Aquesta puta tan distingida. Juan Marse
treball.
Es dona el cas que en aquest mateix cine de barri de programa doble treballa com a operador en cap i ocasional acomodador Liberto Augé Dalmau (Exp. C-3/12-4-39/ i C-4/21-3-45), amic i sospitós de complicitat amb el difunt Braulio Laso Badia (àlies Jesús Yoldi Pidal). I en aquest escenari tenen lloc els fets que s’exposen a continuació:
La tarda de l’11 de gener de 1949, Carolina Bruil Latorre efectua una visita al seu amant i client Fermín Sicart Nelo al cine Delicias i és assassinada per aquest a la cabina de projecció mitjançant estrangulació. El dictamen forense aprecia mort per asfíxia i indica marques d’estrangulament causades per la cinta de cel·luloide cinematogràfic de vores esmolades, que han causat ferides al coll.
Al primer interrogatori, l’assassí al·lega bloqueig mental i no recorda què el va impulsar a cometre el crim.
Informe psicològic (Coronel Tejero-Cámara, 29-1-1949)
Atès el nombre de preguntes sense resposta i les proves addicionals disponibles per a la seva avaluació, com ara la memòria erràtica del reu sobre el mòbil del crim i sobre les vint-i-quatre hores anteriors a aquest, a més del dictamen del forense amb data 14-1-1949, la conclusió del primer examen psicològic és que la causa del delicte podria ser un rampell sobtat i imprevisible de conseqüències imprevistes per al reu...
Estabornit pel batibull de prosa congelada, dates anodines i imatges possiblement manipulades, la Carolina Bruil Latorre se’m va aparèixer diverses vegades a la llum d’un llampec, remenant els malucs amb una coqueteria gens convincent, una calculada mansuetud, com si improvisés un joc vulgar de seducció per a un client que baixa de l’hort. Les variants de l’escena que vaig anotar quan encara no em servien de res o de quasi res avui em semblen una veritable epifania: asseguda dalt d’una pila de llaunes al racó més fosc de la cabina de projecció, espatarrada, amb mitges negres i la gavardina a les espatlles, un entrepà de mortadel·la en una mà i a l’altra una ampolla de vi gentilesa del projeccionista, somriu dient “Afanya’t”, però el que preval en el seu rostre és una tristor fonda, assumida, el consentiment resignat que presagia la fi. Deixa l’ampolla i l’entrepà damunt les llaunes i recull de terra la serp de cel·luloide anellada, se la penja al coll i, tot seguit, en un gest que el costum ha buidat de tot encant, remena els malucs i estira una cama de tal manera que s’entreveu la cuixa entre els faldons de la gavardina. Segons abans de sentir la pel·lícula esmolada a la gola, ja sap que morirà, i sobre la cendra de les seves pupil·les es tanca la parpella lenta i pesarosa. Durant un breu instant, tots dos, víctima i botxí, més enllà de l’extenuada incitació d’ella i de la fogosa resposta d’ell, sembla que pressentin la imminència d’una fatalitat. Perquè no és només el desig ni l’atzar ni la solitud el que els ha unit aquesta tarda plujosa de gener en un escenari tan inapropiat per al comerç sexual, un cau fosc que fa pudor de nitrat...
Atura’t, no et paguen per plantejar enigmes ni molt menys per indagar-hi, em deia sovint. Amb tot, aquell vulgar reclam sexual de la prostituta propiciant el primer moviment d’una escena muda podria precedir perfectament l’assassinat brutal, un pla el sentit del qual, llavors, se m’escapava, però potser acabaria sent, m’agradava suposar-ho, una imatge seminal: un enquadrament que no quedés en una simple troballa estètica (la temptació més persistent de la filmografia de l’Héctor Roldán), sinó que fixés la pulsió primera d’una misteriosa catarsi emocional. Però aquella suposició va resultar prematura, com tantes altres. El pla se’m va congelar a la retina i el vaig arxivar amb la resta.
3
Per sort, tenia temps per fer el ronsa, així que vaig decidir alternar la història tràgica de la Carolina i en Fermín amb un projecte personal que m’estimulava molt més: reprendre el segon esborrany d’una novel·la que avançava amb penes i treballs des de feia sis mesos, amb períodes freqüents de sequera —períodes que amb el temps augmentarien de freqüència, fins al punt que l’esborrany acabaria abandonat en un calaix i tardaria vint-i-cinc anys a ser-ne rescatat. Es tractava d’una trama complexa de ficcions que no sortia de cap coi d’encàrrec i que hi havia estones que em feia oblidar la pel·lícula i recuperar certa dignitat i decòrum en l’escriptura. Però només una estona, ja he dit que últimament les paraules tampoc m’anaven gaire bé per aquesta banda. Per alguna raó, en convocar el temps fugit sentia el pes d’una censura oficial castradora que, paradoxalment, havia estat abolida, el 1982 ja no existia: aquell mandat insidiós de no dir les coses pel seu nom. Passava que algunes paraules massa temps evitades i arraconades, com si encara els afectés l’espoli i el descrèdit patit durant tants anys, de cop i volta perdien el referent davant dels meus ulls i mudaven de significat, emmascaraven el veritable sentit i em donaven l’esquena insidiosament. Tenia la impressió d’extreure-les penosament una per una del fons d’un pou mort. Les paraules eren allà, al paper, però emmordassades, mirant a una altra banda i persistint en la falsedat. Aleshores m’aclaparava la sensació que les paraules que necessitava, les precises i pertinents, les insubstituïbles, les úniques que em servien, les que no em deixarien desarmat davant la pàgina en blanc, eren al fons del pou mort, sotmeses a la censura i a l’escarni. Aquelles vivències i emocions innombrables que s’havien passat tant de temps enterrades en el silenci, aquelles paraules condemnades fins ahir mateix al mutisme dictatorial, i que ara ja podien i havien de ser convocades inexcusablement sense por de les represàlies, persistien a mantenir la impostura i a trair el sentit a què es devien.
Tal era la sensació d’impotència que em va agafar aquella tarda xafogosa de juliol, al cap de cinc hores encadenat a l’escriptori davant de mitja dotzena de folis manuscrits. I és que eren temps en què moltes coses i les paraules que designen tals coses encara no estaven unides del tot, i haig d’aclarir que no parlo d’una obra testimonial o de denúncia, arriscada i significant, que l’escriptor acovardit hauria guardat al calaix durant anys mentre no pogués publicar-la un cop caigut el Règim i que, en arribar per fi el dia d’exposar-la a la llum de la llibertat, s’hauria revelat justament ni significant ni testimonial ni arriscada, ordida fatalment amb paraules que ni tan sols en la clandestinitat i d’esquena a la censura no havien pogut lliurar-se de l’espoli, la distorsió o la mateixa impostura. No, no és aquest el cas. Em refereixo a un esborrany escrit ahir mateix i que s’està comportant perversament, com si l’hagués redactat en plena dictadura: captives, múrries, afàsiques, les paraules no deien sinó vaguetats. Vaig acabar apartant la vista i el pensament d’aquella clamorosa falsedat i mol·lície i, segurament per contrarestar d’alguna manera una tan persistent penúria verbal, síndrome romanent de gairebé quaranta anys d’autocensura (en la meva imaginació si més no, tot i ser conscient de les meves deficiències tenaces), se’m va acudir de fer una broma innocent i bastant grollera a la nostra vella assistenta Felisa.
—Felisa, quan arribi l’assassí —vaig dir impostant pèrfidament la veu—, faci’l passar a la terrassa. Serveixi-li una cervesa i que m’esperi.
La Felisa acabava d’entrar a l’estudi amb l’escombra a les mans amb el pretext d’escombrar, com solia fer cada dia quan queia la tarda, encara que avui sabia molt bé que el parquet estava impol·lut, perquè ella mateixa havia passat l’aspiradora no feia ni tres hores. Va sentir l’ordre, va recolzar mans i barbeta al pal de l’escombra i es va quedar mirant-me amb els seus grans ulls intel·ligents. “Assassí” era una paraula que potser per a ella també s’havia buidat de sentit. Unes hores abans, en comunicar-li que aquella tarda esperava una visita important i que fes el favor de comprovar el contingut de cerveses i refrescos al frigorífic, no vaig considerar necessari ni oportú afegir que el visitant esperat, el senyor Fermín Sicart, havia estrangulat una dona feia més de trenta anys, però ara, en qualificar-lo d’assassí sense avís previ, hauria estat natural que tingués un ensurt o que donés com a mínim algun senyal de sorpresa o de simple curiositat. I en canvi la brometa sonsa, una distracció innocent que es concedeix un xerraire vocacional després de perdre una tarda sencera empastifant papers, no va tenir cap efecte. Sense immutar-se gens ni mica, amb el cigarro fumejant a l’angle foteta de la boca i amb les mans recolzades al pal d’escombra, la meva assistenta em va dedicar el parpelleig conegut i ben lubricat dels seus