Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
incluyendo los procesos y cambios por los que pasan los vegetales. La agricultura transforma la vida de los campos y organiza la vida de todos, especialmente cambia las imágenes”.
M’han semblat unes paraules molt bones per a definir-la en una línia molt pròxima a la que estem emprant en l’estudi, de relació entre les persones, amb els peus en terra, vivint damunt de la terra, i el cel, amb les deesses i, posteriorment, amb els sants, en el nostre cas, Abdó i Senent (els Sants de la Pedra), com a intermediaris entre Déu i les persones dedicades al camp.
Quant a la vida de les persones relacionades amb lo agrícola, principalment, els treballadors (històricament, com veiem, majoritàriament, dones), en l’article “En pos de Deméter (2)” , de Mª Ángeles Díaz, llegim que tenen present que “su labor no depende únicamente de él, [el agricultor,] pues a su esfuerzo y conocimientos humanos deben unirse las demás fuerzas de la naturaleza, ¡todos a una!, en un equilibrio que obedece a una causa, finalmente misteriosa. El agricultor sabe (…) que cuanto mayor sea su conocimiento sobre ellas [, las potencias,] mejores serán los logros obtenidos en su cosecha como ser humano. (…) el trabajo que el agricultor realiza sobre la tierra y el que realiza sobre su alma no es posible establecer una división (…) dado que en verdad ambos forman parte de la misma realidad”.
De fet, a hores d’ara, veiem com, en el món agrícola, encara estan atents, per exemple, a les llunes, tema de què vaig sentir parlar al meu oncle José, agricultor durant més de seixanta anys.
Respecte a l’expressió “fer l’Advent (el sembrat)”, l’emprem per a indicar el sofriment de retard en la naixença, a causa d’haver sembrat massa tard i d’haver-hi sobrevingut el fred més ràpid de lo que convenia. És a dir, entre les primeres fredorades i Nadal.
e. Fires. En el llibre “Religiosidad popular en la Alta Edad Media”, d’Oronzo Giordano i publicat per Editorial Gredos, en 1983, sobre ritus, festivitats agrícoles i cerimònies públiques, diu (i ací traduïm) que “La renovació anual del cicle productiu de la natura estava lligat a ritus antiquíssims, comuns als diferents aspectes religiosos [, per exemple,] les festes i les cerimònies que acompanyaven les diverses tasques agrícoles: la llaurada, la sembra, la segada i la verema. O els propis cicles de la vegetació natural i de la reproducció dels animals, cicles que tenien per protagonistes els propis interessats. Per això hi havia pràctiques individuals i col·lectives, ritus domèstics i cerimònies públiques, que es transmetien de generació en generació.
Determinades festivitats rurals antiquíssimes havien entrat en el calendari litúrgic del paganisme romà i cada any es celebraven les feriae messis després de les collites dels cereals, les feriae vindemiales en setembre, després de la verema, i les feriae sementivae en desembre, durant la sembra. A vegades, els pontífexs establien les dates en què s’havien de celebrar les feriae (fires). És fàcil imaginar la gran participació popular en aquestes celebracions rurals, festes de la natura, la feracitat103 de les quals assegurava l’existència humana. També hi havia alegria estacional i, alhora, acció de gràcies per tal d’atraure sobre els fruits de la terra les benediccions del cel. Tot el món camperol estava directament interessat i implicat en aquest tipus de ritus propiciatoris, i sense reflexió doctrinal, cap norma legislativa hi hauria tingut força per a modificar-los ni per a abolir-los per complet”.
Aquestes celebracions en forma de fires, com llegim en l’entrada “Les pràctiques paganes de la pagesia medieval” (https://apertumest.wordpress.com/tag/religiositat-popular), d’An.a, del blog “El pergamí de l’Ermengarda”, “tenien com a objectiu atraure les benediccions divines sobre els fruits de la terra amb festivitats de caire cristià que es van incloure en el calendari litúrgic. Algunes d’aquestes festivitats”, com ara, les fires abans esmentades, “es van transformar en les Rogatives”.
Adduirem que una dada interessant figura en l’entrada “Feriae” (http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus:text:1999.04.0062:entry=feriae-harpers), en la web “Thurston Peck, Harpers Dictionary of Classical Antiquities (1898)”, quan diu, en anglés, que “The Feriae Aestivae or Feriae Messis (June 24-Aug. 1) were the ‘summer vacation’ when fashionable Romans went out of town”, és a dir, que “La Feriae Aestivae o Feriae Messis (24 de juny – 1 d’agost) eren les ‘vacances d’estiu’ dels romans moderns que eixien de la ciutat”.
Tot seguit, però sense entrar en el tema de les fires agrícoles, parlarem dels cultes a la fertilitat i, en un altre apartat de la recerca, sobre la benedicció dels camps (clarament relacionada amb les de tipus diví), des de temps de l’Imperi Romà, i de la seua relació amb els Sants de la Pedra.
Orígens dels cultes a la fertilitat dedicats a les deesses, abans de la implantació del cristianisme
Per a comprendre millor la pervivència d’aquestes fires, així com la seua evolució (junt amb la de celebracions, ritus i cerimònies paganes de què parla Oronzo Giordano), la Terra Mare i cultes a la fertilitat, recorrerem, primerament, a la tesi “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres”, d’Angie Simonis, del 2012. Tot i això direm que, passarem,Llegim que, segons l’antropòleg suís Johann Jakob Bachofen (1815-1887), “nuestra cultura procede de un sustrato matriarcal mediterráneo”, i que, atenent a James George Frazer (1854-1941, etnòleg, antropòleg i estudiós de la història de les religions), hi ha un tronc comú entre diferents religions i mites de la història de la Humanitat.
Eren cultes de fertilitat dedicats a la Deessa com a Terra Mare, en què es celebraven rituals on es sacrificava periòdicament un déu solar, el qual moria durant la collita i renaixia en primavera, coincidint amb el cicle de la naturalesa agrària (p. 44). Afegirem que “las principales deidades y receptoras de cultos mayoritarios en casi todas las religiones anteriores a la tríada monoteísta patriarcal (judía, cristiana e islámica) eran femeninas” (pp.44-45). Fins i tot, comenta que la tradició judeocristiana i l’Islam han canviat el nom i la data de moltes festivitats abans paganes (p. 45).
Més avant, i amb paraules de l’autora, Angie Simonis, sobre Roma i els primers segles de cristianisme (el cristianisme posterior a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, en l’any 476), comenta que “Hasta bien avanzada la romanización y con la adopción de cultos egipcios por los romanos (sobre todo el culto a Isis), las creencias en diosas perviven vigorosamente. Más tarde con la implantación del Cristianismo, la figura de la Diosa Parturienta y la de la Madre Tierra se funden en la Virgen María” (p. 96).
Sobre la Deessa Mare, afig que “bajo formas diversas continuará ostentando mucha fuerza en la religión popular y se transformará constantemente adaptándose a los diferentes tiempos y contextos. (…) Pero seguía estando muy presente, tanto en los grandes templos como en el interior de los hogares, lo que indica su importancia en la religión popular” (p. 155).
En la mateixa plana, però amb paraules de Gerner, és a dir, de Gerda Lerner (Viena, 1920), una de les fundadores del camp d’estudi de la Història de les Dones, “Tenemos motivos para creer que la extraordinaria persistencia de los cultos a la fertilidad y las diosas es una expresión de la resistencia femenina al predominio de las figuras divinas masculinas”. A més, cal tenir present que, com escriu Angie Simonis, quan parla sobre la visió d’Adrianne Rich (1929-2012), una de les persones més influents del segle XX, les festes de celebració al voltant de la fertilitat, no sols tenien arrels femenines, sinó que, a més, anaven més enllà de com es solen presentar ara i, finalment, estaven relacionades amb el matriarcalisme. Així, “Los cultos fálicos eran los que organizaban las mujeres en torno al instrumento fertilizador (como pudiera ser el árbol florecido que da fruto, se transforma y alimenta) y no se trataban de festejos masculinos en torno a la virilidad o paternidad de los hombres. La Diosa no reconocía ni se acompañaba de un esposo individual, sólo del hijo que más tarde se convertiría en consorte; el papel de la mujer como madre y el prestigio social de la maternidad precedió al de la institución