Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
Així, quan li preguntí si el regne de Castella, a diferència de la Corona d’Aragó, havia sigut “un estat on la política de la monarquia tendia molt més cap a la ‘racionalització’ (parle abans del matrimoni entre Isabel I i Ferran II) i a l’individualisme, que a la igualtat de drets i la llibertat d’expressió, és a dir, a una actitud més repressiva i, així, típica de lo que podríem dir una espècie de patriarcat”, respongué que “La diferència entre els models polítics de les corones d’Aragó i de Castella estibava en el paper que representava la institució monàrquica en la piràmide del poder.
El règim senyorial castellà situava els reis al cim de la piràmide, i les seves institucions estaven sotmeses a la voluntat política dels reis. En canvi a la Corona d’Aragó el model feudal català –i europeu- traçava un equilibri de poders que situava els estaments al cim de la piràmide compartint el poder amb els comtes-reis”.
Aquestes línies, clarament, ens recorden una estructura més aïna matriarcalista, tot i que el rei fos el cap d’estat dels distints regnes i, així, un model més descentralitzat.
Tot seguit comenta que “(...) fins i tot dins de la Corona d’Aragó hi havia diferents models. El Principat de Catalunya”, d’on provingué la gran majoria dels repobladors inicials del Regne de València, “va conservar el model feudal iniciàtic (any 1000). En canvi el regne d’Aragó s’havia forjat amb el clàssic model senyorial peninsular, clarament diferenciat del model feudal català i europeu. I el regne de València es va forjar amb un règim senyorial (per un indubtable interès de la monarquia catalano-aragonesa) però amb una traça clarament estamental –seguint el model català- on la noblesa latifundista i els mercaders de València cap-i-casal ( de les viles del regne) tenien una quota molt important de poder. Així, el rei Pere III, per posar un exemple, ostentava un poder pactat al Principat (en qualitat de comte o príncep –home principal) que el convertia en una mena de cap d’una república coronada”.
Marc Pons parla, en aquestes últimes línies, d’una espècie de república, això és, del sistema d’organització política d’un Estat, model històricament relacionat amb un estil de vida més tendent a les relacions d’igualtat de fet, en línia amb el matriarcalisme.
En canvi, com indicava, en acabant, el monarca esmentat, “a l’Aragó era un rei amb una quota notable de poder; i al regne de València exercia com un sobirà-príncep a mig camí del model català i del model aragonès”.
Quan li preguntí, a continuació, “Per tant, ¿podríem dir que, encara que el model valencià fos intermedi, afavoria lo que podríem dir unes relacions més horitzontals, a diferència del castellà, ‘verticalista’, tot i ser feudal’?” i li comentava que, segons Angie Simonis, “la banda de lo que podríem dir Arc Mediterrani era matriarcalista i s’hi conservà molt, com en la cultura basca (es dedueix indirectament)”, respongué:
“Així és. I aquest model intermedi permetria que les ciutats i viles creixessin econòmicament amb molta força. Els gremis valencians de principis del XV són potentíssims i les seves elits imaginen una forma de govern que els aproximaria més a les repúbliques italianes que al Principat. (...) si els agermanats haguessin triomfat al País Valencià seria, molt probablement, l’Holanda de la Mediterrània”.
Estem, doncs, davant d’una part de la península que, no sols en temps de l’Imperi Romà, sinó, fins i tot, al llarg del primer mil·lenni i fins a primeries del segle XVI (quan sorgeixen les Germanies), conserva una estructura social, política i organitzativa encara no minoritzada per cap Estat polític exterior i molt més pròxima a valors tradicionalment associats, en el món del simbolisme i de l’etnologia, a la dona, com ara el dos (dos sants, els Sants de la Pedra), l’equilibri entre el jo (el rei) i el nosaltres (els estaments), la creativitat (afavoreix la descentralització i el desenvolupament personal, social i econòmic) i que, com veurem més avant (quan parlarem sobre balls i danses tradicionals amb motiu de la festivitat des Sants de la Pedra), perviu a hores d’ara.
Aquest model matriarcalista, també present en la cultura d’origen català, hui en dia, roman, per exemple, en danses més bé informals i en què la dona és qui porta la iniciativa i on prima més el sentiment de pertinença al grup, mentres es balla, que la formalitat o la cultura de la normativa, clarament pròpia d’un sistema patriarcal i racionalista, com és el castellà, com molt bé podem deduir de les frases de l’historiador Marc Pons, qui gosa escriure i parlar-ne de temes i amb un punt de vista ben lluny del model lineal i positivista que, històricament, s’ha ensenyat en les escoles públiques espanyoles i present, també, en la propaganda oficial.
La cristianització de la festa dedicada a Demèter i el sorgiment dels sants Abdó i Senent
Ara passarem a tractar sobre les devocions mediterrànies i el manteniment de tradicions anteriors al cristianisme, de què Angie Simonis escriu “yo sumaría la tradicional devoción mediterránea a las diosas madre que se asimiló con los diferentes cultos romanos. (...) Las diosas más aceptadas entre los hispanos fueron Venus, Juno, Diana, Minerva, Ceres y Fortuna” (p. 395).
Primerament, recordem que la paraula “cereal” prové de “Ceres” i que Ceres era la deessa romana dels cereals i dels fruits (segons el “Diccionari etimològic manual”, de Josep Moran i de Joan A. Rabella), equivalent a Demèter, cosa que ens portaria al tema dels sants Abdó i Senent, directament vinculats a una festivitat relacionada amb els cereals i, concretament, amb el forment.
A més, afegirem que Demèter, com em digué Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), el 15 d’octubre del 2017, “és una transformació de ‘Ge-meter’, ‘la Terra Mare’”. Pere Riutort m’indicà que, per a comprendre la cristianització de les festes paganes, calia recórrer als capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, dins de la Bíblia, i, així, captar quina fou la manera en què es realitzaria, a partir de la Bíblia. Ho he fet, sobretot, tenint present que, a més, es passà d’una societat politeista a una monoteista (encara que, l’imaginari col·lectiu, conservàs, com en bona part d’Europa, molts trets anteriors al cristianisme). Anem a pams.
En l’apartat del Nou Testament (de la Bíblia) conegut com Fets dels Apòstols, hi ha fragments interessants que ens poden donar pistes, en aquest sentit, a partir del pas que fa Corneli, un centurió piadós i simpatitzant del judaisme (Ac 10,2), qui, després d’una visió, mana que vinga un tal Simó, que respon al nom de Pere (Ac 10, 5) i Pere inicia uns passatges en què intervé el tema de la conversió del judaisme al cristianisme i que, de pas, facilita la comprensió d’aquesta festa i de moltes més, anteriorment paganes, és a dir, agrícoles. Partiré, en tot cas, de la versió que figura en els texts catòlics del llibre “Nou Testament” (a càrrec de Jaume Sidera i Plana, amb la col·laboració de Pere Riutort i Mestre i d’Ignasi Ricart i Fàbregas), editada per l’Editorial Claret juntament amb l’Editorial Quatre Rius, en València (en 1990), el qual està en “versió directa del text original grec”, com podem llegir en la plana primera del llibre. U dels punts que em feu considerar més interessant encara els Fets dels Apòstols és que, després de llegir un estudi que havia fet Pepe Rodríguez sobre els diferents llibres del Nou Testament, en el seu llibre “Mentiras fundamentales de la Iglesia católica” (publicat per Ediciones B, en 1997, 1a. edició), es deduïa que l’autor és Lluc (com en la versió oficial) i que es redactaria a les darreries del segle I dC (“fines del siglo I d.C.”, p. 108), mentres que la font catòlica de què hem partit el situa “cap a l’any 80”, és a dir, que ambdues fonts coincidien en punts claus. Tot seguit exposarem la interpretació que hem fet d’aquest canvi del paganisme al cristianisme.
En primer lloc, a Pere, per segona vegada, li arriba la veu: “—Allò que Déu ha declarat pur, deixa de considerar-ho profà” (Ac 10,15). Un passatge semblant es repetirà, però en el capítol 11 (i també per segona vegada), quan llegim “(...) Allò que Déu ha purificat, deixa, tu, de considerar-ho profà” (Ac 11,9). A hores d’ara, es considera que lo pur, lo net, lo destil·lat, és lo masculí, lo espiritual. Calia, doncs, el pas d’una societat que mirava al camp, cap a una que, com a mínim, incorporàs la fe cristiana en lloc