Aquesta puta tan distingida. Juan Marse
del seu propi desvari, l’escena, ara que hi pensava fredament, era per trencar-se de riure, perquè ningú que hi fos tot hauria imaginat aquell disbarat, una mort per atropellament més impossible i estúpida.”
A veure, em vaig dir, potser si aconsegueixes deixar breument en suspens l’atenció del lector mitjançant, per exemple, alguna observació pertinent sobre les mans rosades de la suïcida plegades tranquil·lament sobre el pit, o mostrant com ajuntava els peus amb rigorosa simetria sepulcral, o que lentament que aclucava les parpelles mòrbides, tocades pel dit fred de la mort... Però ¿quin paper m’assigno, jo, amb qui m’identifico, on em situo en aquest meticulós recompte de despropòsits anodins? ¿Soc aquell noi de cabells rinxolats, amb espardenyes i camisa blanca, el que veiem d’esquena amb un llibre sota el braç i obrint-se pas entre el grup de veïns, el que mira de reüll i fingint indiferència la cara interna de la cuixa que la bata mal cordada deixa veure? Bé, no és fàcil reconeixe’s a si mateix d’esquena, sobretot enmig d’altres imatges lligades al singular succés que persisteixen amb més força, per exemple els turmells una mica gruixuts i lleument rosats arran de les llambordes grises, el cutis de porcellana que encara envia un pàl·lid fulgor a través del temps i les parpelles de cera tancant-se a poc a poc amb alguna visió plaent que deixa els llavis entreoberts davant la proximitat, el frec o la cadència d’altres llavis, l’alè d’un petó anhelat. ¿I que no va ser allà, mirant el carmí vessat en aquella boca i el punyal de seda en aquella cuixa, amb els corbs que encara ensumaven la carronya i la mort al peu del Kilimanjaro i amb l’udol de la hiena en plena nit, que no va ser allà, amb el llibre primordial sota el braç i la controvèrsia sanguínia entre el cor i el sexe bategant a les venes, que li va néixer, al noi, la nostàlgia de futur, l’ensonyament secret que li marcaria el destí, aquella altra febrada juvenil que anava més enllà de la que podia suscitar el cos estirat de la senyora Mir o el de la seva filla Violeta deixant-se acariciar els pits en un carreró fosc?
Però la mauleria i la impostura de les paraules persistien. Vaig tirar el bolígraf als papers i em vaig arrepapar a la cadira, amb les mans al clatell. El problema, em vaig dir, potser rau en la discrepància entre l’home domat i descregut que avui intenta reviure aquell episodi, i el vailet indòmit i febril que el va viure fa molts anys.
I de nou la veu de la Felisa, com si arribés de l’altra cara de la lluna:
—“Si jo fos un ranxo em diria Terra de Ningú” —va entonar amb un deix de coqueteria passat de rosca. Havia parat d’escombrar i em fitava—. Ho diu una seductora pèl-roja que a la vida real va ser molt desgraciada. A veure si ho endevina.
—No en tinc ni idea.
—No pot ser que hagi oblidat aquell sensacional cop de melena que va erotitzar tota una generació.
—¿Per què hi insisteix, dona despietada?
—Li convé ventilar-se una mica.
—El que de veritat em convé és un whisky amb una mica d’aigua.
—Normalment, a aquesta hora el senyoret ja se n’ha anat a nedar o s’ha estirat a la terrassa amb un llibre.
Vaig tornar a armar-me de paciència.
—Sisplau, Felisa. ¿Ha sentit el que li he dit?
—El senyoret tindrà el whisky d’aquí a un minut. Però abans ens hi juguem un duro, vinga.
—Jo no m’hi jugo res, amb una estafadora. Això és un abús, que consti.
Sabia que no es donaria per vençuda. De vegades, quan queia la tarda i els primers ratpenats rondaven la terrassa, la companyia i les endevinalles d’aquella estimada i imbatible cinèfila podien constituir un entreteniment amable, però també es podien convertir en un malson.
—Un ranxo obert a tothom —va insistir—. ¿Li dono una pista? Passa a Buenos Aires... ¿No? Bé, a veure aquesta altra: “No m’interessen els patriotes, amb una mà duen la bandera i amb l’altra escuren les butxaques de la gent.” Ho diu una sueca fresca i sana com una poma... Au, vinga!
Exhaust i sense esperances, com un condemnat a galeres, vaig clavar els colzes a l’escriptori i vaig inclinar el front. Però no hi vaig dedicar ni un segon, al coi d’endevinalla, perquè, de sobte, al terç inferior d’un dels folis més empastifats, al mig d’un paràgraf de sis línies fet un galimaties de paraules guixades, sargides i finalment substituïdes, alguna cosa havia començat a moure’s reclamant la meva atenció. Empesa per senyals que remetien a petits blocs d’anotacions als marges del paper, una de les línies descartades i matxucades es va incorporar i amb un unglot negre em va clavar una bufa, després es va encaminar, molt dreta i ufana, cap a la part alta del foli i, obrint-se camí a cops de colze, es va acomodar entre la tercera i la quarta línia i s’hi va estirar, al lloc que, certament, pensant-ho bé, li corresponia. De seguida, algunes oracions van perdre la màscara de l’antiga impostura i van començar a mirar cap a la bona direcció. Anima’t, corcó, em vaig dir, que no tot està perdut: sota aquest esborrany insidiós encara hi transpira el somni d’una altra vida, més intensa i més veritable que aquesta. Ja no hi ha imatges ni temes prohibits ni paraules clandestines, ja no fa falta encobrir-les ni suplantar-les ni dir-les en veu baixa, de manera que, després de posar el cap al rail del tramvia, sobre aquest ferro immemorial que s’oxida semienterrat entre les velles llambordes del Torrent de les Flors, la pobra senyora torna a plegar les mans al pit amb una devoció aparentment suïcida i es queda quieta, esperant una mort impossible...
La veu de fum de la Felisa em va treure de les cabòries:
—Per tant, quan obri la porta a aquest senyor he de comportar-me amb tota naturalitat. —Va apagar el cigarro al cendrer de la meva taula, es va escurar la gola i va afegir:— ¿És això el que volia dir-me?
—Més o menys. Però tranquil·la, que no correm cap perill.
—Ara entenc per què la seva dona va agafar els fills i se’n va anar tan lluny. Per no veure’s obligada a atendre un criminal a casa seva.
La Carmen havia anat a Holanda a veure el seu germà. Feia vint anys que no es veien. De bon grat me n’hauria anat amb ella i la canalla a passar-hi les vacances, dos mesos sense fer res més que passejar-me entre tulipes i navegar pels canals d’Amsterdam, però el fotut guió em retenia en aquesta ciutat sorollosa en companyia d’un vell assassí i entre visites puntuals de gent del cine envanida i sense escrúpols, cosa que no semblava que a la Felisa la commogués en absolut.
—¿No li sembla prou sacrifici, a la senyora tafanera?
—Servidora no sabria què dir-li.
Vaig pensar que era hora de deixar-se de bromes i que havia de posar-la al corrent del tema, per evitar qualsevol alarma o equívoc. M’havien encarregat l’argument d’un guió cinematogràfic basat en un succés real, li vaig dir, un crim comès feia anys en un cinema d’aquesta mateixa barriada, i havia de documentar-me. No li vaig dir que feia dues setmanes que no m’hi ficava del tot, per falta de dades i de ganes, i que preferia dedicar-me a les meves coses.
—I com que l’assassí encara és viu... —vaig afegir, i em vaig aturar. Tot d’una, “assassí” em va semblar una altra paraula que sortia de la foscor, espectral, coberta de pols i teranyines i certament buida de sentit—. Bé, és una manera de parlar... El cas és que l’home que espero té informació de primera mà sobre el succés i m’assessorarà. Tan de primera mà, Felisa —vaig afegir venjativament, mesurant les paraules—, que l’autor d’aquell crim espantós és precisament ell, en persona. En carn i ossos, vaja. Es diu Fermín Sicart i era projeccionista a la cabina del cinema on va passar tot, fa més de trenta anys... Sí, no faci aquesta cara. ¿Qui podria informar-me millor sobre el que va passar?
I per descomptat no calia alarmar-se gens, vaig afanyar-me a afegir, l’home havia pagat el seu crim, havia estat jutjat i havia complert condemna, i calia suposar que era tota una altra persona. La idea d’assessorar-me amb l’assassí me l’havia suggerit el productor de la pel·lícula, que anys enrere s’hi havia posat en contacte per un projecte que no havia prosperat. Em va dir que sabia del