La mort i la primavera. Mercè Rodoreda
sentir que em miraven. Estava agenollada al meu davant amb la destral a la mà. Se’n va anar a poc a poc cap a un arbre i de tant en tant girava el cap per veure si la seguia. I vaig seguir-la i es va aturar davant de l’arbre i em va dir que l’obrís i em va acostar la destral... Un raig de sol entre fulles li queia damunt dels cabells i els hi feia de colors; i a dintre d’aquell blanc dels ulls hi havia miques d’esquitx lluent com d’aigua. Obre. M’acostava la destral i jo no l’agafava. Només la mirava a ella i la veia, tan a la vora que la tenia, una mica enrera i lluny: a l’eixida fent bombolles de sabó, enfilant flors de glicina amb fil i agulla, asseguda damunt de la taula amb una canya a la mà... al mig de la finestra amb la cortina verda... Obre. I jo no deia res i no em movia. I tot d’una va deixar caure la destral i em va començar a voltar com esperitada, obre, obre, obre... i tornava a donar-me la destral. I jo no vaig agafar-la. Se’n va anar a jugar amb les argolles. I jo em vaig quedar davant d’aquell arbre, mirant la destral a terra.
I jo no m’havia mogut. Descalça i petita, amb els peus negres, va tornar per l’herba ajaguda dels camins estrets que havíem ajagut nosaltres de tant passar-hi. Venia i duia un os rodó a la mà i tot venint el tirava enlaire i el tomava... I vam jugar a tenir por. Ja vénen, deia. I corríem d’una banda a l’altra amb el cor ple de sang espantada perquè no sabíem qui venia ni d’on venia, ni si eren molts els qui venien o només un de sol i que només venia en la por que ens havia fet la nostra veu. Ja vénen... ja vénen... Les soques dels arbres ens tapaven. Estàvem quiets una estona i tot d’una trèiem el cap per un costat de la soca i ens tornàvem a amagar de pressa com si cadascun de nosaltres fos, per a l’altre, aquell que venia i que no sabíem qui era i que no acabava d’arribar mai. I sortíem de darrera de la soca i escoltàvem i no se sentia res: només el respir de la llum i de la terra i de l’aire que vivia alt.
Va tornar a agafar la destral i va tornar a donar-me-la. L’agafava pel tall i me la donava pel mànec. Obre... I em mirava a dins dels ulls sense parar i vaig agafar la destral i vaig començar a obrir, de dalt a baix i de banda a banda, l’arbre del meu pare. Era tou. Els arbres que costaven tant d’obrir quan tenien el mort a dintre semblaven de goma. I quan vaig tenir la creu oberta em va dir, estira... i vaig estirar amb tota la meva força i ella va ajudar-me. I tot va seguir endavant, escorça i carn podrida. I una mena d’aigua barrejada: la rosada negra del cos. A l’alçada dels ulls hi teníem el cor desfet mig lligat al pit per quatre venes i més amunt la boca plena de ciment de color de rosa; i una bola de ciment de dins de tot, tenia una clapa molla de ciment de color de rosa més fort. Els genolls pelats, amb l’os torçat, es doblegaven. I la cara allà dalt, fruita madura, amb l’os pelat del front, semblava que rigués. Però els ulls no hi eren: el suc de l’arbre els havia cremats... Vaig arrencar a córrer. La vaig sentir que es quedava parada i tot d’una la vaig sentir riure... Vaig passar el riu i no vaig aturar-me fins que vaig arribar a casa... I quan hi vaig entrar ella ja estava enfilada damunt de la taula i amb un dit anava buidant bola de greix.
Vaig somiar que el meu pare em cremava amb l’alè.
VIII
Va morir una dona que havia tingut una criatura i quan la van anar a enterrar es van trobar amb el bosc desfet. Feia una tarda dolenta. No es movia ni una fulla. I el cel era de color de sofre. El malestar que havia començat a la cova, va tornar: entre els uns i els altres. Entre els joves i els vells. Ja feia temps que els joves de la banda dels rentadors deien que s’havia de deixar morir la gent de la seva mort. I els vells de l’escorxador deien que tot havia de ser com abans. I els homes d’entre dues edats feien cas dels vells, fora d’uns quants que ningú no escoltava. Un vell va dir que el que no s’havia d’haver fet era aquella tristesa de barrejar ossos amb ossos i omplir el pou dels ulls amb herba molla. El ferrer no els escoltava i va clavar el primer cop de destral a l’arbre que s’havia d’obrir i la destral li va saltar del mànec; els va dir que en comptes de barallar-se, que anessin a buscar un tascó nou més gros i que no fos rovellat. Un vell anava remugant, deixeu-los tranquils... perquè facin mal... un noi jove va dir que el que havien de fer era viure tranquils, ells, els vius, i no pensar més en les ànimes. Que les heu vistes? I una dona es va tapar les orelles i tenia la cara blanca com la neu. Va tornar l’home que havia anat a buscar el tascó i el ferrer el va enfonsar a cops de pedra i va tornar a fer la destral forta. Van dir que abans de pintar el poble havien de treballar al bosc. Molts dies seguits hi van anar per provar de tornar cada argolla al seu arbre, cada cap de mort amb els ossos del cos... I les dones, amb agulles gruixudes i pèl de cua de cavall, van cosir les creus perquè els arbres ja no tenien resina per tancar-se.
Amb la meva marastra vam estar molts dies sense dir-nos res. Si els ulls d’ella i els meus es trobaven, giràvem el cap de pressa, com si una mà que no era enlloc ens estirés pels cabells i ens el fes girar. Jo veia l’arbre, de nit i de dia: l’escorça grisa i verda amb estries blanques, sentia l’olor, aquella olor... venia de dintre, del cor de la soca i de la carn barrejada amb la fusta viva. I sentia una veu que deia que allò no s’havia d’haver fet. I la cara blanca d’aquella dona i els ulls del meu pare buidats... que havien vist com els meus... Però aviat ella va venir a l’eixida amb les capses de plomes blanques i negres a demanar-me que la fes jugar... Va pujar a dalt de la taula i deixava anar les plomes i jo les agafava i les anava apilant cada color amb el seu color.
Ens vam començar a divertir caçant abelles. I aixafant-les. Ella agafava mel i en posava a terra: una gota. I venien les abelles a xuclar-la i les aixafàvem. De vegades, en comptes d’aixafar-les, els posava al damunt un pot trabucat i les tenia a la presó fins que morien. I de nit, la primera nit, sentia volar les que no havien quedat enganxades i topar amb les parets de llauna. Vam descobrir que, quan feia vent, les abelles agafaven una pedreta amb les potes i volaven així, amb aquest pes, perquè al vent li costés una mica de fer-les anar de qualsevol manera. I quan parava el vent deixaven anar la pedreta de seguida i ho vam descobrir perquè un dia a la meva marastra li va caure una pedreta al front d’una abella que passava volant. Les més velles anaven a buscar la llàgrima de la jonquilla a la font i moltes, de tan carregades, morien pel camí de tornada. I les més joves, amb la trompa, recollien els petits, que havien deixat damunt d’una fulla mentre treballaven, i els duien a dormir. Les abelles no sabien què passava i anaven a enterrar les mortes al voltant del rellotge de sol. De tan tristes, aquell any, en comptes de xuclar les glicines, anaven pels camps i xuclaven les flors amargues. I no tenien ni esma de ficar-se pels plecs de la roba i pel teixit dels cabells.
L’aigua de la Font de la Jonquilla s’havia de colar. Hi havia cucs petits que es vinclaven i revinclaven de pressa. I si es ficaven a dins d’una persona per poder-ne sortir foradaven els ossos i les venes i la pell. Així que sortien quedaven morts perquè no podien viure sense aigua.
IX
Quan van haver acabat la feina al bosc, va venir l’hora de pintar el poble. I no hi havia pinzells. Amb la meva marastra ens havíem amagat darrera de la casa del ferrer i des d’allí sentíem els crits. Van haver de fer pinzells a cuitacorrents i en van fer pocs i se’ls deixaven els uns als altres. El poble no va poder ser pintat tot alhora i en poc temps i quan van acabar de pintar-lo, els penjolls de les glicines ja s’havien acabat d’obrir. El dia de la festa tothom estava encaboriat: amb les ànimes, amb la pols, amb el bosc capgirat, amb les abelles que anaven perdudes pels camps perquè es devien haver dit les unes a les altres que en morien sense parar.
Les dones havien guarnit els carrers. D’una casa a l’altra, d’una banda de carrer a l’altra, havien entrelligat cordills i per fer bonic hi penjaven trossos de roba vella de colors. El ferrer va anar a dur mel al presoner i quan va tornar va dir que aviat renillaria perquè la boca ja se li començava a fer com de cavall. A mitja tarda les embarassades van començar a ballar al mig de la plaça. Algú, des d’una eixida, tirava pedres contra la paret de roca per fer caure la canya que s’havia quedat enganxada a l’heura i que ni el vent ni les pluges no havien pogut desenganxar. Es veien volar les pedres i es veia la canya. I tot d’una la canya va tremolar i va caure i un moment encara va semblar que es tornava a quedar enganxada més avall. I no. Qui havia fet caure la canya va venir a la plaça i va fer la canya a miques i en donava a qui en volia. Era jove i cremat de sol. Les embarassades van parar de ballar i es van acostar al qui donava