La mort i la primavera. Mercè Rodoreda
em va mirar fit a fit, i, sense dir res, la va deixar a terra i li va donar una empenta per fer-la córrer mentre la cua s’acabava de morir.
No se sabia gaire cosa del seu pare. La seva mare s’havia penjat. Els vells de l’escorxador l’havien recollida però quan va ser una mica grandeta sempre seguia el meu pare, com si fos la seva ombra. Fins que el meu pare la va portar a casa. S’adormia damunt de la taula. El meu pare l’agafava d’un braçat i se l’enduia al llit. Algunes nits hi pensava molt i baixava a escoltar com dormien. Baixava l’escala ben arrambat a la paret perquè hi havia un graó que cruixia. Dret davant de la porta d’ells pensava que no dormia amb el meu pare, pensava que dormia sola i tenia por que s’escanyés, que l’escanyés una abella que tenia a dintre de la boca entre galta i geniva i que potser volava pels dintres esperant que estigués adormida per fugir cap a l’eixida amb la mica d’alè del respirar. Es delia pel greix de cavall. Per despenjar les boles de greix que li regalaven s’enfilava a la taula. Les buidava de mica en mica i quan el meu pare n’anava a buscar una gairebé sempre la trobava mig buida. Si la renyava se n’anava al seu racó i reia d’aquella manera estranya... però ells dos anaven junts i jo anava separat.
No podia nedar. Tots els nois del poble nedaven. Ella no. Per culpa del braç. S’asseia a la vora del riu i mirava l’aigua i de vegades hi ficava els peus i feia saltar esquitxos que li mullaven la cara i el vestit. Quan estava ben molla es fregava la cara amb les dues mans alhora i tornava a picar amb més fúria. Un dia es va voler ficar tota sencera a l’aigua, prop de les canyes, amb aigua prima. Era una tarda amb l’aire ple de colors i a l’altra banda del riu tot tremolava una mica. De seguida va voler anar més endins però l’aigua ja li arribava a la cintura i va caure. I no sé com, amb el braç petit, se’m va agafar al turmell. La vaig alçar i tenia els llavis blancs. Vam sortir del riu i amb el vestit regalant aigua se’n va anar cap a casa. Jo em vaig quedar a mirar-la fins que va ser un punt negre davant de les cases.
Em vaig tornar a ficar al riu i era com si l’aigua que em voltava les cames fos encara l’aigua on havia estat amb ella; al damunt d’aquella aigua blava i morada i sota de les branques passaven els endolats que buscaven mosquits i herba molla. Se’m va fer de nit i semblava que no sapigués trobar el camí del poble: de les Pedres Baixes a l’escorxador i de l’escorxador al Pont de Fusta amb el riu a sota que ja baixava estrelles i trossos de lluna.
III
La flor blanca era igual que la flor vermella: només eren diferents pel color. Tenien cinc fulles petites i cinc fulles més grosses sota de les petites: del cor els naixia un manyoc de fils grocs acabats amb un plateret. Eren flors de tot l’any. Quan una es pansia de seguida en sortia una de nova de dintre de la que havia mort: la morta estirava la viva, estiu i hivern, sense parar. De flors d’aquella mena en tot el poble només hi havia les de la meva marastra. No sabíem d’on les havia tretes. El dia que va entrar a casa va posar els dos testos damunt de la taula. El meu pare li duia el farcell de la roba, i el farcell i els dos testos era tot el que tenia.
La primera nit que vam estar sols em vaig asseure a terra al costat de la seva porta; estava sola allà dintre i em semblava que la sentia dormir. Vaig pensar que potser estava destapada, com jo de vegades, que la roba em relliscava del llit sense adonar-me’n i no tenia esma de llevar-me per posar-la bé altra vegada. I tot pensant això em vaig adormir. Em va despertar sentir que em miraven. Tenia dos ulls davant de la meva cara, dos ullets de conill, de llebreta, petits i rodons, com si fos l’ombra que brillés. Quan es va adonar que la mirava es va apartar i se’n va anar cap al seu racó. El racó on anava sempre els dies que el meu pare la renyava.
I s’hi hauria quedat si no li hagués dit que segués a taula amb mi. Va venir i es va asseure i li vaig dir que anava molt escabellada i va riure i quan va riure semblava tan petita... Aleshores la vaig pentinar. Li vaig fer quatre trenes: dues al davant i dues al darrera, com els quatre punts del món. I li vaig lligar un cordill a la cintura i el vestit de seguida se li va escurçar i no ensopegava tant amb l’acabament. Quan va estar ben endreçada vam sortir a l’eixida i vam collir flors de glicina per fer collarets; després ens vam estirar plans a terra per mirar les arrels que sortien de dintre i aixecaven la casa. Vam descalçar la més grossa i com més endintre de la terra més blanca, blanca com un cuc que hi tenia arrapat.
Jo m’hauria passat tot el dia amb ella però a mig dematí em va dir que me n’anés que tenia feina i mentre m’ho deia s’anava desfent les trenes i s’anava espolsant els cabells que li van tornar a caure més avall del cordill que li havia lligat a la cintura. Me’n vaig anar i quan vaig ser un tros lluny em vaig girar: tenia la finestra oberta i havia posat el test amb la flor blanca a l’ampit i el regava. La cortina va voleiar. Quan era petit la meva mare la despenjava per rentar-la, jo l’olorava d’amagat i feia pudor de pols; quan l’havia rentada feia olor de sabó.
Aquella tarda vaig saber que el meu pare no era el meu pare. Jo estrenyia fort amb els dits la boleta de resina que duia a la butxaca mentre el ferrer em deia que el meu pare era ell, i que s’hauria de cuidar de mi. Em va dir que només calia mirar-me la cara, sobretot de la boca enlaire. I deia que el meu pare era ell i que per això sempre m’havia agradat anar a fer-li companyia, com a la meva mare, que no podia passar sense aturar-se a mirar les espurnes i escoltar els xiscles del ferro a dintre de l’aigua. Em va ensenyar un racó de la fornal, on hi havia ferros vells i cadenes rovellades i em va dir que m’havien fet allí. Li vaig mirar les cames tortes i quan se’n va adonar em va dir que hi havia una mica de tothom... i va riure i tenia les dents plenes de saliva.
Perquè la meva mare quan jo era petit era com les abelles: d’una banda a l’altra... a la cuina, als prats, al riu... amb una trena negra com la nit i les dents de color d’ametlla amarga. I quan alçava els braços i estenia la roba al bat del sol semblava que s’alcés la llum del dematí. Esguerrava la nit als nuvis, perquè totes les dones de la seva banda ho havien fet. Com ombres que tinguessin veu. La veu li venia de totes aquelles ombres que cridaven i cridaven amb la boca d’ella, sense parar en tota la nit, sota la finestra dels nuvis. I, després, la meva mare es va tornar lletja. Tenia els ulls tristos i la trena ja no li brillava. Ni les galtes. Ni el braç rodó. I el colze ja no era bonic ni semblava de mel.
IV
Aquell estiu es va assecar la Font de la Jonquilla; els vells de l’escorxador en parlaven a la plaça i deien que no havia passat mai. El riu arrossegava només la meitat de la seva aigua. Més enllà del colze, passat el cementiri dels arbres, es veia, a trossos, la sorra del fons. L’aigua baixava de color de terra. Els cavalls s’hi ficaven, i, molts, s’hi passaven el dia rebolcant-se. La gent tenia por que el poble s’enfonsés; deien que era pitjor aquella sequedat que l’empenta de l’aigua a la fosa de les neus quan es ficava sota del poble desesperada. Tot semblava cremat: l’herba, l’heura i les glicines. Les eixides eren plenes d’abelles mortes. Hi havia serps pels racons; venien de les Pedres Baixes, amb l’esquena grisa i el sota blanc i s’entaforaven on podien. Se’n va adonar una dona que criava perquè una matinada se’n va trobar una d’enganxada a cada pit. Les mataven a cops de canya i a cops de pedra. Les Muntanyes Morades semblaven a tocar i això que eren molt lluny, grises a l’hivern i blaves a la primavera perquè canviaven de color i no se sabia de quin color eren; tan diferents de la Maraldina d’un verd fosc tot l’any que a la florida de les brugueres es clapava d’un morat tirant a rosa. Tota la terra plana, des del riu fins a les Pedres Baixes, es clivellava i les clivelles s’eixamplaven a poc a poc i feien un dibuix com el de les ales de les papallones, sense color. I la nit ofegava: l’ombra calenta se’t posava damunt del pit i semblava que volgués esclafar-te’l. I jo havia vist caure estrelles més enllà de la Maraldina i més enllà del bosc dels morts.
Una nit, potser la més clara de totes, amb el cel tibant i la lluna baixa, vaig sentir obrir la porta del carrer. Des de la finestra vaig veure la meva marastra que se n’anava carrer enllà. Vaig baixar i vaig començar a seguir-la d’un tros lluny. Les portes estaven tancades, hi havia alguna finestra oberta i sota dels peus els palets de l’empedrat eren calents. Ficat endins en una finestra em va semblar que algú em mirava. Em va fer més angúnia que l’angúnia que em feien els adormits. No es movia ni una fulla i quan vaig sortir