Aquesta puta tan distingida. Juan Marse
mai ser membre d’una Reial Acadèmia de la Llengua que m’acceptés com a membre.
34. Només em refio de la lògica continguda en la bona música.
35. No m’identifico amb les entrevistes de viva veu. No em reconec la veu.
36. ¿Un altre cop? Qualsevol forma de nacionalisme em repugna. La pàtria que em proposen els nacionalistes és una carronya sentimental.
37. Nietzsche ho va predir: un segle més de diaris i les paraules faran pudor.
38. Ho canviaria tot per una cançó de Cole Porter.
39. Li canvio la pel·lícula sencera per un pla de John Ford.
40. Passo de respondre.
41. Massa verbós per ser recordat i massa intel·lectual per commoure. És un escriptor notable, però no és un bon novel·lista. En un bon novel·lista, el que brilla no és l’intel·lecte, és una altra cosa. Li canvio el llibre sencer per una pàgina de Dickens.
42. A la meva novel·la hi ha un assassí, però cap requisitòria criminal. No soc un escriptor cregut reciclat en punyeter autor de novel·la negra. I no hi ha cap psicòpata per descobrir ni capturar. L’assassí soc jo!
43. Només em penedeixo de les meves omissions. Com va dir el poeta: el que no he fet, el que no faig, el que deixo de fer a cada moment. D’això sí que me’n penedeixo.
44. El que jo envejava als quinze anys era el joc de celles de Clark Gable.
45. Escric per saber si he estat realment el protagonista de la meva vida, com David Copperfield.
46. En acabar d’escriure aquest llibre em vaig sentir molt malament. Satisfet amb les parts, però desconcertat amb el tot. Em sentia com si m’haguessin robat l’argument, el cor de la trama.
47. Oblidi això i recordi el que va dir Nabokov: “Tant se val llegir una novel·la si no llegeixes amb el moll de l’os.” Encara que llegeixis amb la ment, el centre de fruïció artística es troba entre els omòplats, un formigueig a l’espinada.
48. N’hi ha ben bé prou, senyoreta. Bona nit.
2
A mitjans de juny del 1982 vaig acceptar l’encàrrec d’escriure una pel·lícula basada en un fet real que havia passat feia anys a Barcelona, un crim espantós que havia provocat tota mena de conjectures i el mòbil del qual, aparentment passional, no es va aclarir mai del tot. El succés funest va tenir lloc a la cabina de projecció d’un cine de barri el gener del 1949 i encara avui se’l recorda envoltat de misteri. La immediata confessió de l’assassí i la seva amnèsia posterior, la truculència de certs detalls i ben especialment l’aroma voluptuós que desprenia la personalitat de la víctima, una prostituta escanyada amb un collaret de cel·luloide —un enfilall de fotogrames descartats d’una de les dues pel·lícules programades aquella setmana (el títol de la pel·lícula, per cert, no consta al sumari que vaig poder consultar, però jo el recordava perquè havia gravitat en la meva adolescència amb una dolça càrrega eròtica)—, eren aspectes de la qüestió que el productor i el director van tenir molt presents a l’hora de proposar-me la feina.
Tots dos eren aleshores cineastes de gran prestigi i solvència entre la gent del ram. El primer era un botiguer prepotent i temible que es deia Moisés Vicente Vilches; el segon, una vella glòria distingida del cinema espanyol més internacional dels anys cinquanta, l’Héctor Roldán, autor d’una filmografia en blanc i negre molt crítica amb la dictadura, valenta i benintencionada, encara que també, em sap greu dir-ho, bastant llauna; les ulleres ideològiques van constrènyer el seu indubtable talent, fins al punt que de totes les seves pel·lícules de denúncia, tan celebrades abans, no n’hi ha cap que se salvi d’una crosta de sermons polítics, d’un esquerranisme de manual i d’uns aires militants marca PC que fan angúnia. Sempre s’havia sentit a gust vorejant el pamflet i, tal com vaig comprovar quan em va exposar el seu nou projecte, es disposava a tornar-hi.
En aquella època, l’estiu del 1982, el país sencer es debatia entre memòria i desmemòria, tot estava canviant i l’Héctor Roldán ho sabia, era un home intel·ligent, però el puny se li havia garratibat de tant alçar-lo, entestat en la mateixa denúncia política que li havia donat fama: volia que la sòrdida història del crim del cine Delicias es veiés al film com el reflex clar d’un país encanallat per la dictadura, un exemple de la misèria moral i política del Règim que havíem enterrat quatre anys enrere en emprendre la Transició democràtica. Un propòsit lloable, però...
—Ja ho veig —vaig dir-li—. Un film terapèutic.
—No sé què vol dir...
—Una pel·lícula amb suplement alimentari de cues de pansa, per estimular la memòria. —El cineasta sever no hi va saber veure la gràcia, no va riure.— En fi. ¿Vol dir que soc la persona més indicada per escriure-la?
—Tinc raons per creure que sí.
I va afegir que aquest paral·lelisme animaria subreptíciament la trama i no em seria estrany ni difícil de tractar, ja que havia demostrat que el coneixia a fons, era molt present en les meves primeres novel·les “de denúncia social, que vaig tenir l’ocasió de llegir i apreciar a la presó” —les primeres i millors, va ser la punyetera floreta que em va dedicar, i en realitat se la dedicava a si mateix presumint de persecució i maltractament franquista—, d’aquí el privilegi dubtós de veure’m escollit per escriure un primer esborrany del guió, un “pretext argumental”, en va dir ell. Des del seu punt de vista, jo era la persona idònia per posar les bases de la història perquè el crim havia tingut lloc a “l’escenari urbà tan viu” de les meves ficcions literàries, és a dir, al meu territori dels temps de l’adolescència, als meus carrers i al voltant d’un cine humil de barriada —no arribava ni a la categoria de local de reestrena— que havia freqüentat, i sobretot perquè el succés ja apareixia, tot i que tractat d’una manera molt lliure i tangencial, i per descomptat sense cap intencionalitat política directa —cosa que li semblava “una boníssima ocasió perduda, una gran llàstima”—, en una de les meves novel·les publicada sis anys enrere, després de ser prohibida per la censura. Vaig considerar inútil dir-li que les bones pel·lícules, com les bones novel·les, tenen la mateixa intencionalitat política que els vells còmics d’Hipo, Monito i Fifí o que les rondalles, és a dir, cap ni una, i vaig optar per fer broma amb una ensabonada equívoca:
—Sí, però el temps no passa en va, senyor DeMille.
—Esclar, esclar, de cel·luloide ranci n’hi ha per donar i per vendre —va concedir, acceptant amb sorna el rebateig càustic—. I avui vivim nous temps, estrenem democràcia i llibertats. Cert. Per això l’únic que s’ha de fer és explicar els fets. Els fets inqüestionables, irrebatibles. Amb això n’hi ha prou, amb la demagògia dels fets.
—Però els fets són molt confusos. Tot és molt confús, en aquest crim.
—Millor! —va replicar immediatament, amb un espurneig sobtat a la mirada senil—. Perquè tot el que sigui confús, enrevessat, absurd, ha de ser el moll de l’os de la nostra història, el que explicarem realment, el que ens durà més enllà de l’argument. La pèrdua del sentit, del coneixement real de les coses, això és el que jo vull explicar! I per explicar-ho ja no em serveix ni l’argument ni el muntatge vertical, ¿ho entén? Substituirem l’argument per la realitat pelada.
Després de deixar anar la temerària antonionada, per dir-ho a la manera perversa de la meva assistenta Felisa, cinèfila insofrible, el director veterà i benemèrit es va quedar tan ample. Li vaig respondre que la realitat no se’ns presenta mai pelada i ell em va recordar que no hi havia testimonis del crim i que la versió oficial havia establert com a causa determinant un atac de bogeria transitòria, un rampell absurd i inexplicable, presumpta seqüela de l’intent previ i no menys inexplicable, per part de l’assassí, de robar diners i joies a la víctima. “Quina bestiesa!”, va exclamar, perquè la veritat és que aquella prostituta només duia unes arracades de bijuteria, i va