La mort i la primavera. Mercè Rodoreda
fugit. El senyor els calmava, els deia que no s’amoïnessin, que no era ben mort, que encara tenia l’ànima a dintre de la boca. El senyor parlava a poc a poc i baix i mentre parlava mirava sense tancar els ulls. Alguns se’l van creure perquè tenien ganes de creure-se’l, i d’altres, no. Un va dir que el millor de tot seria arrencar l’heura i així no l’haurien de picar mai més. Uns quants van dir que si arrencaven l’heura el poble estaria perdut perquè l’heura feia fresca a l’estiu, que es menjava els raigs més forts del sol i que la roca pelada no se’ls podria menjar i que encara els rebotria contra el poble i que, de tanta calor, tot semblaria la fornal del ferrer. El senyor els anava dient que no s’amoïnessin, i, abans de ficar-se al cotxe, on ja tenia l’home mort plegat en el seient, em va mirar una bona estona. El cotxer va tancar la portella amb un cop molt sec, el cotxe se’n va anar gronxat damunt de les pedres rodones tot ell a punt d’esbadellar-se. I les dones embarassades, quan el senyor havia baixat del cotxe, s’havien tret les benes dels ulls per poder mirar-lo, i els seus homes, quan se’n van adonar, els van girar la cara a bufetades: del dret i del revés, del revés i del dret. Venta que venta.
Molt de temps van parlar de l’home que havia caigut. Aplomat, deien. I la canya li havia fugit de la mà i havia caigut sola i més a poc a poc i s’havia quedat enganxada en l’heura. En van parlar fins que va venir la primera tempesta. Els cavalls renillaven i espolsaven el cap, amb els ulls encantats com si els tinguessin enganxats en una fusta. El riu baixava cobert de fulles de la muntanya morada i de branques mortes. Amb la meva marastra l’anàvem a mirar. I va venir la neu de pols d’estrella i l’aigua del riu es gelava a les vores. Trepitjàvem neu; i quan era glaçada grinyolava. Fèiem muntanyes de neu. Una vegada vam fer una soca molt gruixuda i la vam foradar i pels forats que la travessaven ens miràvem com si no ens coneguéssim i rèiem i el riure passava pels forats i se’ns ficava en el cargol de les orelles i allí dins encara reia una estona fins que se n’anava a morir a dins de tot del cap. I va ser en un temps de neu que vam tornar al bosc dels morts.
Ens vam quedar aturats així que hi vam entrar perquè no l’havíem vist mai nevat. Havíem entrat per on entraven quan anaven a enterrar i estàvem drets i agafats de les mans al peu de la destral i de la forca. Els arbres eren blancs de dalt a baix. Tota la soca era una crosta de neu i de gel que un raig de sol mig mort feia de colors. I de les branques més altes penjaven branquetes de vidres, estrelles i fils de vidre, perquè la neu s’havia fet de vidre i brillava verda i blava i d’un color de rosa que feia morir els ulls de tant com els omplia. I no ens en vam anar fins que ens va semblar que érem arbres, perquè a les plantes dels peus hi sentíem créixer i néixer arrels de fred de gebre que ens anaven lligant on érem. Ens va costar de desclavar els peus i els teníem com morts. Abans de passar el pont vam mirar enrera i tot el bosc era un bosc de quietud. De tant en tant queia neu d’una branca com si la branca hagués respirat.
VII
La casa del senyor, tota grisa i amb taques d’humitat, tenia dos pams de neu a la teulada. La neu queia espessa i seguida. A entrada de fosc la treien a cops de pala i l’apilaven al mig dels carrers. Les nits de vent els batents de les finestres s’obrien i es tancaven a cops. El vent xisclava i gemegava i ho feia viure tot. Potser aquell hivern el riu s’enduria el poble... però l’hivern s’anava acabant i l’aigua del riu ja era neu desfeta.
I va venir el temps d’anar a buscar la pols vermella. El vent de la Maraldina no és com l’altre vent. No era un vent que anava i venia, era un vent de sempre, un vent cansat i enrabiat d’haver de córrer sense parar amunt i avall de les mates de bruguera. Mentre pujaven el vent arrencava matolls i els deixava una estona enlaire i semblaven taques de la llum. Així que els primers homes van baixar a la cova ja van començar els crits. No hi havia pols, gairebé. I un home va dir que no servia de res cridar. Que només servia per donar alegria a les ànimes. I l’home que tenia al costat li va dir que les ànimes no hi tenien cap culpa, si és que hi havia ànimes, que el que passava era que la pols, aquell any, per la gran calor que havia fet a l’estiu, no havia caigut sola de les parets de la cova. I l’home que havia dit que no servia de res cridar els va dir que callessin, que no sabien el que deien, que les ànimes de tots els enterrats sense nom reien de veure que ells cridaven i que ell les sentia riure.
L’endemà van tornar a la cova amb aixades i pales i feien caure la pols de les parets i del sostre. A dintre de la cova no es podia respirar. Tots sortíem vermells de dintre del pou: com la ràbia. Però el poble s’havia de pintar. Vist de lluny i despintat, era un tou de cases a punt de caure, pobres i brutes, presoneres de les glicines encara seques. I al tercer dia d’anar a la cova, quan vaig entrar al menjador de casa vaig trobar la meva marastra asseguda damunt de la taula amb el cap tot tirat enrera. Voltada de pinzells es passava un pinzell pel coll, a poc a poc, com si pintés una paret sense pintura. Així que em va veure va parar i va dir, anem a llençar-los al riu, ara que és fosc. I vam embolicar els pinzells amb una saca i els vam anar a llençar. Els tiràvem tan lluny com podíem i vam haver de marxar corrent perquè ens havíem entretingut mirant l’aigua negra i ja començaven a sortir els homes sense cara que a ella li feien tanta por. I l’endemà vam anar a buscar més pinzells. Els guardaven en un cobert de la plaça i no vam parar fins que no n’hi va quedar ni un. I l’últim dia i perquè era d’hora vam anar a seure al rellotge de sol i des d’allí sentíem el vent i ella va dir que no era el vent el que sentíem, sinó la pena dels morts.
Quan les glicines treien els primers brots i l’herba brotava fresca, vam anar al bosc per la banda del riu. Per passar ella se’m va agafar a la cintura i la duia així, darrera meu, com una fulla de lliri arrossegant. Teníem set i bevíem aigua a glops i tota l’aigua del riu se’ns volia ficar a dintre. Vam deixar enrera les roses de gos i els planters. Ens vam asseure al peu de l’arbre del ferrer. I tot d’una em vaig alçar i amb l’ungla vaig marcar una creu a la soca. Ens vam mirar i vam riure. I ella va agafar la placa i la va tenir una bona estona a dintre de la mà i després va escopir-hi per fer-la més negra. I jo vaig treure l’argolla i la vaig posar a un altre arbre. I ella reia i estrenyia les dents, tan petites, les unes contra les altres. Ens vam aixecar i vam començar a mirar els arbres; n’hi havia de molt vells, amb la soca plena de grops. Vam arrencar a córrer. Corríem pel bosc com fulles empaitades i ens vam perdre; la vaig cridar amb un xiulet que em vaig empescar i que ella de seguida va aprendre. I un d’aquells xiulets va fer sortir una serp lluent i negra de sota d’una pedra i li vaig tirar la pedra d’on havia sortit al damunt i la vaig matar.
Tot caminava cap a l’estiu, cap als verds que s’enfonsaven bosc endins. I canviàvem les argolles dels arbres. Hi havia esteses d’arbres sense argolla i arbres amb tres i quatre argolles. Vam saltar la tanca d’esbarzers i vam mirar les plaques amb l’ocell i l’abella. Aquells arbres eren els més vells de tots i la soca se’ls esberlava. Quan vam treure l’argolla del més alt, que tenia moltes branques mortes, va caure a terra tot de pols de molsa rovellada i es va fer un forat llarg i per aquell forat va mig sortir un os. El vaig estirar i en van caure d’altres i ella els va anar escampant. I a tots els arbres voltats amb la tanca d’esbarzers, quan els treia l’argolla es foradaven i es buidaven d’ossos grocs. I vaig fer els forats més amples i vaig anar traient els caps, que era l’os que no podia sortir sol. I en fèiem una pila: els uns damunt dels altres i el buit dels ulls, perquè no ens mirés, l’omplíem d’herbes. Els ossets dels peus i els ossets de les mans ens servien molt per jugar. Els tiràvem enlaire i els entomàvem i si algun queia a terra el qui l’havia deixat caure havia perdut. Teníem un racó del bosc, molt amagat i ple d’olor de molsa, amb una pedra que feia cassola i a dintre hi vam ficar molts ossets dels peus i de les mans. I si no teníem gaires ganes de jugar, anàvem a la pedra i només els remenàvem i els deixàvem caure d’una mica enlaire per poder sentir el sorollet que feien quan es tocaven.
Un dia vaig voler obrir un arbre a cops de destral i ella em mirava amb els ulls rodons i una mà davant de la boca. El palmell de la mà dreta em coïa però ella em mirava i no vaig queixar-me i gairebé no vaig adonar-me del mal. La soca semblava de goma i el mort que hi havia a dintre encara tenia pell enganxada en els ossos, grisa com la casa del senyor. I per entremig de les costelles s’hi bellugaven quatre serps com aquella que havia sortit amb el xiulet, però més petites.
Quan