Aquesta puta tan distingida. Juan Marse
incongruentment:— Dona, no deixa de ser un assassí.
—¿Com ho sap?
La vaig mirar una mica desconcertat.
—¿Com sé que el visitant és un assassí?
—No —va dir—. Com sap que li agrada la cervesa gelada.
Cap senyal d’alarma, ni l’ombra d’una lleu esgarrifança. O la seva oïda de vella estava pitjor que de costum, o tant li era obrir la porta a un criminal convicte i confés com al seu àngel de la guarda. Vaig intuir que la Felisa tenia una d’aquelles tardes en què el seu caparró cinematogràfic es regia per una sola idea: fotre’m algun duro amb les seves endevinalles de cel·luloide, així en deia ella, un entreteniment que jo acceptava per complaure-la, no sense una certa sensació depriment d’estar fent mèrits per al meu futur ingrés al geriàtric.
—Ara corre i digues a ta mare que tot està arreglat i que ja no queda cap pistola a la vall —va entonar amb una veu pastosa.
—Ara no, Feli, sisplau —vaig suplicar.
—Un duro si sap qui ho deia a un nen ros amb uns ulls com unes taronges. Rumiï i ja veurà que fàcil.
—Un altre moment —vaig excusar-me amablement—. ¿No ha sentit el que li he dit? Espero una visita molt especial.
—Molt especial, sí, sí.
La vaig observar de reüll mentre reprenia la comèdia d’escombrar, amb el cap cot, barrinant sens dubte algun estratagema. Vaig pensar en la meva dona: sempre havia tingut raó, des del primer dia que deia que la Felisa no es comportaria mai com una minyona normal i corrent, i ara ja era massa vella i consentida per sotmetre-la a cap disciplina. A més, presumia d’haver viscut sempre la solteria i la solitud amb militància, fins i tot quan la festejava un pretendent tardà, un tal senyor Pàmies, cinèfil madur i fatxa repentinat que li tirava floretes dient-li que s’assemblava a una bella actriu d’origen italià incert, anomenada Irasema Dilián, reciclada en el cine espanyol encartonat i purulent dels anys quaranta i germana secreta —segons li va revelar un dia llunyà el senyor Pàmies en to confidencial, no exempt de certa excitació tòrrida— de Claretta Petacci, l’amant infortunada de Benito Mussolini; fantasia que a mi em semblava que era una secreció eròtica i surrealista del feixisme espanyol italianitzant d’aquells anys.
En aquella època, la Felisa ja havia superat la trentena amb escreix i encara ajudava el pare vidu en una botigueta del carrer Urgell, dedicada a la compravenda de fotos i cartells vells de cine i tota mena de revistes antigues, pel·lícules novel·lades, postals i programes de mà per a col·leccionistes. Se la solia veure en un racó, al fons de la botiga, inclinada sobre els fitxers d’un arxiu completíssim que el seu pare havia començat en temps del cine mut i on es podia trobar de tot, segons la Felisa, inclús la dada més recòndita i insòlita, com ara el nom dels actors secundaris o del muntador de la versió fílmica de Maria Rosa, el drama del català Àngel Guimerà rodat a Hollywood el 1916 per Cecil B. DeMille. Per cert, que aquella dedicació filial i constant a l’arxiu m’estava costant no pocs duros, com es veurà més endavant. La botiga del pare, fill d’immigrants andalusos que van venir a Barcelona a treballar a les obres de l’Exposició Universal del 1888 i es van instal·lar a la vora de Montjuïc, va ser durant molt de temps una referència ineludible per a qualsevol col·leccionista cinèfil. Quan l’home va morir, l’any quaranta-set, ella va sostenir el magre negoci un parell d’anys abans de liquidar-lo i gastar-se els diners en un viatge a Venècia. A la tornada, es va posar a servir a casa del senyor Pàmies, ja casat i amb fills, en una torre amb jardí al barri d’Horta, i anys després, el Nadal del 1964, es va presentar a casa enviada per una agència de col·locació els serveis de la qual havia sol·licitat la meva dona. Les seves referències eren bones, però no ens va explicar mai per què s’havia acomiadat a la francesa de l’última feina a casa del seu antic adorador, el senyor Pàmies. Una vida de cine.
—Tot el dia aquí tancat —va dir la Felisa escombrant el no-res—. Això no pot ser bo. Des que la Carmen i els nens se’n van anar que no ha sortit al carrer. I si veiés quina cara fa... ¿S’ha mirat al mirall?
—Felisa, sigui bona amb mi, que encara em queda bastanta feina...
—Vaig prometre a la seva dona que el cuidaria.
—Molt bé, però no necessito cap infermera ni cap muller suplent, ni molt menys una sogra.
—¿Avui no va a nedar?
—Avui no toca.
—Hi hauria d’anar cada dia.
—Per l’amor de Déu, ¿pot tenir una mica de compassió —li vaig pregar en to de broma— i limitar-se a ser l’estimadíssima Feli que sempre ha estat per als nens i per a mi, amb més de quinze anys de servei impecable en aquesta casa?
—Mmm —va grunyir. Va callar una estoneta abans de tornar-hi:— En tinc una altra de molt fàcil.
—No estic per endevinalles, Felisa, avui no, de veritat. I escolti, res de bromes amb l’individu que espero.
—Sigui qui sigui, sempre he confiat en la bondat dels desconeguts. ¿Qui ho va dir, això? Segur que se’n recorda. ¿Qui és aquesta pobra dona que es declara tan desvalguda, i de quina pel·lícula? Cinc segons, i un duro per l’aposta.
Vaig armar-me de paciència.
—Però aviam, ¿què li he dit? ¿Ja ha entès bé què s’ha de fer quan arribi aquest home? ¿Sí o no?
—No s’empipi, punyeta. A veure, ho faig per distreure’l una mica. Treballa massa. —Va escurar-se la gola i va posar-se a tossir.— La bondat dels desconeguts. I es deixa endur de bracet pel cavaller granadet. Vaig plorar, quan vaig veure aquest final. ¿Vol una pista? Deu segons.
Es va posar la mà als cabells curts i negres com una ala de corb, misteriosament juvenils. Al front, el serrell immemorial semblava pintat. El cigarro va lliscar àgilment d’un cantó a l’altre de la boca mentre esperava amb mirada burleta i fal·laç que reconsiderés la meva negativa a col·laborar.
—Vint segons, va —va dir, entreaclucant els ulls encara més i deixant que el fum del cigarro se li enrosqués a la careta infantil i plena d’arrugues—. Trenta segons.
—Que no.
Com si sentís ploure. Jo feia més d’una hora que estava bloquejat davant de mitja dotzena de folis escampats per l’escriptori i massacrats de dalt a baix amb anotacions a mà. La profusió de guixades i correccions gargotejades entre línies i als marges era tal que no hi quedava ni un sol espai en blanc, i encara pitjor, cap dubte sobre la inutilitat d’aquell esforç. L’espectacle depriment tampoc oferia cap novetat. Xerrameca i fum. M’he passat mitja vida embullant esborranys i una altra mitja furgant-hi, i no he tingut mai cap esperança que la cosa milloraria amb l’edat i el suposat domini de l’ofici. Al contrari, durant els darrers anys la consciència del fracàs personal no ha fet més que consolidar-se, i sovint sento com si arrossegués el fardell feixuc d’una impostura i d’una imperícia que ja seria hora d’assumir públicament d’una vegada. No sabria explicar per què, però sempre arriba un moment, quan treballo en un llibre i m’agafa el desànim, que em sento com un impostor, una màscara, una persona disfressada d’escriptor, algú que ha usurpat l’autoria d’aquesta pila de pàgines torturades.
Vaig fixar l’atenció en un paràgraf corregit reiteradament per remoure la brasa i revifar el caliu. Certament, no hi havia ni rastre de sentimentalisme, ni ombra de melangia personal o d’afecte melós per res, i això era força encoratjador, però tampoc semblava que hi hagués ni un bri de tensió narrativa. Oracions simples convertides en cendra, això era tot el que tenia al cap de gairebé cinc hores de feina. La forma no s’adequava al contingut i les paraules seguien entestades a no dir el que havien de dir, sobretot en aquell paràgraf, sinuós i ple de ressonàncies vàcues, i, per descomptat, tan lluny d’assolir alguna dignitat literària com jo de merèixer el Premi Nobel de Física Quàntica.
“Una cosa terrible, en efecte