La mort i la primavera. Mercè Rodoreda
La mort i la primavera
1ª edició: març de 1986
1ª edició en aquesta col·lecció: octubre de 2017
4ª reimpressió: juny de 2020
Edició digital: març de 2021
© Institut d’Estudis Catalans, pels textos de Mercè Rodoreda
© hereus de Núria Folch de Sales, per l’edició
© Arnau Pons, pel text del postfaci
© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
El retrat de la primera guarda és una foto de Pilar Aymerich.
El croquis del poble (p. 203-204) es conserva a la Fundació Mercè Rodoreda, que amablement ens ha donat permís per reproduir-lo.
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Producció de l’ebook: booqlab
ISBN: 978-84-7329-261-0
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Mercè Rodoreda
La mort i la primavera
Edició a cura de Núria Folch de Sales
revisada per Arnau Pons
Amb un postfaci
d’Arnau Pons
CLUB EDITOR
BARCELONA
…ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire. RONSARD
El misteri d’aquest pes que porto a dintre,
que no em deixa respirar
M. R. G.
I
Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques... Em vaig ficar a l’aigua molt a poc a poc i sense gosar respirar perquè sempre tenia por quan em ficava en el món de l’aigua, que l’aire, buidat de la nosa que jo era, no s’enrabiés, i, convertit en vent, no bufés tan fort com bufava a l’hivern que gairebé s’enduia les cases, els arbres i la gent. Havia buscat la part més ampla del riu, la que era més lluny del poble i on gairebé no anava mai ningú perquè no volia que em veiessin. L’aigua passava segura d’ella mateixa, d’aquell pes que li venia de les muntanyes, de la neu i de les fonts que fugien de l’ombra per un forat de la roca. I tota l’aigua ajuntada per aquell delit d’ajuntar-se caminava sense parar amb terra a banda i banda.
Així que vaig haver passat els estables i el tancat dels cavalls em vaig adonar que una abella em seguia junt amb la pudor dels fems i l’olor de mel de les glicines que ja florien. L’aigua era freda i la tallava amb els braços i la picava amb els peus i de tant en tant en bevia, aigua blanca d’hivern esquitxada pel sol que sortia més enllà de les Pedres Altes amb el seu delit de volar. Em vaig enfonsar perquè si l’abella em seguia em perdés, i, enganyada, no sapigués què fer. Jo sabia que hi havia abelles velles de set anys tossudes i amb enteniment. A dintre tot era tèrbol: un núvol de vidre, i vaig pensar en les boles de vidre de les eixides entre les enramades de glicina forta, d’aquelles glicines que amb els anys s’enduien amunt les cases del poble.
Les cases del poble eren totes de color de rosa. A la primavera les pintàvem i potser per això la llum era diferent: perquè agafava el rosa de les cases com a vora del riu tot agafava color de fulles i de sol. A l’hivern, tancats, fèiem els pinzells amb cues de cavall, amb mànecs de fusta i filferros, i quan els teníem fets els guardàvem al cobert de la plaça fins que el temps era bo, i aleshores anàvem tots, homes i nois, a buscar la pols vermella per fer la pintura rosa, a la cova de la Maraldina: la muntanya coberta de bruguera amb l’arbre mort a l’acabament i amb el vent per entre els matolls. Baixàvem a la cova amb una corda de nusos lligada a una estaca. L’home que anava al davant duia un fanal. Baixàvem avall del pou humit i negre amb vetes que lluïen si feia sol i que de mica en mica s’apagaven perquè, més endins, en la caiguda de la fosca, la fosca se les anava menjant. I pel pou entràvem a la cova, vermella i molla com la boca d’un malalt. Omplíem els sacs de pols i els ben lligàvem i els qui s’havien quedat a dalt els estiraven i els anaven apilotant els uns damunt dels altres. Quan tornàvem al poble barrejàvem la pols amb aigua i fèiem la pintura rosa que l’hivern esborrava. I a la primavera, amb les glicines florides i l’anar i venir de les abelles, amb les glicines en flor que colgaven les cases, pintàvem i tot d’una la llum era diferent.
Sortíem a mort de nit i sempre feia vent a la muntanya de la Maraldina; ens costava de pujar. Entràvem a la cova del pou i en sortíem carregats amb els sacs com si fóssim formigues i baixàvem la muntanya i des del vessant vèiem els cavalls en el prat. Els cavalls només eren per menjar. Ens els menjàvem cuits damunt d’un foc de llenya, sobretot a les festes d’enterrament. I de la manera que mataven els cavalls els homes de l’escorxador, amb l’home de la sang que els manava, i que només servien per matar cavalls perquè s’havien fet vells i no servien per res més, no els quedava ni una gota de sang a dintre i la carn tenia un gust més fort de no res i d’estella. Quan baixàvem de la Maraldina amb els sacs a coll, el vent, que ens havia empès avall quan pujàvem, ens empenyia cap a dalt. Tant si pujàvem com si baixàvem sempre ens empenyia com si ens posés les mans amples damunt del pit. I els vells explicaven que el vent de la Maraldina, ajupit per entre matolls quan a la muntanya no hi havia ningú, era un vent carregat d’ànimes que voltaven per la muntanya només per fer el vent més fort quan era l’hora d’anar a buscar la pols, per fer-nos la feina pesada i per dir-nos que tot el que fèiem més hauria valgut que no ho haguéssim fet perquè no servia per res. I com que no tenien boca les ànimes ens ho deien amb la veu del vent.
Deixàvem els sacs al mig de la plaça i aviat començava la feina de barrejar la pols amb l’aigua i de pintar-ho tot de color de rosa, que era el color de totes les cases menys d’una: la del senyor que vivia a dalt de tot de la muntanya partida que era una muntanya petita i queia en espadat damunt del poble i l’amenaçava i el protegia. I l’espadat, amb la casa del senyor a dalt de tot, estava cobert d’heura que a la tardor s’encenia per morir.
II
Vaig treure el cap fora de l’aigua i la llum s’havia fet més forta. Nedava a poc a poc per fer trigar el moment de sortir. L’aigua m’abraçava, m’hauria pres si jo hagués volgut i, empès i xuclat, hauria anat a parar allà on no se sap què són les coses... Dintre de l’aigua hi havia herbes; el corrent les decantava i es deixaven gronxar per aquella aigua que duia la força del cel, de la terra, i de la neu. Vaig sortir. L’aigua em regalava cos avall, em feia lluent. L’abella m’havia perdut després de tanta estona d’haver-me seguit. Em vaig asseure damunt de l’herba a tocar de la pedra del boig; abans dreta ara ajaguda, amb un sot que havia fet un home picant-la amb el cap, servia de banyera, després d’una pluja, a l’ocell de la cresta negra. L’ombra del bosc, al meu davant, era negra i tremolava. D’aquella herba en deien rosa de gos... Les aranyes feien teranyina de fulla a fulla i tot de bestioles petites, mortes i seques, havien quedat enganxades als fils que quan estava ennuvolat eren grisos. Vaig arrencar una mata d’herba. Tenia les arrels blanques i en penjaven motes de terra. Una, a la punta d’una arrel arrissada,