La mort i la primavera. Mercè Rodoreda
ferrer em deia, veus? les medalles amb el nom. Veus? les argolles. No diguis que t’ho he dit. Quan vas néixer de seguida et vaig fer l’argolla i la medalla i la vam anar a clavar al teu arbre amb el teu pare... i em parlava del bosc dels morts i em deia que no hi havia d’anar mai, fins que no fos un home.
Així que em va veure al peu de l’entrada va parar de picar. Tenia els cabells esbullats i les celles espesses, les mans molt grosses amb els dits curts i les ungles arranades eren negres. M’hi vaig acostar. Una gota de suor li lliscava galta avall. Li vaig explicar el que havia vist. No va dir res i va ficar el cap a la galleda on refredava el ferro, es va posar una mena de camisa i sense acabar de cordar-se-la va sortir corrent. Em vaig quedar al portal amb les dents que em petaven. El ferrer corria, entrava a les cases i en tornava a sortir. Unes quantes dones esverades cridaven les criatures i la dona del ferrer va sortir de dintre i em va donar una empenta i se’n va anar amb les dones i aviat pel tros de carrer que jo veia corrien homes com si els empaitessin. Un vell de l’escorxador, blanc de cara com tots els vells de l’escorxador, amb els braços pengim-penjam em va passar a frec i em va preguntar què passava, però abans que tingués temps de contestar un home li va dir que tots anaven a la plaça. Jo només mirava la paret que tenia al davant, a l’altra banda del carrer. Era una paret feta amb pedres molt grosses les unes encaixades amb les altres, amb molsa a les juntures... era molt vella i les pedres tenien colors grisos i grocs com desfets pel temps, al capdamunt hi naixien herbes amb els brins llargs i quan n’hi havia massa el ferrer les arrencava enfilat a dalt d’un caixó... aquell dia a la paret hi vaig veure una figura mal feta. Les cames en una pedra groga, com si fossin cames que nedessin, i el cos amunt i encarcarat en una llenca grisa. La figura tenia els braços estirats enlaire i era el que es veia més esborrat. No tenia cara. Al cap d’una estona es va sentir pujar gent, jo buscava la cara a la figura. Va passar una colla d’homes amb el ferrer al davant i el vell de l’escorxador que m’havia preguntat què passava anava al seu costat enraonant sense parar. Darrera dels vells seguien els homes joves. Un de molt alt i prim cridava a veure si ja havien avisat l’home del ciment, que no es veia per enlloc, que si de cas ell aniria a avisar-lo i l’ajudaria a portar la gaveta i la paleta... I duien torxes. I passaven les dones i la dona del ferrer amb la taca morada a la galta, entre dues dones més velles que no pas ella, caminava i semblava que no mirés. Passaven de costat davant de la paret. I les dones embarassades anaven al darrera de tots amb el cap enlaire i agafades de les mans.
Quan van haver passat vaig entrar a la casa de més a la vora. La porta estava oberta. Per les eixides queien flors de glicina. Les abelles ja no botzinaven. A la cuina em vaig acostar a l’estrella de l’armari i vaig veure uns ulls que em miraven tristos com els d’una bestiola. Vaig sortir al carrer. El poble semblava mort com els diumenges a la tarda quan anaven a mirar el pres. Només se sentia el riu. Vaig anar cap al camí per on havien anat tots. Hi anaven pel camí dret, pel camí de les flors de palla que es bufen i volen, pel camí de les sargantanes que es refan la cua. Pel camí després de la baixada, ple de pols a l’estiu i de fang a l’hivern. Quan vaig arribar al Pont de Fusta em vaig aturar a mirar l’aigua plena d’una mena de cel que no acabava de ser un cel de nit. Mirava tan embadocat que no em vaig adonar de la lluna fins que un núvol la va tapar.
Passat el Pont de Fusta el camí baixava. De petit aquell camí se m’enduia tot sencer més buit que un precipici perquè el precipici fa por i atura i la baixada calla i se t’enduu. En una baixada es van trobar l’home i l’ombra i ja no es van separar mai més. I van fer el poble. I l’home amb l’ombra a la vora, va plantar la primera glicina... Però no era ben bé així... Feia molt de temps el vell més vell del poble, quan era jove, havia explicat que, ell, havia vist el naixement de tot. El poble havia nascut d’un gran malestar de la terra. I la muntanya s’havia partit i havia caigut damunt del riu, estesa. I l’aigua del riu s’havia escampat pels camps, però el riu volia córrer amb tota la seva aigua junta i a poc a poc havia anat buidant la muntanya que havia caigut, per sota. I no havia parat fins que no havia pogut fer passar la seva aigua tota plegada i alegre, a vegades enfurida, perquè topava amb les roques que li feien de sostre. I diu que no al fons d’una baixada, sinó damunt de la terra i de les pedres estimbades, una nit la lluna hi va deixar dues ombres que van ajuntar-se per la boca. I va ploure sang. I així havia començat tot.
Es va aixecar una gran tempesta i els trons, els llamps i la pluja van durar tota la nit.
VII
Passat el Pont de Fusta i la baixada, em vaig posar a córrer fins que vaig arribar al peu del bosc. A l’entrada em vaig aturar panteixant. No se sentia res, com si el bosc se’ls hagués empassat. Vaig anar seguint la ratlla dels arbres fins que vaig arribar a l’estesa dels planters i vaig entrar al bosc pel mateix lloc per on havia entrat la primera vegada. Tots estaven drets al voltant de l’arbre amb la creu que bullia i que feia bordó. A la llum de les torxes el verd de les fulles més baixes tenia un verd estrany i les papallones devien estar adormides per les branques altes perquè no se’n veien.
El ferrer es va separar de la colla i es va acostar a l’arbre, la meva marastra devia haver anat a buscar la destral perquè la hi va donar. Amb els braços curts i enlaire va clavar el primer cop de destral a la ratlla de la creu que anava de dalt a baix. Ningú no respirava. Una dona amb els braços estesos es va posar a xisclar com una bèstia: se la van endur cap al riu i tot d’una va callar. Al meu costat hi havia un home; tant ell com jo estàvem on la llum de les torxes arribava poc. No el coneixia, em semblava que no l’havia vist mai; se’m va girar de cara i en girar-se li vaig veure els ulls: grossos i lluents. Algú que duia una torxa s’havia bellugat i per això vaig veure els ulls de l’home que estava tan vora meu, perquè el qui s’havia bellugat, més lluny, li havia fet anar llum als ulls i aquell home es va posar una mà davant de la boca, per enviar-me la veu de costat sense que ningú el sentís i em va dir que li agradava veure morir. Quan es va tornar a girar a veure què passava, jo em vaig enretirar més endins de l’ombra. Així que el ferrer anava a donar el segon cop de destral el vell que havia anat amb ell li va agafar el braç i li va dir que no havia d’obrir l’arbre a cops de destral, que ja havia estat obert, que a cops de destral podria matar qui hi havia a dintre si encara era viu. Aleshores el ferrer va fer dur una branca grossa i com va poder i ajudat, la va ficar a l’arbre pel mig de la creu, i, arrencant del forat que feia la branca, va anar tallant i obrint amb molt de compte. Quatre homes van agafar l’escorça per cada punta i la van estirar amb fúria. El ferrer es va girar, tenia la cara esbarrellada i va dir que l’arbre feia força perquè no li prenguessin el seu mort... Amb un forat quadrat per boca, i amb els ulls de vidre, el meu pare semblava que mirés. Tenia les puntes dels dits encastades als costats de la soca i no sé si ho vaig veure... els cabells li fugien amunt enduts per la sang de l’arbre que no tenia color. La branca que havien clavat endintre per poder obrir la ratlla més bé l’apuntalava endarrera clavada al ventre.
Es van posar a cridar. Cridaven contra el meu pare que respirava curt, que es veia que no podia més, que encara era viu però que només era viu per la seva mort. El van treure de l’arbre i el van estirar a terra i van començar a clavar-li cops i més cops que a l’últim ni ressonaven. No el mateu, cridava l’home del ciment amb la gaveta plena de ciment de color de rosa als peus, no el mateu abans d’omplir-lo... I li van obrir la boca a barra badada i l’home del ciment el va començar a omplir; primer amb ciment clar perquè llisqués ben endintre; després amb ciment espès. I quan el van tenir encimentat el van aixecar dret i el van tornar a ficar a l’arbre. Van ajuntar la creu. I se’n van anar a preparar la festa.
Em vaig quedar sol. Sense les torxes a penes es veia l’arbre: m’hi vaig acostar i vaig posar l’orella a l’escorça. Semblava que fos buit. I vaig mirar enlaire perquè tenia ganes de veure una mica de llum d’estrella. I mentre mirava enlaire se m’anava trencant un lligam amb la vida i em sentia separat de tot. Vaig buscar el meu arbre, com si la nit amb una mà m’apartés de l’arbre del meu pare i em portés cap al meu. Em vaig agenollar i anava d’una soca a l’altra a genollons i amb els dits resseguia els noms dels vius i els noms dels morts. Sentia olor de fulla consumida i d’herba aixafada. De vegades, quan agafava una placa, l’argolla grinyolava i aquell grinyol semblava que esquincés alguna cosa molt amagada, aquella cosa que estirava amunt els brins de l’herba i les fulles