Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
href="#ulink_e3fd2389-5d4d-52d4-837d-bb6b0a6c0b27">116 a Kúrdula, on foren ‘subreguli’ en esta província iraniana, sota l’Imperi Romà. La tradició vol afegir a més que foren armenis117 de nacionalitat, germans, i de família de reis. El que se sap de cert és que formaven part de la comitiva de l’emperador Deci en una persecució contra els cristians, duta, per aquest directament, a l’Àsia Menor. A Babilònia i després a Kúrdula, varen ser martiritzats molts cristians notables, i per a afronte i per esmena, sota càstig de mort a qui els replegara, els cossos sacrificats, al carrer foren ostentats a l’exhibició pagana: tant en una ciutat com en l’altar, l’Imperial edicte fon, secretament, desobeït. A la seua Kúrdula foren delatats els jovens (sic) germans com infractors. Els dos benaventurats no negaren els fets i el ser seguidors de Crist. Com a presa important foren duts a Roma. Enllà els presenten davant el Senat a apostatar llur fe”. I, des d’ací, la versió continua per la línia més estesa. Quan llisquí Kúrdula, era la primera vegada que trobava aquest nom en algun document sobre els Sants de la Pedra. A més, per exemple, no apareix en Internet vinculada als sants Abdó i Senent, motiu pel qual fa interessant aquest article, facilitat per Vicent Gomis Lozano, el 28 de juny del 2018, per correu electrònic,... fins que no vaig afegir aquest article en la web Malandia, el 14 de juliol del 2019, per mitjà de l’entrada “Sempre junts, com Abdó i Senent”118 (https://malandia.cat/2019/07/sempre-junts-com-abdo-i-senent).
Ara bé, la setena que hem trobat durant la recerca, i en què, com en més d’u dels goigs que hem vist, apareixen com a reis, és la de l’obra de Miquel Llot de Ribera “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, editada en Perpinyà en 1591. El fet que apareguen com a reis es tracta, al meu coneixement, d’una de les informacions més interessants que aporta aquest llibre sobre la vida dels Sants de la Pedra. Així, llegim que “los dos SS. [= Sants] Reys Abdon y Sennén, estant en lo Regne de Pèrsia regint y governant diversos regnes y provincias, instrits119en la fe de Iesu Christ, abrassaren de tal manera la virtut de la caritat, y dilectió120 del Senyor; que nunca121 pogués lo dimoni ab ells cosa alguna, ab tota la artilleria y bataria 122 de les temptacions, y poder dels seus ministres fer-los tornar un pas atràs123 en lo servey de Déu omnipotent.
(...) Hi ha cosa alguna que sie124 bastant, diuen los sancts gloriosos, per haver-nos de apartar de la dilecció del Senyor? Confiats estam diuen los bons Reys, Que ni la tribulació, ni l’aflicció, ni qualsevol perill ni ocasió, per més àrdua que sie nos divertirà125 en ninguna manera del camí, [que] tenim començat, en la seqüela de Christo. Perquè si los tres Reys d’orient, antes126 de nosaltres no se apartaren un momento127, en la empresa que emprengueren (...) ab la mateixa obligació restam nosaltres digueren sempre los sancts gloriosos Abdon y Sennén” (pp. 3B-4B).
En les pàgines 44A i 44B d’aquesta obra, també apareixen com a reis, i, a més, “a manera de uns jóvens, de grandíssima gentileza, que estaven guiant la nau, y regint-la reparant lo dany [que] causavan los demonis, ab la tormenta y borrasca tant gran”, durant el trajecte per mar que portarà l’abat Arnulf cap al cap de Creus (l’Empordà): “Navegaren ab vent pròsper fins arribar a cap de Creus, terra de Cathalunya (...) vuyt llegües, de la molt desijada vila, y terra de Arles” (p. 45B).
I sobre la seua relació amb Pèrsia, és l’obra que més espai hi dedica, entre les que hem trobat fins ara. Així, en el capítol II, hi ha que “Era aleshores arribat lo Emperador Decio ab un excèrcit poderosíssim al Regne de Persia, a una gran Ciutat anomenada Pontica128 (...) ab intent de subiectar129y dominar aquell Regne al Imperi Romà, alcançà una gran victòria senyaladíssima en la montanya dels Medos130. Ab la qual sense resistència ninguna se feu senyor de moltes, y molt grans Ciutats del Regne de Pèrsia, per haver mort la multitut tant gran que moriren los Persas. Entrant per aquelles Ciutats novament conquistades, lo Emperador trobà molt gran número de cristians, als quals, com a públic enemic y perseguidor de la Yglesia de Iesu Christ, manà martyrizar ab diversos martyris, y llevar-los la vida. Lo qual vist per los bons Reys Abdon y Sennén determinaren de descubrir-se, y senyalar-se en lo servey de Christo” (pp. 7A-8A).
Però el punt que toquem no acaba ací, ja que, hem vist una huitena versió referent a l’origen dels sants Abdó i Senent, per exemple, la del llibre “Santos Abdón y Senén, mártires Patronos de la histórica ciudad de Sagunto”131, d’Antonio Chabrell, publicada en 1894. En aquesta obra llegim, textualment, que “Los gloriosos Santos Abdón y Senén, de esclarecida prosapia132, nacieron en Corduena133, ciudad de Persia, en cuya región gobernaban cristianamente sus estados, cuando Decio llegó allí y sojuzgó el pais con formidable ejército que él comandaba por el emperador Gordiano. Reducidos á prisión con otros persas cristianos, siguieron las águilas romanas para servir de ornamento en el triunfo que Decio había de celebrar en la capital del Orbe134, pero en este intermedio, Filipo había sucedido al emperador Gordiano y Abdón y Senén alcanzaron la libertad, gracias a la benevolencia que aquél emperador dispensó a los cristianos.
Asesinado Filipo por las tropas de Decio, fué éste proclamado emperador, y bien pronto empezó a llevar á cabo aquellas crueles persecuciones contra los cristianos, que hicieron célebre su reinado. Los jóvenes Reyes persas fueron sus primeras víctimas, obteniendo la palma del martirio en el anfiteatro de Roma el día 30 de juliol del año 253135” (p. 47).
De l’escrit d’Antonio Chabrell, en deduïm que, com a mínim, cada u dels dos germans governava un estat diferent136, que ho feien com un bon estadista (“cristianamente”) i que, a més, l’emperador Filip (qui succeí Gordià) els condonà, perquè fou benevolent amb ells. L’autor presenta Filip com si fos l’emperador bo. No se’ns diu quins estats manaven dins de la regió de Pèrsia, la qual ací apareix, com si diguérem, com una regió geogràfica que acollia estats diferents, no com un estat polític únic. És una novetat que es presente un alt càrrec romà com a clement i que, immediatament, en el paràgraf següent, aparega Deci (qui ens és presentat com si fos el malvat) com també que se’ns comente que els primers morts a causa de la política de l’emperador Deci, foren els germans (i cristians) Abdó i Senent. Això sí, com en altres fonts, no se’ns indica ni quan visqué Deci, ni quan exercí com a cap d’estat (fet que esdevingué entre l’any 249 i el 251, això és, abans de la data de la mort que escriu A. Chabrell, com hem comentat abans, en una nota).
A més, si eren reis i perses (“los jóvenes Reyes persas”), ¿per què no se’ns diu en quins estats exercien els seus regnats? És evident que la falta d’accés a la capacitat de raonament, per part de les persones i del poble senzill, és un bon recurs per a que triomfassen (aleshores i, fins i tot, a hores d’ara, però no tant), versions com aquestes, fets que