La mort i la primavera. Mercè Rodoreda
feia com el noi del ferrer: amb els dos primers dits d’una mà em separava els de l’altra gairebé esquinçant-los el començament. I em va dir que al meu pare li havien matat el desig quan la meva mare ja era lletja, quan cridava més fort contra els nuvis, abans que dugués la meva marastra a casa. I em va dir que havien matat el desig al meu pare i a molts del poble... que el poble n’estava ple. I quan t’han matat el desig et miren tendres, com si fossis una criatura, contents. Un home i una dona, deia, van pel carrer i es passen pel costat i es miren. És el naixement. I els homes que els han matat el desig de grans, semblen més morts que no pas els altres... I quan l’home ha fet dir el nom, fa estirar la dona al llit i fa venir l’altre home i el fa estirar al costat de la seva dona i ell es queda dret als peus del llit i mira. I l’altre home si la dona ha dit el nom no es pot negar a obeir l’home de la dona. I ells es poden mirar però no poden parlar-se. I segons de quina manera és la dona no pot mirar. I segons de quina manera és no para de mirar i el seu home als peus del llit mentre el temps va fugint es torna més i més home. I els dos que estan estirats, a cada moment que passa són menys home i menys dona... Fins que ve un dia que la dona es tapa la cara amb les mans i xiscla. Maten el desig així, molt de mica en mica, si cal... l’estona més llarga dura una tarda. Si la dona no ha xisclat una altra tarda... De vegades dura mesos: quan l’home topa amb un desig molt fort. I quan la dona xiscla el desig fuig del cor de l’home i del cor de la dona... Jo en vaig tenir... va néixer i no sé com... vaig fer tot el que vaig poder perquè no el veiessin. No mirar. El descobreixen en els ulls. No mirar. Però el van endevinar en la dona i jo sabia que no podria aguantar i que diria el meu nom de seguida. I ho sentia estirat al llit i amb mal de dalt a baix. I no sé on sentia el pes dels cabells d’ella quan queien d’entre els dits del seu home una i altra vegada... i era pitjor que sentir passar el riu de nit i de dia, pitjor que renillar, pitjor que tot... perquè cada cabell que la mà apartava era com si m’escanyés... per cada cabell un dia del meu viure... un dia que fugia mentre jo estava quiet i pels forats de la pell em sortia l’aigua salada del cos... i a tots els homes del poble que els han matat el desig, mira’ls... tenen els ulls com els cavalls que no saben ni quan viuen ni quan els maten... I són els qui es posen davant dels altres quan vénen a mirar-me... I són com jo...
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.