Aquesta puta tan distingida. Juan Marse
—I recrear fidelment l’escenari del drama —i amb una altra guspira d’entusiasme als ulls—: aquesta cabina de projecció d’un cine de barriada, redeu, que interessant! El soroll del projector en marxa! Una pila de llaunes amb velles pel·lícules de nitrat! Quina meravella! Ja sento el tuf de nitrat i acetona en aquesta cabina! Ja el sento!
—Entesos, entesos. ¿On s’ha de firmar?
Vaig començar a treballar. Vaig arreplegar informes, expedients, actes del procés i declaracions diverses. Però de seguida van començar els entrebancs. La pretensió documentalista inicial es va convertir immediatament en un llast i una murga: els fets verídics no adquirien prou autoritat per imposar-se per si sols. No semblaven creïbles. Disposava de poques dades sobre les hores prèvies al crim, i les declaracions de l’assassí, extretes de la seva confessió davant la policia i de les actes del judici, eren sempre confuses, si no contradictòries, i insistien fins a l’extenuació que durant l’estada a presó, abans de ser jutjat, havia patit diverses crisis d’angoixa que l’havien empès a tres intents de suïcidi i a un bloqueig mental sever, per, finalment, caure en mans d’un eminent psiquiatre militar que experimentava nous mètodes, fet que em va semblar d’una importància capital. A fi d’evitar que es tornés boig o que se suïcidés, el van sotmetre a una teràpia intensiva per fer-li oblidar l’atac que l’havia portat a aquella acció terrible, i sembla que la teràpia va donar algun resultat, de manera que en celebrar-se el judici l’acusat recordava els detalls del crim, però no en recordava la causa, i això enfortia la hipòtesi esgrimida per la defensa: l’origen del crim era un rampell sobtat i inexplicable, un impuls immotivat i irracional. És a dir, que el veredicte final deixava ben clar el que havia passat: l’assassí convicte i confés Fermín Sicart Nelo recordava perfectament com havia matat la prostituta Carolina Bruil Latorre, però no recordava en absolut per què l’havia matat.
Una lectura atenta de les actes del procés revelava certs miraments judicials amb el reu desmemoriat i molt poca diligència en alguns requeriments, així com conclusions precipitades i confuses sobre el mòbil del crim. Les darreres paraules de la prostituta, pocs segons abans de morir, tal com va confessar l’assassí en l’examen psiquiàtric, van ser: “Afanya’t.” No era l’única dada intrigant que vaig trobar a les actes. La veritat és que tota la instrucció s’assemblava sospitosament a una tapadora, una martingala ideada qui sap si per la sinistra Brigada Político-Social a fi d’amagar alguna cosa que pogués afectar les més altes instàncies, o ves a saber. Una deducció potser fantasiosa, però que a l’Héctor Roldán segur que li aniria de perles: podia ser una d’aquelles bombolles tòxiques que volia rebentar.
Ja havia embrutat una vintena de folis seguint les actes del sumari i la confessió de l’assassí, però la sospita creixent de falsedats i tergiversacions en l’expedient policial va afavorir una perillosa tendència a la inventiva que m’incomodava. Em sentia insegur treballant en aquella frontera imprecisa entre ficció i testimoni, així que no vaig trigar a atipar-me de veure-ho tot borrós, deslluït i contingent. Calia engrapar el nervi central de la trama, o el que s’assemblés més a una trama, com a mínim una certa simetria o harmonia que animés el relat i signifiqués allò que, per trivial o estrany que resultés —que fos real o inventat em semblava irrellevant—, acabaria donant vida i sentit a tota la resta. Abans que res, què dimonis va ser el que va moure les mans de l’assassí, què el va motivar, què el va induir a estrangular una meuca després d’haver demanat els seus serveis per telèfon des d’un bar de la Rambla. ¿Realment era un cas de bogeria transitòria? Si va ser així, explorar aquella via podia oferir algun interès, fins i tot des d’un suposat punt de vista no argumental, com volia el director. De totes maneres...
Per sortir de dubtes, vaig consultar l’expedient un cop més i no vaig parar de prendre notes, en un intent inútil de trobar algun fil que permetés establir una mínima lògica seqüencial.
Prefectura Superior de Policia. VI Brigada Regional d’Investigació Social. Assumpte: antecedents de Carolina Bruil Latorre. Expedient: B-7 (14-2-45) i B-8 (17-3-49). Resum per a ús intern.
Nascuda a Terol el 5 d’abril de 1917, es trasllada a Barcelona amb 18 anys per treballar com a minyona i al cap de poc s’obre camí en el món de la faràndula del Paral·lel com a ballarina i contorsionista. L’estiu de 1940 comença a donar-se a conèixer actuant a les varietés d’alguns locals (cine Selecto i cine Moderno) amb el nom de Chan-Li o la China i posteriorment s’exhibeix mig nua en un número molt procaç titulat “La Gata amb botes”. Sense antecedents.
Casada el 1938 amb un que es fa dir Jesús Yoldi Pidal, 35 anys, exempleat en una distribuïdora cinematogràfica i actor aficionat en una agrupació de teatre no professional de Gràcia amb seu al carrer Ros de Olano núm. 106. Sospitós d’ocultació de personalitat segons Exp. B-6 (3-5-44). El seu nom veritable podria ser Braulio Laso Badia, activista destacat de l’antiga CNT amb diverses causes pendents i en parador desconegut. Laso Badia ha estat considerat un dels impulsors del clandestí Sindicat de l’Espectacle de la CNT, amb responsabilitat en la impressió i distribució de premsa i propaganda subversiva a través de les sales cinematogràfiques. En busca i captura des de principis de l’any en curs.
La primavera de 1945, quan Braulio Laso Badia encara es trobava en parador desconegut, la suposada muller, Carolina Bruil Latorre, comença una relació adúltera amb Ramon Mir Altamirano (en endavant, R. M. A.), excombatent de la División Azul i alcalde de barri del districte de La Salut. El 28 de maig, un mes després de començar aquesta relació, el susdit Jesús Yoldi Pidal, àlies de Braulio Laso Badia, apareix penjat per mitjans propis a la glorieta d’un terrat del carrer Legalitat, propietat d’un matrimoni amic que li havia proporcionat refugi i manutenció des que l’ordre de busca i captura pesava sobre seu. La causa del suïcidi s’atribueix a un atac de desesperació en tenir notícia de l’adulteri de la seva dona (sense confirmar).
Al cap d’un any, en data no precisada, Carolina Bruil Latorre, sense abandonar totalment les varietés, s’inicia en l’exercici ocasional de la prostitució, sembla que induïda pel seu amant R. M. A. Perd un fill d’11 anys, malalt de tuberculosi, i manifesta una progressiva dependència etílica. Finalment abandona l’activitat teatral i es dedica plenament a la prostitució freqüentant bars i locals de la part baixa de la Rambla. No va treballar mai en cap bordell, anava per lliure, i va seguir unida a R. M. A.
Les dades següents són extretes de declaracions de l’assassí Fermín Sicart Nelo (Exp. F-16 i F-17, 23-1-49), confirmades per una investigació posterior.
El 23-4-45, amb motiu de les indagacions sobre Liberto Augé Dalmau, 59 anys, solter, acomodador del cine Delicias, subjecte afectat per una elegància marieta d’extrema i ridícula pulcritud, també és interrogat preventivament Fermín Sicart Nelo, 26 anys, projeccionista de cine i company seu, que pretén ignorar les activitats il·legals tant d’Augé Dalmau com de Yoldi Pidal i no estar al corrent de la possible doble personalitat d’aquest, a qui diu haver vist una sola vegada i amb qui nega qualsevol relació de caràcter polític o afinitat ideològica. Així mateix, al·lega no saber res d’octavetes i premsa anarquista dins els sacs de bobines que rep per a la projecció i que passen d’un cine a l’altre mitjançant camuflatge i repartiment, la comissió i responsabilitat dels quals s’atribueixen a l’esmentat Augé Dalmau, presumpte afiliat al sindicat clandestí de l’antiga CNT amb un llarg historial en l’organització i difusió d’aquesta propaganda subversiva. La cabina de projecció del cine Delicias va ser escorcollada en presència del projeccionista Fermín Sicart, abans que el traslladessin a Prefectura i fos interrogat a fons, sense trobar-hi cap prova. Posteriorment va ser posat en llibertat mentre que Augé Dalmau, conegut com el Germán i amb clars indicis d’homosexualitat probablement vergonyant i no assumida (sense confirmar), era sotmès a estricta vigilància.
Hi ha indicis que Augé Dalmau podria haver estat relacionat amb l’entramat anarquista que el juliol de 1947 va perpetrar el vil assassinat d’Eliseu Melis, el confident que tants bons serveis havia donat a la VI Brigada. Sense confirmar.