Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
fa al·lusió al Cronògraf (de l’any 354).
Aquells dies passí a consultar l’“Enciclopedia Cattolica” (Vol. I), editada en Ciutat del Vaticà, la qual diu que són sants i màrtirs, i passa immediatament a la Passio. També apareix el fresc del cementeri de Poncià, del segle VI o VII.
En el 2005, si entràvem en http://www.santibeati.it/nomi/Detailed/1007.html per a saber la història de la vida de cada sant, hi havia el mateix text en la plana corresponent a cadascú dels sants (“ABDONE” o “SENNEN”, noms en italià). En eixes dues planes també es podia llegir sobre el fresc, del segle VI, i una descripció física de cada sant. Si no consultàvem aquesta font per Internet, havíem de cercar la “Enciclopedia dei Sancti. Bibliotheca Sanctorum”, és a dir, el diccionari en què apareixen els noms dels sants, amb informació d’interés.
Fins ací tota la informació que trobí, en la primavera del 2005, al voltant dels sants i des de fonts cristianes (oficials o molt extenses) sobre “els Sants de la Pedra”. Recordem “segons sant Gregori el Gran” i la data de la incorporació al primer Cronògraf romà que es conserva, de l’any 354.
Tot seguit exposarem punts diferents als de la versió oficial que apareixen en eixes fonts i, en acabant, com veurem en altres punts de la recerca, ho farem amb més detall i per temes. Primerament, començarem amb alguns d’aquests punts: el sol, el solstici d’hivern, el 25 de desembre, la generació, el misteri de la sexualitat (¿es tracta d’un dualisme simbòlic home/dona?), el símbol del gra, la sembra, el temps d’espera, la vida nova, el sol nou, l’Advent, Nadal, etc.
¿Una festa pagana i, per tant, camperola?
La consulta a l’atzar de llibres d’història antiga, de cultures peninsulars anteriors a l’època romana, de simbologia o sobre cultura mundial, en el 2005, ampliada del 2017 ençà, indiquen dues coses que potser cal tenir en compte:
1. El simbolisme no sempre és rígid, a causa de la nombrosa presència de cultures en el món (pensem que, a hores d’ara, hi ha més de mil llengües en el món).
2. Sembla coincidir amb visions diferents a les oficials de l’Església.
Algunes de les línies que escrivia en el 2005 eren: “Es tracta d’una festa aliena a la religió cristiana? És una festa d’origen agrícola i anterior al cristianisme? Començaré a analitzar-ho fil per randa a partir de l’exposició de diferents punts de vista que podrien ajudar a donar força a la hipòtesi”. Ací tenim algunes de les respostes a què hem aplegat, en alguns casos, reforçant-les des del 2017:
a. Solstici89 és l’època de l’any en què el sol comença a guanyar llum respecte a la foscor (o a perdre’n) després d’haver-hi aplegat al màxim. N’hi ha dos: el d’estiu i el d’hivern. Ambdós coincideixen amb el primer dia de cada estació (21 de juny i 22 de desembre), és a dir, amb dues dates fonamentals per a l’agricultura i contràries, d’alguna manera, entre si: predomini del sol (o de la foscor). Ens interessa el segon, el de desembre, molt lligat a un símbol universal: el gra.
b. El gra, en moltes cultures, actuals o desaparegudes, té relació directa amb el solstici d’hivern, la festa religiosa o pagana (etimològicament, “camperola”) del 25 de desembre, i amb el símbol del renaixement de la vida, del cicle natural, de l’esperança en una vida nova, del naixement d’una generació nova (bé humana, bé vegetal, bé animal)... Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, en l’entrada “Grano, semilla”, hi ha que “Su simbolismo se eleva por encima de los ritmos de la vegetación para significar la alternancia de la vida y la muerte, de la vida en el mundo subterráneo y la vida a plena luz, de lo no manifestado y la manifestación. ‘Si la semilla no muere…’”, fet que ens recorda els rites d’iniciació (amb motiu de la sembra) i que aplegarà, uns sis mesos després (en el cas del forment), a la collita (sobretot, en juny i en juliol). Per això intentaré afegir més informació a la versió oficial de l’Església, fonamentada en la de sant Gregori el Gran, papa entre els anys 590 i 604, feta molt després de la data atribuïda popularment a la mort dels sants Abdó i Senent.
Pot estranyar-nos un poc que la fira popular pagana (“paganus” vol dir “del llogaret, camperol”) en què es celebrava la sembra fos en desembre (mes de l’inici del creixement de les hores de llum) i no en novembre (mes central de la tardor astronòmica). Fixem-nos, per exemple, que, a mitjan segle XX, la sembra del forment, en algunes partides d’Alaquàs (població de la comarca de l’Horta de València), hi tenia lloc, poc o molt, entre Tots Sants (1 de novembre) i la segona setmana de novembre i que es collia entre sant Joan (24 de juny) i sant Pere (29 de juny), d’acord amb lo que em digué90 un oncle meu, José Palop, agricultor, nascut en 1935. Però també afegí, el 1r de novembre del 2017, que “Se sembrava en octubre i novembre”, detall que coincideix amb una pregunta que fiu en el meu mur de Facebook, el 28 de setembre del 2017, per a saber quan s’iniciava la sembra del forment, a què Marc Baldó Lacomba respongué així: “Primera meitat d’octubre (Aitana). Encara que la dita fa ‘Setembre, qui tinga llavor que sembre’”. En resum, si fa no fa, la sembra començava, com a mínim, en octubre i, poc després de l’inici de l’estiu (solstici), ho feia la collita, la sega.
Hi ha quatre refranys que reforcen lo escrit sobre la sembra, en el paràgraf anterior: “A juny, la falç al puny”, “Pel juny, la corbella al puny” (valencià i enregistrat en el DCVB), “Per sant Joan, el blat fora del camp” i, per exemple, “Sembraràs quan voldràs, però per Sant Joan segaràs”91. És clar que varia segons l’oratge del lloc on es planta i la classe de blat, el millor dels quals és el forment. Potser ens interesse molt el refrany “En juliol trau la garba al sol”. ¿Per què? Doncs, perquè, com veurem, en la religiositat medieval, la fira pagana de la collita dels cereals té lloc en estiu i que podem veure-hi una relació amb la festa dels sants Abdó i Senent. Pense que es tractaria d’una ofrena pública, entre altres coses, que es faria quan els cereals (entre ells, el forment) ja estiguessen ben daurats, collits, en garberes i, preferentment, els que es trobassen en bones condicions. Ja en parlarem, una miqueta sobre les fires agrícoles, més avant.
c. El sol quan millor podia daurar el blat era cap a l’estiu (si el forment era primerenc), o en ple mes de juliol, si el cereal era tardà (per exemple, en zones més fredes o en què es conreàs l’ordi). Juliol, per excel·lència, és el mes més estiuenc, calorós i lluminós de l’any al mateix temps. Els moments ideals i naturals per a collir un cereal, com el forment i en un any bo, n’eren tres: 1) abans de qualsevol pedregada, un poc abans de l’inici de l’estiu, 2) després d’un any sense cap altra acció de l’oratge aliena als interessos del camp i 3) quan ja estigués prou daurat. I eixes tres condicions, juntes, només poden tenir lloc o bé en juny (quan els hortolans inicien la collita) o bé en ple estiu. Les pitjors pedregades i més violentes solen ser en estiu, en ple mes d’agost. Pot tenir lloc una gelada, sobretot, abans dels quinze primers dies de juny. I un camp daurat pot estar-ho, sobretot, de mitjan juny ençà (o més). Tenint en compte eixos tres punts (i potser caldria afegir-ne més), podríem entendre la collita com la mort dels cereals. La mort tindria lloc just en el moment de collir l’anyada. Ja en parlarem, més avant, sobre aquesta mort dels cereals, a partir d’informació treta de la tesi “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres. Aproximaciones al ensayo y la narrativa sobre lo Divino Femenino y sus repercusiones en España” (https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/29947/1/Tesis_Angie_Simonis.pdf), d’Angie Simonis Sampedro, del 2012, informació que ha servit molt per a aquest estudi, i també d’altres fonts.
A continuació exposaré quatre comentaris reals per a donar cos a tot lo que he escrit més amunt: els dos primers fan al·lusió