Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
nuevos detentores de poder” (pp. 385-386).
Finalment adduirem que, com llegim en el llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), si bé referent al segle XIV, l’anterior al segle en què naix Joan Baptista Anyés, “L’any 1377 el bisbe de Girona, Bernat de Montrodon, decretà que es pregués als dos Sants [, Abdó i Senent,] per a ela prosperitat de la terra i de les collites a causa de la situació crítica del moment. Aquest decret del bisbe va donar com a resultat l’extensió del culte arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Illes Balears, Aragó i d’altres indrets” (p. 30). Potser això tingués, si més no, una explicació, si tenim present que, en eixe segle, per exemple, com llegim en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (p. 38), “es té constància d’alguns anys que foren especialment dolents pel camp, que sovint rebien la denominació de ‘lo mal any...’. Òbviament, els agricultors se servien de l’oració i la creença religiosa per demanar a Crist, la Verge o els sants que intercedissin per ells per tal que els conreus fossin protegits de les tempestes i gebrades86 fortes”, ja que se’ls atribuïa un paper de protectors de les collites.
Justament aleshores, també ocorregué un fet religiós semblant, però en Inca (les Illes Balears) com també podem llegir en l’article abans esmentat: “Sembla que vers 1370 els precs del poble d’Inca per tal que els sants aturessin les calamitats naturals tingueren efecte, i per aquesta raó n’esdevingueren patrons” (p. 40). I, en el paràgraf següent de l’article, afig que “Fos per les recomanacions episcopals o per la simple tradició cultual, els pagesos de la vall de Sant Martí87, de bracet amb l’autoritat eclesiàstica, es bolcaren a la construcció de la capella del Puigsacreu88 i ho feren, segons la transcripció de X. Puigvert, perquè volien la protecció dels sants contra ‘les tempestes, les plagues, les gebrades, les pedregades, els incendis, les boires, els llamps i els torbs’. Sembla que el projecte arrencava d’abans, com ho profà un testament de 1415, en què ja es fa un llegat per la capella que s’ha de construir pròximament” (p. 40).
“Els Sants de la Pedra”... ¿són un mite?
Primerament, direm que, aquestes línies sobre els Sants de la Pedra, en el 2005, només pretenien ser un apartat de l’estudi que feia, aleshores, sobre el vocabulari agrícola i administratiu que hi ha en les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar de 1740,... ¡però no una recerca nova!
En segon lloc, abans d’endinsar-nos de ple en aquest apartat de l’estudi, vos demane una cosa ben simple. Imagineu-vos que pertanyeu a un orfeó i que visiteu una església en què l’altar té els Sants de la Pedra, és a dir, Sant Abdó i Sant Senent. Imagineu-vos, també, que sou una mare, Àngels, o un pare, Sebastià, i que hi sou junt amb un fill de 5 anys, David. El vostre fill, David,...
DAVID (en veu baixa): - Pare, ¿qui és eixe home barbut de l’esquerra?
SEBASTIÀ (baixet): - No és un barbut, sinó un sant. El pare no sap qui és. Ara ens ho dirà el capellà.
DAVID (assenyalant el sant de la dreta): - ¿I qui és aquell, pare?
SEBASTIÀ (suaument): - El pare no ho sap, David. Qui millor ho sabrà és el capellà del poble. Segur. Ell segur que ho sap.
DAVID (amb un fil de veu i interessat): - ¿I no tenen nom?
SEBASTIÀ (sorprés i somrient): - ¡No soltes rucades, David! ¿Tu, no en tens, de nom?
DAVID (un poc afrontat): - És que...
El capellà fa la seua presentació i comença a descriure la vida d’ambdós sants. Indica que són els Sants Màrtirs, Sant Abdó i Sant Senent, també coneguts com “els Sants de la Pedra”.
SEBASTIÀ (es dirigeix a Àngels): - ¿Què ha dit el capellà, Àngels? (assenyalant David). És que aquest impertinent...
ÀNGELS (respon): - Ha dit que són Sant Abdó i Sant Senent.
DAVID (estranyat): - ¿Quèèè? ¿Com, mare?
ÀNGELS (de nou i amb dolçor): - Sant Abdó i Sant Senent.
DAVID (fent capteniments): - Abdó..., Senent..., Abdó..., Senent..., Abdó...
ÀNGELS (demanant-li quietud i més atenció): - ¡Xist, xist! David, per l’amor de Déu, mira el capellà i escolta’l. I deixa ja de...
DAVID (a mitja veu i amb certa resignació): - Sí, mare.
CAPELLÀ (cap a l’altar major; en primer lloc assenyala el Crist): - ... com hi veuen vostés, n’hi ha u que porta un manat d’espigues, sant Abdó, mentres que l’altre, Sant Senent, duu un penjoll de raïm. Això simbolitza...
DAVID (en veu baixa, a son pare): - Pare, pare...
SEBASTIÀ (sorprés i enutjat, prega atenció i silencia a David): - ¡Xist, xist! (amb rectitud) Escolta: has vingut a aprendre, com la mare i jo, no a donar la matraca. M’has entés, ¿no? (continua) I ara, si vols, em fas l’ultima pregunta. ¡I prou!
DAVID (amb un to més formal): - D’acord, pare. (suaument) ¿Per què Sant Abdó no porta el penjoll de raïm?
¿Què li respondríeu? ¿Vos imagineu que sou el capellà, la mare o el pare? ¿Contestaríeu igual a una persona de quaranta anys? En cas contrari a dir la primera cosa que pensàsseu, tindríeu davant una muntanya ben alta, muntanya que tot seguit intentarem de pujar. Escric “ben alta” perquè em fa l’efecte que poques persones del Poble s’han fet mai la pregunta de David. Fins i tot, jo: vaig llegir el nom popular, “els Sants de la Pedra”. Però el text (i altres posteriors) no especificava “¿qui és qui?”, això és, “qui es relaciona amb el forment i qui amb el raïm”. Comencí a preguntar a rectors: “He llegit ‘Sants de la Pedra’ i forment (o blat) i... Però, ¿qui és qui?”. Algú em va manifestar: “No m’ho havia preguntat mai. M’imagine que sant Abdó serà el de l’esquerra [de l’altar major des d’on faig les misses]”. Era el rector d’una parròquia..., des de feia uns quinze anys. N’hi hagué qui em va dir que representaven “el símbol de la unió del pa i del vi” (sic).
Altres persones, com Pere-Joan Llabrés (Inca), m’han oferit informació, sempre des d’una visió catòlica. En primer lloc començaré per ací, per fonts catòliques.
En el moment de començar la recerca, en la primavera del 2005, eren poques les fonts que tenia a l’abast. Una d’elles, fou l’estudi de Pere-Joan Llabrés I Martorell, i el seu estudi “Els Sants a l’art d’Inca” (2001), a què vaig accedir després de parlar amb Pere Riutort, qui, aleshores, vivia en la Ciutat de València. A més, em recomanà consultar l’”Enciclopedia Cattolica” i la “Bibliotheca Sanctorum”, fonts que poguí llegir en la Facultat de Teologia de la Ciutat de València.
En primer lloc direm que, Pere- Joan Llabrés, diu així:
“Nomen, locus, dies: vet ací les tres dades que cal saber dels màrtirs autèntics, que reben culte dins l’Església, segons sant Gregori el Gran. Doncs bé, és justament el que sabem de bona font, dels nostres patrons: el seu nom, el lloc de la sepultura i el dia de la mort o enterrament.
El primer calendari romà que conservam, el Cronògraf de l’any 354 [ja parla dels enterraments del màrtirs: ] El tercer dia abans de les calendes d’agost, Abdos i Sennes, enterrats en el cementeri de Poncià devora el lloc dit ‘ad Ursum Piliatum’ . Les tres dades exigides per Gregori el Gran ja les tenim: el nom, que després s’escriurà més d’acord segurament amb la seva procedència, Abdon i Sennen (en llatí); el lloc de la sepultura: el cementeri dit de Poncià; el dia: 30 de juliol.
Aquesta és la notícia històricament certa que tenim de la vida, del martiri, de l’enterrament primer dels nostres patrons.