Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
ni entre la noblesa persa. Ni, per descomptat, la font d’on han tret la informació que exposen.
Una quarta interpretació podem traure-la de l’obra del segle XVIII, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, y Exclarecidos Reyes, S. Abdón, y Senén, Patronos de la Villa de Calasparra111”, del P. Fr. Sebastián Saez, de l’any 1765, quan diu que “havia llegado à noticia de el Emperador, que estos piadosos Principes burlaban las Pragmaticas Imperiales ,que como à feudatarios les correspondian guardar, y que repugnando sus Leyes, no respetaban sus Decretos, que en esto les comprendian, antes bien los despreciaban, dando sepultura à los que eran martyrizados; haciendo causa publica, y comun el zelo de su falsa Religion, y encendido en ira con la oposicion, que à el nombre Christiano tenia, y que concibiò contra los Santos, por vèr desatendida, y vulnerada su suprema autoridad, valiendose de el poder de las armes, diò orden, que su Exercito entrando por las Tierras, y Señorìos de los Santos, los conquistàran, sugetandolos totalment à su dominio. Mandò tambien, que sin reparo à la Regia, y Expotica Dignidad, que gozaban, ni à los fueros de su Soberanìa, fuessen presos con ignominia en sus proprios Reynos, y que confiscandoles sus amplissimos Patrimonios, y rentas, fixando los Imperiales Blasones en sus Estados, quedassen desposseìdos en un todo. A mas de esto, decretò, que con el mayor rigor, y resguardo fueran conducidos à Roma, donde tenia su Corte, para explorar el animo de estos invencibles Principes, y tentar por todos los possibles medios su constante fortaleza. Pero ellos sufriendo con insuperable valor, y paciencia inalterable, verse con tal vilipendio privados de sus Reinos, y honores, sin oponerse, ni hacer resistencia, aunque les era facil, haver hecho frente con sus militares Tropas à el Exercito del Emperador, se dexassen aprisionar de los Imperiales Soldados, los que en cumplimiento del orden, los llevaron à Roma” (pp. 8-10).
És l’únic cas que he trobat de dos germans i prínceps, amb moltes terres, de Pèrsia, que poguessen haver entrat en guerra contra les tropes imperials romanes, en temps de l’emperador Deci, si més no, entre les fonts escrites que no siguen goigs, ni balls parlats i, a més, anteriors, en el temps, a aquesta, com ara, “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senent”, de Joan Baptista Anyés (de 1542), en què es comenta la seua vida (ací, amb un esperit semblant al d’una llegenda històrica, sobretot, si partim del fet que no hi ha proves escrites a què faça referència l’autor i que ho corroboren). Tenint present l’època en què es publicà (el segle XVIII) i l’esperit de l’Església, és fàcil de comprendre que s’incorporàs una part així en aquesta obra escrita de Calasparra, de la segona mitat del segle XVIII.
Una cinquena interpretació la veiem en l’article “Historia, arte e iconografía de los Santos Abdón y Senén”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005) sobre Carpesa, quan Daniel Benito Goerlich112, analitzant el sarcòfag del cementeri de Poncià (a què, sovint, s’atribueix ser-ne el que representa ambdós sants i amb una pintura datada entre els segles VI i VII, segons Martirià Brugada), escriu que “La oscuridad que envuelve su origen ha hecho pensar que a ambos les unían lazos de sangre y que fueran hermanos. Pero su juventud y condición más bien apuntan a que se tratase de dos amigos con ligera diferencia de edad, según el modo griego de educación (‘paideia’), extendido por Oriente con la cultura helenística. En este caso, la educación del menor en los valores cívicos y el comportamiento adecuado a su condición eran encomendados al ejemplo y al afecto suscitado por otro joven, algo mayor, que se convertía en su modelo y amigo. Así parece derivarse de muchas representaciones, donde Senén, el más joven, aparece rubio y barbilampiño, y Abdón, el mayor, era moreno y barbado. Tal vez pudiera entenderse entonces como la representación de una ‘paideia’ cristiana” (pp. 81-82).
Més avant, Daniel Benito Goerlich, parla de “dos jóvenes persas” (p. 82) que “Es natural que sobreviviesen en Roma con su trabajo manual y la ayuda de la comunidad cristiana de la capital del Imperio. Pero con la llegada del general Decio a la púrpura imperial las cosas cambiaron para los cristianos” (p. 82) i que, “cuando el emperador Constantino, proclamó en 313 la legalidad del cristianismo, (…) fueron solemnemente trasladados al cementerio o catacumba del Ponciano. Esta ceremonia fue la primera procesión en honor de santos mártires que ha recogido la historia eclesiástica” (p. 83).
A diferència de Martirià Brugada, l’estudiós d’art, no cita d’on ha tret la informació sobre el fet que fessen treballs manuals en Roma, que col·laborassen amb la comunitat cristiana de la capital de l’Imperi, ni del motiu pel qual, sent amics i jóvens perses (de què no cita la família de procedència) aplegaren a ser-hi.
Però unes planes després, quan parla sobre el retaule del pintor Jaume Huguet (potser el més conegut d’ambdós sants, si més no, de la Corona Catalanoaragonesa, de mitjan segle XV i conservat en Catalunya), comenta que apareixen els sants Abdó i Senent i que “Toda esta pintura apoya sobre el banco del retablo compuesto por tres escenas relativas a la historia de otra pareja de santos mártires: los hermanos Cosme y Damián” (p. 86). Lo de “pareja de santos mártires” i els sants Cosme i Damià, l’altra parella de què escriu, i de la possibilitat que també siguen diòscurs, pot portar-nos a dir que els Sants de la Pedra, igualment, ho són, ja que, en les obres de què se n’ha escrit, per exemple, apareixen units en les diferents accions que realitzen i perquè hi ha escrits de recerques que van en eixa línia.
Fins i tot, Daniel Benito Goerlich, quan acaba l’article, escriu “ya sea como personajes principescos o como humildes trabajadores extranjeros” (p.88) i, així, exposa un altre camí: que, àdhuc, fossen treballadors humils i, al mateix temps, estrangers, cosa que sembla un invent i poc creïble (no necessàriament seu), sobretot, si tenim present que, en la historiografia clàssica (per exemple, la positivista, tan viva, a hores d’ara i tot, en els texts escolars i en molts centres d’ensenyament primari i secundari), no hi ha sigut comú parlar de les persones humils i, a més, treballadores, sinó, més aïna, de persones vinculades a la corona o que eren nobles, que pertanyien al clericat (com ara, bisbes o persones famoses que feien de consellers reials), que exercien alts càrrecs militars o bé que es dedicaven a l’art, a l’escriptura, a la filosofia, a les matemàtiques o, per exemple, a la ciència, o bé que, com ara, es feren famoses pels seus descobriments o pels seus invents, i, quasi sempre, en eixes fonts, hòmens (tot i que més de la mitat de la població són dones). Com a curiositat relacionada amb si foren treballadors, adduirem que, en un correu enviat per Xavier Martí i Juan (de Castelló de la Ribera), el 7 de gener del 2019, hi havia un fragment que indicava que “es tractava d’obrers orientals de les factories romanes”, el qual, en paraules de Xavier Martí (per mitjà d’un correu electrònic de l’endemà), prové de l’”Enciclopèdia Espasa-Calpe”, en l’entrada “Abdón y Senén” (sic). Però també veiem aquesta opció en altes fonts, com ara, en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”: “los Santos, quienes ya residían en Roma, bien por su dignidad o por el hecho de ser obreros, como apuntan otros autores113 que relacionan su enterramiento con el barrio en donde solían residir los trabajadores” (p. 10), tema que es tracta, en paraules dels autors d’aquest quadern de Calasparra, d’una de les parts més intrigants de les recerques sobre els Sants de la Pedra, “Independientemente de que cada pueblo en los que son venerados les considere ladrones114, aunque buenos, como es el caso de Calasparra, médicos, como en Tarrassa115, por haber confundido los milagros de San Cosme y San Damián que comparten retablo, la discusión se centra, a nivel internacional, si eran nobles, príncipes o sátrapas o simplemente unos obreros” (pp. 7-8).
I, si no, com a versió sisena, en el llibre de les festes patronals de Benissa, de 1973, hi ha l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, signat per Francesc Giner, que escriu una versió prou diferent de les més clàssiques: “L’Església Catòlica té una institució, els P.P.