Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
de Jacques Pirenne, “En torno a la diosa madre, antes de la instauración del régimen patriarcal, parece haberse formado el primero de estos sistemas. Representaba a la vez la tierra y el cielo, la diosa madre es el universo entero, la diosa principal” (p. 152), de la qual, naixia una adolescent, així com de Demèter ho fa Persèfone. Evidentment, aquest tema dels deus bessons i de lo masculí i lo femení afecta els Sants de la Pedra, simbolitzats per germans bessons, punt de què parlarem en l’apartat següent, on tractarem sobre els diòscurs.
No obstant això, abans introduirem la versió del llibre “Hombres, ritos, dioses. Introducción a la historia de las religiones”, de Francisco Díez de Velasco , publicat per l’Editorial Trotta, en 1995, quan, en el punt “2.1.7 EL CEREAL, LA PASIÓN, LOS MUERTOS”, parla de tres classes de simbolisme a nivell mundial. Fa un lleuger repàs sobre el forment, l’arròs, la dacsa, etc. i, tot seguit, afig que els déus a què es dediquen els fruits de les collites, moren però, l’any següent, tornen a ressuscitar en un cicle sense final. I, immediatament, addueix (i ací traduïm) que “El simbolisme d’aquestes divinitats pròximes i materials ha portat a consolidar tres grans grups de proximitat. Per una part la del Déu que naix, mor i ressuscita, tant comuna en les mitologies de les civilitzacions antigues (...) simbolitzen l’eternitat però també la immediatesa de les forces de la generació que es materialitzen en els misteris de la sexualitat. La segona creença, molt relacionada amb l’anterior, imagina la divinitat patint una passió (amb flagel·lació) i víctima d’una immolació (...) i, en acabant, ingerida pels seus cultors. Apareix en llocs tan diferents (...) i no és menester postular una influència cristiana per a la seua presència; es tracta de creences que s’insereixen perfectament en la ideologia de les societats agrícoles més arcaiques. La tercera creença empra el simbolisme del gra per a imaginar el destí final dels difunts (...), així la persona difunta, després de la seua mort, torna al si de la seua mare terra i renaixerà d’alguna manera . Aquesta esperança en una vida posterior a la mort, esperança que no sabem si ja pogué existir en el paleolític (encara que és probable, emparada potser en el símbol natural de la renovació estacional), s’enforteix entre les poblacions d’agricultors sedentaris” (pp. 101-102).
I, per a cloure aquest apartat de l’estudi, sobre la cristianització de les festes dedicades a Demèter i sobre el sorgiment dels sants Abdó i Senent, afegirem que, unit a lo que comentava Angie Simonis, respecte als deus bessons, el 1r de març del 2018, per primera vegada, em portà a pensar que Abdó i Senent, si bé es tractava de dos sants, germans, bessons, etc., cadascú podria simbolitzar una de les dues parts de la dona, de lo femení, que no eren antagònics ni lluiten entre ells (perquè van units al matriarcalisme) i que, a més a més, arraïlarien en una cultura, la que va unida a la llengua catalana, que és de tradició matriarcalista. Apleguí a la conclusió que la nostra llengua i, de rebot, la nostra cultura, era matriarcal, el 1r d’abril del 2018, i això marcà un dia clau en la meua vida, perquè, d’aleshores ençà, orientí moltes coses en línia amb el matriarcalisme, però no com una lluita contra lo patriarcal. Tot seguit, parlarem, amb major profunditat, sobre els Sants de la Pedra i els diòscurs.
Càstor i Pòl·lux, Demèter i els sants Abdó i Senent. Els diòscurs, els noms i la identificació d’ambdós sants
a) Introducció
Una de les preguntes que m’he fet, al llarg d’aquest estudi, i que no he trobat en documentació d’on he tret informació, ni, per exemple, per mitjà de preguntes a capellans, ha sigut per què si
f. a) ere https://we.tl/t-GzFTZci27x n dos germans bessons i,
g. b) a més, prínceps,
h. c) que cauen en estiu (com també les representacions de Demèter i de Ceres, vinculades al forment i, així, a l’època estiuenca) i,
i. d) tenint present, igualment, que Demèter, més d’una vegada, apareix representada amb forment i amb una corbella, i,
j. e) que, simbòlicament, apareixen relacionats amb la collita del forment,
1. No s’hi han plantejat qui dels dos hauria sigut l’hereu dinàstic del regne o de l’Estat d’on provenien, sinó, simplement, que no eren reis sinó virreis o, si no, prínceps i, a més, germans. Recordem que, només u dels dos, ho seria en un futur. Puntualment, apareixen com a reis, però en menor mida.
2. Per què, entre molts capellans (com també ocorre, popularment), no es sap qui és qui en moltes parròquies, ni qui porta el blat i qui el raïm, malgrat que, només puntualment, hem trobat casos on, junt amb una obra de ceràmica o d’escultura, hi ha el nom assignat a cada sant i de manera explícita.
3. Per què la seua festa cau, justament, u dels últims dies del mes de juliol, el mes que sembla més llarg en llum (a diferència d’agost, quan es nota que s’acurta l’hora a què es pon el sol), com molt bé reflecteixen alguns refranys i no, per exemple, en el mes de juny, el mes popularment associat a la collita del forment, al forment i a la corbella, per exemple, el refrany valencià “Pel juny, la corbella al puny”.
4. Per què les proves que s’aporten, des de la versió més pròxima a la seua existència, només són el nom, el dia de l’aniversari i el lloc de la sepultura i no, per exemple, sobre el seu naixement o sobre els seus pares o familiars i acompanyades d’informació referent al regne d’on provenien, més enllà del nom del país. Cal tenir present que eren prínceps. I, quan no se’ls cita, com a fills de monarques, ho fan com a nobles. En ambdós casos, provenien de la noblesa i, com és ben sabut, hi ha nobles de segles anteriors a la nostra era de què es coneix de qui eren fills. Com hem dit adés, només en casos menors, apareixen com a reis i, no obstant això, no s’indica en quin Estat exercien com a sobirans. Fins i tot n’hi ha que diuen, que podrien ser dos amics d’una edat molt semblant i, àdhuc, treballadors humils estrangers.
b) Celebracions religioses en estiu relacionades amb l’aigua i en època de possibilitat de sequera
Recordem que, segons un oncle meu, José Palop Besó (1935), que treballà molts anys en el camp (des dels dotze fins a passar-ne els setanta), la segada del forment més tardà, per exemple, el de comarques pròximes a les ciutats de Tarragona i de Barcelona, podia retardar-se, fa més de seixanta anys, “unes quantes setmanes més després de Sant Pere [29 de juny] o prop d’un mes”, és a dir, fins a mitjan juliol o més, justament quan, més o menys, cauria la festa de Càstor i Pòl·lux (15 d’agost) o, fins i tot, un altre sant relacionat amb l’aigua, com és Sant Jaume Apòstol (25 de juliol), atenent a informació facilitada per Bienve Moya-Domènech, antropòleg, en relació amb l’aigua, a l’estiu i als sants Abdó i Senent, el 14 de desembre del 2017.
Bienve Moya m’escrigué que “la seva festa [, la dels sants Abdó i Senent], com ja saps, a finals de juliol (precisament en temps de la canícula, quan l’aigua escasseja), després de la tira de sants relacionats amb l’aigua, començant per St. Joan, [la Mare de Déu d]el Carme, St. Cristòfol, St. Jaume...”. El 19 de desembre del 2017, per correu electrònic, afig que “Sant Joan, el Carme, Sant Cristòfol i Sant Jaume amb l’aigua (...) tenen relació (...).
Sant Joan, (...) és el Baptista, batejava amb aigua del riu Jordà. La Marededéu del Carme és l’Estel·la Maris, l’estrella del mar que guia als mariners. Sant Cristòfol és el sant que travessa el riu amb el Nen Jesús a coll-i-be. Sant Jaume, diu la llegenda que arribà de l’altre cantó del Mediterrani a la Península [Ibèrica] en una barca (sarcòfag) de pedra. Sant Nin i [Sant] Non (Abdó i Senén), són els patrons dels hortolans, els qui dominen les aigües dels recs...
I tots, un darrera l’altre, se celebren en el mes de la canícula, quan precisament trobem a faltar l’aigua.
(...) M’he deixat la [Maria] Magdalena i Marta, les santes maries (familiars de Jesús)a, que van arribar per mar (com Sant Jaume) a la costa de Provença, a les Santes Maries de la Mar, a la Camarga”.
Com a prova d’aquesta relació entre els Sants de la Pedra i l’aigua, direm que en l’obra de Joan Baptista Anyés (de 1542), com en la de Calasparra (de 1765), hi ha un apartat