Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
de finals de juliol. Ací la tradició dels jardinets vindria a coincidir amb un altre gran procés d’adaptació del calendari antic al calendari cristià. Així, estem en una fase del calendari coneguda com a període canicular (perquè astronòmicament és el moment en què al cel s’eleva l’estrella Sírius, la més brillant de la constel·lació del Gos Major), que ha estat considerada des de l’antiguitat com un moment d’extrems climàtics del cicle anual, el de la calor més forta o el de les tempestes més agressives que destrossen collites, i que s’ha vist tradicionalment en la mentalitat popular com una època de desgràcies, de malalties, de morts, etc. És per això que els patrons de les festes d’estiu de les partides dels Lleus o Pinos són, en el primer cas, els sants de la Pedra, que protegeixen contra les pedregades, i en el segon cas Santa Bàrbara, que protegeix contra les tempestes. Aquesta circumstància, el fet de trobar una parella de sants en aquest moment del calendari, no sembla casual, ja que el període de la canícula ve introduït per la constel·lació dels Bessons, una constel·lació que dóna pas al període de més calor de l’estiu. Aquests Bessons eren identificats, en l’antiguitat, amb els déus Càstor i Pòl·lux (nom de les estrelles més brillants de la constel·lació i que representen el cap dels bessons), i la festa dels ludi castorum, a la Roma antiga, se celebrava el dia 15 de juliol. D’altra banda, i per a tancar la quadratura del cercle, el 19 de juliol és la festa d’una altra parella de santes, les sevillanes Justa i Rufina, que casualment van ser martiritzades a Hispalis per no haver volgut ofrenar unes macetes –i per això són les patrones, significativament, dels terrissaires- a una deessa antiga, Salambós” (pp. 166-167).
A més, segons em va escriure Teo Crespo, en un correu del 13 de novembre del 2017, la importància dels sants Abdó i Senent “al País Valencià, que ja és palesa al s. XVIII, està directament relacionada amb el seu caràcter de protectors de l’agricultura (per això han estat tradicionalment tan venerats entre els camperols)”. Com a aclariment, direm que les partides de Pinos i Lleus pertanyen a Benissa (comarca de la Marina Alta), que els Sants de la Pedra són els patrons de la partida de Lleus (segons m’escrigué el 22 de novembre del 2017, Teo Crespo, i que de Pinos, de la comarca del Vinalopó Mitjà) ho és Santa Bàrbara. El propi historiador afig que, “A Benissa, si no recorde mal, els sants estan des del s. XVIII”. I, sobre els ludi castorum (o transvectio equitum), escriu que “era una desfilada de cavallers romans que se celebrava a Roma el 15 de juliol en honor als Dioscurs, en commemoració de la batalla del llac Regil, del 496 aC, en la qual els dos herois van aparèixer en el camp de batalla per ajudar els romans (igual que després farien els sants jordis i santiagos)”. I, quant a l’adaptació al cristianisme, comenta que “la cristianització de divinitats i festes antigues en sants cristians mai no és unívoca: (...) per exemple, hi ha la hipòtesi que el culte a Càstor i Pòl·lux al Fòrum de Roma s’hauria cristianitzat, amb el temps, en el culte als sants Cosme i Damià, que tenen l’església per allí”.
Sobre aquesta constel·lació també en parlarem per mitjà de les recerques exposades en l’obra “Arqueología feminista ibérica” (de Francisca Martín-Cano), qui aporta informació clau per a la recerca sobre els Sants de la Pedra.
Igualment, en eixa mateixa línia, en l’article “Astronomia popular. Una proposta”, d’Antoni Veciana, publicat en la revista “Caramella” (no. 32, en el 2015), podem llegir que “A la Provença, Sírius101 es [sic] conegut com En Joan de Milà. Joan Miró Amatller ens dóna el Dragó, la Sargantana, el Jan de Milà, el Guarda, la Matera i la Canícula (del 20 de juliol al 10 d’agost, Sant Llorenç, correspon a l’època que Sírius es lleva i es pon el Sol)” (p. 5).
Finalment, direm que, en el 2005, em plantegí algunes preguntes, com ara, ¿ens estranya ara que la festa dels “Sants de la Pedra” (i la seua mort) es celebre el 30 de juliol, com deia sant Gregori el Gran, papa entre els anys 590 i 604? ¿És casual? ¿Hi ha ací el motiu del canvi de significat, per part de l’Església, a una festa potser ancestral i pagana, això és, a una festa camperola? I observí, per exemple, que a) entre el 21 de juny i el 29 de juliol, coincidint amb el moment més fort de la collita del forment, hi ha trenta-nou dies i b) que entre el 15 d’agost, dia de la Mare de Déu d’Agost, coincidint, més o menys, amb lo que en temps de l’Imperi Romà era l’inici de la collita de l’any (la “Vinàlia rústica” del 19 d’agost), i el 22 de setembre (darrer dia de l’estiu) hi ha trenta-huit dies. Aquests detalls i temes amb què estan relacionats, els hem tractat en bona part de la recerca.
d. Sembrar. En l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, hi ha una entrada: “Sembrar”. El text, entre altres coses, diu: “La labor agrícola de sembrar les llavors té lloc, tradicionalment d’octubre a desembre –però hi ha les sembres tardanes-. Un període transcendental per al pagès: fineix l’any i comença un temps de quietud, de contenció i llarga espera; la llavor enterrada ha de morir perquè neixi una nova vida. La sega, la collita dels fruits serà el premi al treball i a l’espera. Temps d’esperança, també del sol nou, en el solstici d’hivern. (...) en la litúrgia cristiana és temps d’Advent, previ a Nadal, naixement del Nen Jesús. L’any agrícola comença amb la sembra com l’any natural comença amb el naixement del Sol. (...) Antigament, els homes lliuraven, però eren les dones qui sembraven, per encomanar fertilitat a la terra –preferentment, estant embarassades o menstruant--, però no les estèrils. Foren, efectivament, les dones qui iniciaren les labors agrícoles: cavar i sembrar, i dansar damunt dels camps per procurar ritualment la germinació. I s’enterrava en els solcs brases i cendres, volent procurar a la terra l’escalf germinador del sol” (pp. 712-713).
Per a reforçar lo que escriu Joan Soler i Amigó respecte al paper de les dones en les labors agrícoles, Angie Simonis, en la seua tesi “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres”, escriu que “La agricultura, ese gran paso de la humanidad en el Neolítico que se recupera como atributo de origen femenino, desde la cultura de la Diosa, aparece desde la perspectiva tradicional como una actividad primordialmente masculina (algo convencionalmente aceptado en los estudios de género), a pesar de las múltiples pruebas que indican lo contrario en multitud de culturas separadas geográfica y temporalmente en miles de kilómetros y miles de años, y cuyo único nexo vinculatorio lleva necesariamente a creencias ancestrales comunes en nuestro inconsciente colectivo. Otro tanto sucede con las otras actividades estrella de la intervención de las mujeres, como la alfarería, el tejido o las más polémicas y elevadas del comercio, el sacerdocio o las artes, que en nuestro país [, España,] apenas se mencionan ni mucho menos se investigan como actividades femeninas desde otra perspectiva que no sea la de género” (p. 371).
Una llàstima que l’autora no inclogués exemples d’eixes cultures, tot i que la tesi confirma, al llarg de l’estudi, lo que acaba de dir.
Quant a la participació de la dona en les tasques agrícoles, Angie Simonis, més avant, escriu: “Hay una cuestión que es evidente y que debería cambiar falsos mitos: son las mujeres las encargadas de las tareas agrícolas y no los hombres. Debería dejar de atribuírsele al hombre, en vista de las abrumadoras pruebas existentes, la invención de la agricultura, que, junto con el fuego, resulta ser el mayor descubrimiento de la especie humana en su evolución primigenia” (p. 377).
I, tot això, en l’agricultura, una activitat de la vida que, com comenta Mª Ángeles Díaz en l’entrada “En pos de Deméter (2)” (http://symbolos.com/s27demeter2.htm), tret del “Programa Agartha”, i publicat en “SYMBOLOS”102 (no. 25-26, p. 192), Hesíode, poeta grec (ss. VIII-VII aC), la tenia com “una ciencia sagrada cuya práctica procura al hombre un vehículo para aprender a conocer las leyes del cielo y de la tierra, ya que es un espejo del otro. Por otro lado, desde el punto de vista tradicional, cualquier trabajo digno para el hombre debe desplegar las capacidades intrínsecas de aquel que lo realiza, ya que aprender y desarrollarse forma parte de la naturaleza humana. Sólo desde esta perspectiva el trabajo del hombre tiene sentido, de otro modo es más apropiado para el mulo, el buey y el asno.
La agricultura