tenen la sensació d’estar sols. La gent ha estès les seves tovalloles i mengen fent soroll. El terra està ple de boles de paper de plata i gots de plàstic plens de cervesa calenta. L’Yngve està assegut i la Carme estirada, amb el cap recolzat a les cames d’ell. Juguen a descriure els núvols amb presses, perquè en un segon el que era una tortuga s’ha convertit en un cavall i el cavall en una vella i la vella en una barca, i això els fa pensar que davant dels núvols aquest moment és tan etern com una roca. Amb aquest pensament es queden en silenci una bona estona, fent petits glops de most i petites mossegades de manxego i nous.
—Com està la Pruna?
—És una nena molt feliç. Ara està en la fase que donaria la vida per un globus o una pilota, tot allò que serveixi per llençar-ho pels aires és una festa per a ella.
—Tan senzill com això, eh?
—L’altre dia vam trobar una marieta i l’hi vaig posar a la mà, aquí, així, i et juro que gairebé es desmaia de felicitat. No et diré que no hi hagi moments que no em tregui de polleguera, que la posaria en una caixa i la tornaria, però després passen coses com aquesta i em recorda com de fàcil pot ser ser feliç.
—Doncs la Liv està embarassada.
—Què dius, ara? Seràs tiet!
—Això sembla, sí. Si tot va bé, d’aquí a menys de dues setmanes.
—Felicitats, home!
—Em fa il·lusió. I... el pare de la Pruna?
Es fa un silenci gros, la Carme contrau la cara i acaricia l’herba.
—No en sé res. No va tornar, o si ho va fer no em va dir res, però ara ja no hi penso. La tinc a ella, que s’assembla molt a ell, té els cabells rinxolats com ell —mentre ho diu dibuixa tirabuixons a l’aire—, i de tant en tant li poso música cubana i ella la taral·leja com si la reconegués una mica. I tu no l’has vist ballar... en això és igual que ell.
—Això està bé.
A la Carme li tremola una mica la barbeta, però abans que vagi a més recull l’escampall de brossa, s’incorpora i diu enèrgica:
—Vinga, va, som-hi, obren les portes d’aquí cinc minuts.
Les grades de l’estadi són un formiguer. A l’Yngve li agrada fixar la vista en persones minúscules a l’atzar, petites com una ungla, i imaginar-se com deu ser la seva vida. Si estan enamorades, si estan a gust amb la seva feina, si amaguen algun secret… És l’única cosa que li agrada de les masses. Quan tothom ha trobat el seu lloc, una pantalla gegant mostra el compte enrere perquè comenci l’espectacle: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1! La gent comença a agitar els ventalls que han trobat als seus seients formant un gran mosaic papallonesc. De diferents punts de l’estadi comencen a aparèixer criatures blaves, verdes, grogues, vermelles i taronges que es mouen per l’espai formant figures que només s’aprecien des de la distància de les grades o des del sofà de casa. Amb una gran fluïdesa, els actors que saltironegen per la pista s’han col·locat formant un gran HOLA amb els cossos i la Carme, en aquest moment, li xiuxiueja a l’Yngve també un «Hola» a l’orella, que ell li torna amb un somriure.
—Va, i explica’m, què has fet aquests dos anys? A part de buscar desapareguts.
L’Yngve es rasca l’orella perquè no sap per on començar, han passat moltes coses des de l’última vegada. Li recorda a la Carme el que li va explicar un dia sobre els objectes que recol·lectava de les cases dels desapareguts. La Carme fa un esforç per recordar.
—Doncs amb l’ajuda d’un fotògraf vam fer una exposició.
—Ah sí? I de què es tractava? Un moment, un moment, mira, mira, aquests són els culpables d’aquests repelons —diu la Carme ensenyant-li les ferides que té als dits i assenyalant la pista—. Perdona, segueix, que t’he tallat.
L’escenari s’omple d’homes i dones de blau, amb unes faldilles ondulades i platejades que amb moviments rítmics imiten l’oneig