La mort i la primavera. Mercè Rodoreda
eren les mateixes, i els arbres i les papallones i el temps que a dintre d’aquella ombra semblava mort... I tot havia canviat.
Els passos es van tornar a sentir, més a la vora, i vaig veure un llampec molt brillant sota de les fulles. L’home que venia duia una destral a l’espatlla i una forca a la mà. Anava nu de mig cos en amunt i tenia el front fet malbé. I la pell mal ajuntada del front esguerrat en el pas del riu no li deixava tancar els ulls. Sempre li quedava una escletxa perquè la pell encongida i vermella tibava. Tenia un sembrat de pèls negres al pit. I tot ell estava cremat de sol.
L’abella semblava adormida i la flor també, fins que va venir un glop d’aire i la flor es va gronxar i l’abella va fugir de dintre i em va volar ran de galta i així que la flor va tornar a estar quieta s’hi va tornar a ficar. L’home havia deixat la forca i la destral al peu d’un arbre, es va eixugar la boca amb l’esquena de la mà i va mirar tot al seu voltant una mica perdut. Vaig tenir por que em veiés perquè la seva mirada s’havia aturat sobre del matoll. I no. Va començar a anar d’un arbre a l’altre i llegia les plaques que penjaven de les argolles. D’un arbre a un altre va ensopegar amb una arrel i va estar a punt de caure. Després se’n va anar bosc endins. Quan ja no el vaig veure vaig respirar l’aire que la nosa a dins del pit no m’havia deixat respirar en tota l’estona. Passaven ramats de núvols molt a poc a poc, m’hauria agradat poder-los manar i fer-los anar per on em semblés... i una colla de molt petits es va aturar, encastada damunt mateix del bosc i s’hi va estar tant que ja semblava que no volgués anar-se’n. Quan la colla de núvols petits es va posar a fugir, l’home va tornar. A cops de destral va començar a fer una creu a la soca d’un arbre: l’havia marcada amb una pedra, de dalt a baix, de banda a banda. Treballava d’esma, i, al cap d’una estona, va caure de genolls a terra i va arrencar a plorar. Jo no respirava. Es va alçar encara plorant, es va escopir a les mans i se les va fregar l’una amb l’altra. L’abella entrava i sortia de la flor. I la destral tallava la soca i anava obrint la ratlla. Als primers cops de destral les papallones s’havien avalotat. Dues van baixar fins a tocar l’herba i es van enganxar a la cama de l’home que obria la soca de l’arbre. L’abella xuclava la flor. L’home va reposar i es va tornar a escopir als palmells; mentre se’ls fregava, amb la destral a sota del braç, va mirar enlaire i es va quedar una estona encantat amb la voleiadissa de les papallones. Va tornar a la seva feina, més cansat, com si cada vegada que aixecava la destral aixequés tot el pes de la vida.
Havia passat molta estona i l’home picava ara la ratlla travessera de la creu. I picava i picava... Les dues papallones que se li havien enganxat a la cama estaven tan juntes i amb les ales tan plegades que semblaven una de sola. L’esquena de l’home brillava de suor; i les costelles; era molt magre. Em van venir ganes d’acostar-m’hi, d’enraonar-li, de dir-li que, de vegades, vora de la fornal plena d’espurnes i entre dos cops de mall el ferrer m’havia parlat del bosc i dels morts a dins dels arbres.
El ferrer tenia la casa a l’entrada del poble: una casa amb dues glicines a banda i banda del portal totes amunt a cobrir el terrat amb un embolic de branques. Les espurnes saltaven i el ferrer em deia: tu també tens el teu arbre, la teva argolla i la teva medalla. Jo la vaig fer així que vas néixer. Quan neix algú de seguida faig l’argolla i la medalla. No diguis que t’ho he dit. Tots tenim la nostra argolla, la nostra medalla i el nostre arbre. I a l’entrada del bosc hi ha la forca i la destral.
V
Tenia ganes de dir-li que dues papallones se li havien quedat enganxades a la cama, però m’estava quiet darrera del matoll i vaig tancar els ulls per no veure i provava de no pensar. No vaig obrir els ulls fins al cap d’una estona perquè ja no se sentien els cops de destral. L’home ja havia fet la ratlla travessera de la creu i, fent alçaprem amb la forca, anava separant l’escorça de l’arbre. Li costava. Quan la va haver separat va agafar una de les quatre puntes de l’escorça amb tota la seva força i la va tirar enlaire i la va doblegar endarrera i la va clavar a l’arbre amb un clau molt gros. La destral, girada, li servia de martell. L’una darrera de l’altra va clavar les quatre puntes que feien el mig de la creu a l’escorça, la segona amunt, les altres dues avall. La soca de l’arbre semblava un cavall esbadellat. I del mateix color que tenien les soques dels planters, una mica verd a la llum verda del bosc, vaig veure el pinyol que hi havia a dintre de l’arbre, tan ample i tan alt com un home. Primer per un cos-tat, després per l’altre, l’home va anar burxant el pinyol amb la forca fins que el va fer caure a terra. Del buit que el pinyol havia deixat a l’arbre, sortia fum. L’home va deixar la forca, es va eixugar la suor del coll i va fer rodolar el pinyol fins al peu d’un altre arbre. Al pinyol s’hi havien enganxat fulles. Aleshores es va agenollar, i amb el cap baix i les mans obertes damunt dels genolls es va quedar quiet. Després es va asseure a terra i va mirar les papallones a la banda on el sol se n’anava.
Moltes fulles de les branques baixes estaven mig menjades, d’altres només foradades amb forats petits. Les erugues mastegaven sense parar i s’anaven tornant papallones; i l’home mirava enlaire amb aquells ulls que no podia acabar de tancar. L’aire es va tornar vent. L’home es va entregirar, va agafar la placa de ferro i la va mirar com si fos una cosa que no hagués vist mai. Passava un dit per damunt, resseguia les lletres d’una a una... fins que es va aixecar, va agafar la forca i la destral i se’n va anar cap a l’entrada del bosc, amb la destral a l’espatlla que de tant en tant encara brillava per entre fulles baixes. Va tornar amb les mans buides i, com si tot comencés altra vegada, l’abella va tornar i es va ficar a la flor i l’home es va acostar al seu arbre. Plorava. Es va ficar a l’arbre d’esquena. Les dues papallones, que, mentre feia rodolar el pinyol, li havien fugit de la cama, volaven barrejades per damunt d’uns brins d’herba i es van ficar a l’arbre amb ell. Abans que tot fos acabat van sortir, es van posar en un grop de l’arbre i de seguida van volar fins al pinyol moll de goma i allí es van quedar. Jo havia girat el cap. Quan vaig tornar a mirar l’arbre ja només vaig veure la creu i els quatre claus a terra. Davant dels meus ulls l’abella volava amb ràbia, com una bossa ratllada de groc i de fosc. Petita.
Em vaig aixecar. Em vaig fregar els ulls perquè el vent havia dut pols de sofre. I vaig anar al peu de l’arbre. Tot hi era més quiet que a la vora del matoll. El volar de les papallones, el viure i el morir de les erugues, la resina que bullia de dalt a baix i de banda a banda de la creu i anava tancant la ferida de l’arbre... tot era tranquil.
Vaig tenir por. La por em venia d’aquella resina que bullia sola, del sostre de llum amagat per les fulles, de tantes ales blanques que volaven... I me’n vaig anar: de primer a poc a poc i a recules... després vaig arrencar a córrer com si m’empaitessin l’home, la forca i la destral. A la ratlla del riu em vaig aturar i em vaig clavar les mans planes a les orelles per no sentir la quietud. Vaig tornar a travessar el riu per sota perquè l’abella em seguia i l’hauria matada si hagués pogut. La volia deixar sola i perduda amb les roses de gos plenes d’aranyes que l’esperaven. A l’altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d’eruga i vaig trobar l’olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera. I vaig caure estirat a terra, damunt dels palets, amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia catorze anys i l’home que s’havia ficat a l’arbre per morir, era el meu pare.
VI
Vaig passar per davant dels estables, vaig travessar el tancat dels cavalls per fer drecera i de seguida vaig sentir els cops de mall. A la llum del darrer sol tot el poble semblava embolicat per un fum de color malva. Es veien abelles. Vaig mirar la torre de l’escorxador amb el rellotge sense agulles i l’estesa de cases, algunes encara dretes i moltes una mica decantades pel pes de tanta glicina i de tanta soca de llessamí. S’anava acostant el soroll del riu en sortir del poble.
El ferrer era petit i gros i tenia les cames tortes. El mall i l’enclusa, les espurnes fornal amunt i el ferro xisclant com si fos viu a dintre de l’aigua, eren coses que sempre m’havien agradat, des de petit, des del primer dia que havia anat a veure el ferrer com feia les argolles, els punxons i les medalles. Les medalles de la gent del poble només duien els noms; les dels morts de la casa del senyor tenien, damunt de les lletres, un ocell amb el bec obert i una abella a punt de ficar-s’hi. Deien que el senyor era