La mort i la primavera. Mercè Rodoreda

La mort i la primavera - Mercè Rodoreda


Скачать книгу
fins a la cintura, amb el front que parava el rou de la nit. Em va dir que havia vist el fill del ferrer assegut al portal, que era un os vestit de pell i la cara era tota ulls. Caminàvem agafats de les mans i tot d’una vam riure perquè ens vam girar a mirar les ombres que se’ns enganxaven als talons. I vam saltar enrera i les vam trepitjar. I ens vam girar de cara a les ombres i les teníem enganxades a les puntes dels peus. I les trepitjàvem. I tot d’una la meva ombra era més llarga que no pas la seva i tot d’una era més llarga l’ombra que feia ella i venia olor de no se sabia què... de no puc dir quina herba o quina flor amagada a dintre de la terra que abans d’adormir-se ja preparava l’olor que faria a l’acabament del fred. Ens vam enfilar a la tanca dels cavalls i ens vam asseure al barrot. Ella em va dir que sabia moltes coses... que, lluny, passava el riu; que els morts dormien; que els arbres on a dintre hi havia un mort també morien una mica; que el ciment a dintre del mort trigava molt a assecar-se; va dir que sabíem moltes coses de la claror i de tot el que passa i torna i volta, ni massa de pressa ni massa a poc a poc... com l’ombra que havíem fet damunt de les hores... igual, sempre igual... sense començament i sense acabament i sense cansar-se. Perquè tu i jo ens cansem. I va estirar el braç i em va buscar la cara en l’ombra i em va passar un dit per la cella tres vegades. I va baixar de la tanca i va voler que juguéssim a fer-nos una bola. I ens vam asseure a terra amb els genolls contra el pit i els braços agafant-nos els genolls. Vam passar estona decantant-nos ara cap a un costat ara cap a l’altre... i després va dir, estirem-nos i rodolem lluny. I l’herba aixafada jugava a deixar-se aixafar. I els cavalls dormien.

      I quan vam estar cansats ens vam alçar drets i ella es va girar de cara i ens vam quedar així, de cara. Els ulls li brillaven i endintre d’aquella lluïssor fosca que li feia la lluna cada vegada més alta em va semblar que s’hi gronxava una fulla de canya: petita. Sense dir-nos-ho vam arrencar a córrer i ens semblava que volàvem i vam arribar al pont i al bell mig vam aturar-nos amb el cor que ens saltava.

      Pujava olor d’aigua de riu com si fos l’aigua mateixa que visqués enlaire i que només sabia passar pel seu camí de vena. Olor de flor mullada i de terra i d’arrel. L’aigua que venia feia la mateixa olor que l’aigua enduta. Igual, sempre igual. I miràvem i volíem veure el que no es podia veure i darrera nostre la lluna ens clavava a terra per l’ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l’aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades per la boca, la lluna, quan es va morir, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.

      I vam tenir una nena igual que la meva dona. I la meva dona sempre ho deia: és com jo.

TERCERA PART

      I

      El dia que la meva criatura va fer quatre anys me la vaig endur a la Font de la Jonquilla. No volia venir. A la font hi havia anat amb el meu pare quan jo era alt com la meva filla i no hi havia tornat mai més. La recordava fosca d’ombra i enclotada. I sabia que el camí d’anar-hi, passat l’escorxador, vorejava el riu i es veia l’altra riba amb els rentadors a l’acabament del poble i la gàbia del pres. A mig camí d’arribar-hi se sentia la cascada. La muntanya del senyor, al cap d’una estona de caminar, si de tant en tant em girava, s’anava posant de costat i quan s’arribava al pont de pedra ja es veia el tall recte amb l’heura i tota l’altra banda en pendís: a baix coberta d’arbres i més amunt d’herbassar. Del pont de pedra n’arrencaven tres camins. Un d’aquests camins pujava cap a la muntanya. I la terra abandonada a la vora del pont només criava ortigues i males herbes, unes males herbes que si es bullien i es bevia el suc feien treure tot el que hi havia a dins. A tocar del pont la meva criatura es va aturar a mirar el riu. El sol, que quan havíem sortit del poble semblava adormit damunt de les Pedres Altes, havia girat i ja anava pel colze del riu; tacava el verd de les fulles i el feia groc. Passat el pont de pedra els arbres vora de l’aigua havien canviat molt perquè les primeres fulles que de petit havia pogut tocar i que m’havien agradat perquè eren blanques de sota, ara amb prou feines si les podia abastar. Més avall del pont el camí decantava i ja se sentia la cascada i de mica en mica s’anava separant del riu fins que acabava davant d’un tou d’arbres de soca gruixuda que voltava el roquisser, i darrera del roquisser la muntanya. La font era entremig i no era fosca. Hi havia clapes de sol que ballaven per terra. Aquella aigua que sortia sense parar i amb cucs, de petit m’havia fet por perquè era una cosa viva que no podia entendre. I la roca d’on l’aigua sortia estava coberta d’una enfiladissa espessa florida amb miques de blanc i l’aigua recollida s’escorria per un regueró guarnit amb jonquilles blaves. Havia agafat la meva criatura per la mà i em vaig enrecordar de quan era com ella i de la meva por i del meu pare... i del primer dia que la meva dona em va ensenyar la nena i va dir que la mirés —perquè quan la dona que la va fer néixer me la va voler ensenyar no vaig voler mirar-la per tot el que ja havia passat— i em va dir, és com jo. I la nena agafada a la meva mà estava quieta i mirava les jonquilles. Vora de la pedra on queia l’aigua hi havia abelles que bevien i també n’hi havia a les vores del regueró. Vaig collir una flor de jonquilla i la vaig donar a la nena i no la va voler i me la va fer caure de la mà i va dir, mentre m’ajupia a collir-la, que volia la negra nit... I van entrar a l’ombra dels arbres dues dones amb galledes, em van mirar i es van posar a riure. Una era alta i jove però tenia els ulls com totes les velles del poble: sortits. L’altra era petita amb una trena que li arribava fins a la cintura i la duia damunt del pit. Van acostar-se a la font i la dels ulls sortits em mirava sense parar i no deixava de riure. Com feia tot el poble d’ençà que havia tingut la criatura. Aquella dona reia i jo sentia que pensava el que deien les criatures que, quan em veien amb la nena, cridaven, amb les mans fent trompa davant de la boca, l’esguerrada, l’esguerrada... com havien cridat, va amb la lletja, va amb la lletja... però ja eren unes criatures que havien crescut i les més petites havien après les coses dolentes de les més grans. La dona de la trena colava l’aigua i en va tirar un grapat a la nena i la nena es va posar a xisclar perquè damunt de la mà hi tenia un cuc petit com una espurna que es vinclava i revinclava i la dona va dir que la nena era una nena amb la sang gastada. I covarda. I es van posar a parlar entre elles però abans que es posessin a parlar els vaig dir si els agradaria gaire tenir un cuc damunt de la pell i per sorpresa... ni van escoltar-me. Parlaven igual que si estiguessin soles, però tot el que deien ho deien només perquè jo ho sentís i deien que tenia una dona i una filla amb un braç esguerrat jo, que havia tingut la mare més bonica del poble, gelosa dels nuvis i morta corsecada per una mena de ràbia de no se sabia què. I la de la trena em va mirar, i tenia els ulls negres. Em va mirar com si jo fos un arbre o una herba i va dir que el que jo hauria hagut de tenir era una mica de vergonya i quan el meu pare va morir algú que m’hagués clavat una pallissa de tant en tant en comptes d’acabar, desgraciat, deia, ficant-me al llit amb la meva marastra... I la dels ulls enfora deia, el pare ben mort que volia morir malament i li van haver de matar el desig perquè tothom se’n va adonar de seguida... i el tenia rebec. Que no l’hi podien acabar de matar de tant de gruix com li embolicava l’ànima... I la de la trena tornava, es va ficar al llit amb la seva marastra que té un test amb una flor. I la dels ulls amb massa blanc i enfora va arrencar a riure fort revinclada endavant i la de la trena reia encara més fort revinclada enrera: com boges. Va ser aleshores que l’heura de la font es va moure. Era el noi del ferrer i la de la trena va cridar parant de riure, et penses que no et sentim i et penses que no et veiem i et penses que no ho sabem que tot ho espies?... diré a la teva mare que et lligui altra vegada al llit... I la meva criatura va cridar, surt, surt... Així que el noi del ferrer va saltar de darrera de la font va agafar la dona de la trena pel braç i li va acostar la cara a la cara i li va dir que em deixessin tranquil i que anés de pressa cap al poble perquè les arrels de la glicina de casa seva li tiraven la casa amunt perquè a la nit havien vingut dos caramens i l’havien regada amb suc de l’herba que fa créixer sense parar... I la dels ulls sortits li va dir que no els expliqués històries i que se’n tornés al llit on havia passat la vida i que més valdria que la hi acabés, que si el seu pare manava una colla de cervells com pedres, el seu home era guaita i que tant valien l’un com l’altre; potser el guaita més perquè no empipava. La de la trena, d’una revolada, es va desfer de la mà del noi i li va dir que sempre buscava excuses per tocar-la i li va dir que, sec com era, anés amb compte perquè d’un revés l’estendria a terra i que el faria caure amb tanta fúria que amb la caiguda els ossos de


Скачать книгу