La mort i la primavera. Mercè Rodoreda
canyes xiulaven baixet. Quan van haver menjat força van començar els crits i l’alegria; s’enraonaven d’una taula a l’altra o d’una orella a l’altra i reien. La pasta de fer pair corria dels uns als altres i tots en menjaven la seva cullerada. El ferrer no en va voler i el van agafar i el van ajeure damunt d’una taula i dues dones l’estiraven pels peus i el volien fer caure a terra i una era la meva marastra. Les embarassades es van aixecar a ballar. Ballaven soles, com si cadascuna estigués plantada en un sot. I per poder ballar cantaven elles mateixes. Abaixaven el cap fins al pit, l’alçaven enlaire, el tiraven enrera i voltaven com si tota la vida haguessin de voltar d’aquella manera entre ombres i flames, sense home i soles, amb tot el ventre endavant i escabellades. Amb tot el ventre endavant que ja se’ls esquinçava per dintre.
Fins que la ventada no les va decantar no em vaig adonar que les canyes feia estona que estaven quietes. El cel s’havia fet negre i no es veia ni rastre de lluna. Van caure les primeres gotes espaiades i grosses. Sense els crits hauria sentit caure la pluja damunt de l’aigua del riu. Es van aixecar i van arrencar a córrer empaitats per la pluja. La meva marastra també corria i va ser l’última que vaig veure a la claror dels focs. Tot es va omplir d’olor de llenya apagada. L’aigua queia damunt de les brases mortes, de la cendra xopa, dels ossos pelats i de les eines brutes. Un llampec ho va estirar tot de l’ombra i de seguida tot va morir... morir... ple de ciment, dret a dintre de l’arbre, el meu pare ja era mort. Em va semblar que no podia deixar-lo, que hi havia de tornar... Vaig travessar el riu altra vegada pel Pont de Fusta, l’aigua queia a torrents; a l’acabament de la baixada vaig agafar el camí que duia al bosc dels morts. Quan vaig arribar al peu de l’arbre parava de ploure; se sentia el trepig de l’aigua cap a l’altra banda dels arbres. La creu de l’arbre bullia, l’arbre anava paint. Vaig passar un dit per la resina i veia la paret amb la gent davant, i sentia la veu d’aquell home dels ulls lluents i els xiscles de la dona que s’havien hagut d’endur... i jo no havia fet res pel meu pare... Vaig agafar una mica de resina i la vaig tenir una estona entre els dits i quan la resina va ser una mica seca vaig fer-ne una bola i la vaig dur molt de temps a la butxaca. El dia que el ferrer em va dir coses tenia la bola de resina entre els dits i quan vaig sortir de casa del ferrer vaig llençar-la.
Vaig sortir del bosc pels planters. I vaig tornar cap al Pont de Fusta vorejant els arbres. Entre dues mates altes hi havia una teranyina amb una abella morta. Vaig trencar la teranyina i amb la punta del peu vaig enfonsar abella i fils a dintre de la terra.
I
Els ocells venien sempre per la banda de la muntanya partida. Els primers que arribaven eren els endolats. Se n’anaven de dret al prat dels cavalls i s’hi passaven tot el dia volant i xisclant. L’endemà es deixaven caure damunt de les cases, s’empaitaven, volaven enlaire i baixaven fent un gran avalot. Eren negres de ploma i de bec i tenien el pic de l’ull encara més negre amb un voraviu molt blanc. Les plomes de la cua i les plomes de les ales se’ls separaven: quan volaven gairebé les podíem comptar. S’enlairaven a poc a poc i tot d’una començaven a giravoltar enrabiats, amb les potes encastades al ventre, ben estirades enrera; com si les haguessin perdudes. De seguida feien els nius: a l’entreforc de les glicines, allà on tenien les branques més cargolades les unes amb les altres. Els feien amb brins d’herba vella que buscaven sota de l’herba tendra i entreteixien els brins amb herbes d’aigua de riu. Quan tenien els nius acabats tornaven al prat, es posaven a l’esquena dels cavalls i els passaven el bec a poc a poc per entremig dels pèls aplanats. Els cavalls estaven quiets i a penes respiraven. Estimaven els endolats. Vivien junts dues setmanes senceres. I si algú s’acostava als cavalls els endolats l’escometien a cops de bec. Els cavalls abaixaven el cap i picaven a terra amb la pota dreta del davant. Passades les dues setmanes els ocells tornaven als nius que s’havien omplert d’abelles grasses de suc de glicina. Se les menjaven en un no res i feien tres ous. Al cap d’uns quants dies de covar-los arribaven els ocells blancs. Eren ocells sense parella, petits, amb el pic de l’ull vermell i la cua curta i ampla. Els endolats els miraven baixar i quan els tenien a tocar del niu els atacaven amb fúria. Però aviat es cansaven. Els ocells blancs, per sota de les potes i del ventre dels endolats es feien amos del niu i covaven fins que els petits naixien. Molts acabaven de covar tacats de sang. Si no es feien els amos dels nius de pressa, els endolats esclafaven els ous; si els petits ja havien nascut els mataven a cops de bec. El tercer ou dels tres que els endolats havien començat a covar, estava ple d’un ocell blanc. Un ocell blanc que ningú no sabia d’on venia.
Un cop trets del niu els endolats anaven mig perduts per damunt de l’aigua i per entre les canyes fins que els petits podien volar. Aleshores tornaven al poble i mataven tots els ocells blancs. Ho feien a la nit, i la nit que ho feien a penes podíem dormir. Quan ens llevàvem collíem els ocells morts, en clavàvem un a cada porta i els que sobraven els llençàvem al riu. Els ocells blancs novells havien fugit i mai ningú no els havia ni sentit ni vist volar. Com si es tornessin fulles i es fiquessin per l’heura. Una vegada vaig collir un ocell blanc i el vaig amagar dintre d’una mata. Quan el vaig anar a buscar al cap d’uns quants dies era un manyoc de cucs que s’enganxaven a la mà.
Els endolats es quedaven al poble fins a les darreries de l’estiu i quan tot era ros se n’anaven riu avall cap als aiguamolls. Alguns encara tornaven. S’estaven quatre o cinc dies a la torre de l’escorxador, a les Pedres Baixes; anaven i venien. Quan ja no en quedava cap, els grans ens deixaven desfer els nius. Miràvem com eren fets i ens endúiem les plomes que hi havien quedat enganxades.
La meva marastra tenia una capseta plena de plomes blanques i una altra plena de plomes negres. De vegades, quan ens cansàvem de fer bombolles de sabó a l’eixida, pujava a dalt de la taula, agafava la capsa de les plomes negres amb la mà del braç petit, i amb la mà del braç que tenia com les altres persones treia les plomes d’una a una i les deixava caure de tan enlaire com podia. Eren els endolats que venien. Jo les collia i les apilava sobre de la taula. Després agafava l’altra capsa, deia, ja vénen els ocells blancs... i les plomes blanques queien girant i girant una mica més a poc a poc que les negres. La gent del poble deia que la meva marastra era una mica endarrerida i jo pensava que no... Jugàvem amb les plomes a entrada de tardor quan ja no quedava cap ocell. A l’eixida, sota de les glicines desflorides, s’obria encara alguna flor que no havia sabut florir a temps. Eren flors amb poc color, amagades entre fulles. De vegades un vent cansat les destapava una mica com si li fes vergonya d’ensenyar-les.
II
La meva marastra era més baixa que jo; m’arribava una mica més amunt de l’espatlla. Tenia els cabells negres i estirats, la boleta de l’ull una mica verda. I la cua de l’ull se li acabava amb un ventall de ratlles fines. En tenia també de banda a banda de front i a cada costat de la boca. Com una velleta. Els dies que estava amoïnada perquè havia de posar el test a la finestra, davant de la cortina, les ratlles se li enfonsaven i se li feien una mica fosques.
Quan sèiem al graó de l’entrada m’agradava mirar-li les ungles dels peus: les tenia ben posades damunt de la carn i semblaven de vidre. De vegades el sol les hi esquitxava de colors. Hi tenia tots els que es veuen després de la pluja de muntanya a muntanya fent la volta pel cel. I en tenia als cabells, però no tants, i més amagats. I a les dents petites. Els dies que estava contenta es quedava en un racó i reia de tant en tant amb un riure que semblava una mena de grinyol i ensenyava una mica de boca de la part del sostre i una mica de llengua estreta com la d’un llangardaix. Bracet de sargantana, llengüeta de llangardaix. Els vestits li arribaven fins a terra, rectes de l’espatlla fins a baix de tot. A l’hivern els peus i les mans se li tornaven morats. I deia que li feien mal. Sempre tenia fred. Per anar fins a la finestra i deixar-hi el test trigava molt perquè amb prou feines podia caminar.
Era llaminera: bevia l’aigua de la font fent cassoleta amb les mans i, abans d’omplir-se-les, se les fregava amb herba dolça. Jo havia provat de fer-ho però l’aigua sempre tenia el mateix gust. Un dia la vaig atrapar menjant-se una abella. Quan es va adonar que me la mirava la va escopir i va dir que l’abella se li havia ficat a la boca. Però jo sabia que menjava abelles. Triava les que havien begut més suc de glicina i se les guardava una estona vives a dins de la boca. Abans d’empassar-se-les